Ni Nit ni Dia

Dedicat a la Jenny per atrevir-se a participar en aquest bloc.

Imaginem que existeixi un món on no hi ha ni nit ni dia, simplement un instant temporal capturat com una fotografia. Per extensió ni sortida, ni posta de sol i tampoc es produeix el canvi d’estacions. Pels habitants d’aquest món és com si visquessin eternament ubicats a les onze del matí, quan el sol ja comença estar a una certa alçada de l’horitzó, però encara no ha arribat al seu punt màxim d’exposició.

Us agradaria? No us precipiteu, que abans de respondre potser voldreu saber quatre cosetes més al respecte.

La primera i més evident, és que no gaudeixen de nit, i per aquest simple capritx, ja tenen una esperança de vida més curta (segons han demostrat un munt d’estudis). Apa, així d’entrada cinc anys menys. Això és començar amb mal peu un negoci!

Però com que els habitants d’aquest món desconeixen la sort de la que gaudim en altres móns, doncs no ens envegen i simplement es dediquen a viure la seva vida.

Que el sol brilla durant les vint-i-quatre hores del dia? Cap problema! Per dormir utilitzen antifaç i persianes tancades, i a dormir com cosacs.

Com he dit, ells tenen el dia repartit en vint-i-quatre hores igual que nosaltres, però és per pura casualitat, ja que va determinat pel temps que tarda una gota d’un temple religiós a crear-se en una estalagmita i acabar caient en un toll d’aigua al que tots veneren amb devoció. Les zero hores coincideix amb el moment que la gota s’acaba unint amb totes les altres dins l’aigua.

Un sistema per dividir el temps, tan vàlid com qualsevol altre, així que no seré jo qui es posi maniàtic.

Però tornem als inconvenients que comporta viure en un món així. Despertar-se a mitja nit, ja sigui per anar al bany o fruit d’un malson, desvetlla a tothom, ja que tots s’acaben preguntant quina hora és. No sigui cas que la claror que hi ha a l’exterior de l’habitatge estigui indicant que ja és ple dia i s’han quedat adormits.

El consol arribarà quan, generalment, es descobreix que encara queden unes hores per dormir.

Però no tots els punts negres són tan fàcils de resoldre, i sinó que els hi expliquin als pagesos d’aquests món que han de treballar el camp o pasturar els ramats, sota un sol de justícia que els observa permanentment quasi de forma maliciosa.

Pobres infeliços, no els queda més remei que resignar-se a la seva sort.

Igual que han hagut de fer les plantes d’aquest planeta. Allí, sobreexposades al sol, han adaptat el seu procés de fotosíntesi, per sobreviure en un entorn que no els deixa temps per recuperar part de l’oxigen que diàriament creen.

Altres animals sensibles a la llum com els ratpenats estan en perill d’extinció, confinats únicament en coves, on no hi ha aliment per tots.

Però tals foteses biològiques, no els preocupen pas als habitants d’aquest món. A ells, quan més pateixen l’efecte de viure en un dia etern, és quan surten de festa. Us imagineu (més d’un segur que ho ha viscut en carn pròpia en algun moment), que dur ha de ser, portar tota la nit de festa tancat en una discoteca, i quan surts al carrer trobar-se amb un sol brillant com si ja fossin les onze del matí?! Ha de ser realment terrible!

És obvi que en un primer moment es queden cecs, però després pensen que com que ja es de dia poden anar a esmorzar. La sorpresa arriba quan a l’arribar al bar en qüestió encara està tancat. Llavors cansats i mig encegats per aquella presència hostil, es miren el rellotge, i descobreixen amb sorpresa que encara falta més d’una hora perquè obrin els bars. Quin cop tan dur!

No hi ha pitjor càstig que haver planejat amb desig alguna cosa, i que aquesta no acabi succeint.

L’únic consol que encara els queda és el fet que el clima no és estàtic, això vol dir que hi ha dies que es desperten amb un cel tapat, gris i mig emboirat, i un altre amb petits núvols prims que fan decréixer la sensació de calor. Gràcies a aquests canvis de temps el clima es va autoregulant i la neu, les pluges i les calamarsades es van succeint per tot el planeta. Això sí, hi ha zones on es poden passar tres o quatre mesos sense veure una gota d’aigua.

Inconscientment aquesta monotonia temporal ha anat calant en la personalitat de la gent. Són més apàtics, van més cansats, però són més productius, i menys infidels.

Menys infidels?! us preguntareu desconcertats.

És clar: Imagineu el munt d’amants frustrats a qui els ha estat negat la inqüestionable complicitat de la nit. Allí la gent tendeix a ser més fidel, perquè tenen por que a ple dia tothom els vegi.

Religions en desús?

Després de l’anunci de la renúncia de Benet XVI, aquesta entrada era gairebé obligada.

Imaginem que existeixi un món on no existeixin les religions. Sembla fàcil, però no ho és pas tant si tenint en compte la nostra pròpia història, doncs des de les civilitzacions més antigues, sempre hi ha hagut algun culte religiós. No obstant aquest món és prou factible.

Allà han deixat enrere les banals discussions entre religions, per autonutrir-se amb la seva pròpia fe. Una fe basada en la ciència i en tot allò que es pot demostrar a base d’estudis empírics.

Òbviament hem de parlar d’una societat tan o més avançada que la nostra, ja que han de disposar d’un desenvolupament tecnològic i científic suficient com per poder donar resposta a tots aquells interrogants que durant mil·lennis han tret de polleguera als nostres avantpassats, on l’arma de la ignorància ha estat utilitzada per infondre tot tipus de vexacions en nom d’un poder superior.

Però no només han de ser extremadament racionals, sinó també disposar d’una confiança en si mateixos desconeguda per molts de nosaltres, ja que des de que el món és món, almenys en la nostra realitat, sempre hi ha hagut pors interiors que no sempre podíem combatre únicament amb la nostra força.

L’esser humà és dèbil i vulnerable per naturalesa. No ho dic com a crítica, simplement manifesto una realitat. Necessitem sentir-nos segurs. Saber que controlem el nostre entorn, i que tenim prou força dins nostre com per tirar sempre endavant. Però a vegades el destí, o simplement la vida, decideix introduir una nova variant a l’equació. Un canvi prou contundent que fa trontollar la nostra volàtil seguretat: Un acomiadament, una ruptura sentimental, una malaltia inesperada, o tantes altres tessitures que ens reserven les cartes de l’atzar. Llavors intentarem costi el que costi mantenir el nostre idíl·lic refugi, però si la situació anòmala perdura i el turment causat no cedeix, és molt possible que aquest refugi acabi sent assaltat per les nostres pors i inseguretats.

Quan això passi, inclinarem el cap davant el fet que en el fons dels nostres cors, ens sentim insignificants davant la immensitat de tot el que ens envolta. Alguns, creients des de petits, no dubtaran a pronunciar la seva pregària. Altres de fe més discontinua, se’n recordaran del déu que els seus pares els hi inculcaren per demanar que els doni un cop de mà. Hi haurà un tercer grup, format per una part d’aquells que sempre s’han manifestat ateus, que com a mesura desesperada a la seva desgràcia, o davant la certesa d’una pèrdua imminent, abraçaran finalment la fe i resaran a un ser superior, esperant que sigui capaç de moure els fils del destí a voluntat pròpia i intercedir en favor d’aquell que mai s’havia interessat per ell.

Encara hi ha un quart grup. Aquells considerats ateus, amb tanta convicció, que ni que les misèries de la vida s’esforcin en enderrocar el seu refugi renegaran de les seves creences, i continuaran defensant la racionalitat i la ciència com a única veritat universal. Trauran forces únicament de la seva autoestima, i no cediran a pors internes, moltes vegades creades per un mateix. Recordant-se a diari que ha estat la vàlua de l’esser humà la que ens ha dut fins al punt on ens trobem.

És aquest percentatge d’humans, minoritari en el nostre planeta, els que han sembrat la llavor d’aquest món sense religions ni déus. On tothom abandera la creença del coneixement i la raó per sobre de tot.

Però Religió és una paraula molt genèrica que amaga tot de sentiments i devocions extrapolables a altres àmbits.

És una societat forta i segura de si mateixa. No obstant la fe continua ben present. I no em refereixo únicament a la fe envers un déu o una religió. Sinó a la fe envers a algú o alguna cosa que ens faci creure que gràcies a ell el nostre refugi de seguretat pot reforçar-se una mica més.

Així que sense divinitats amb les que guiar-se, és obvi que acabaran ocupant aquestes vacants de l’olimp altres celebritats que pels seus mèrits hagin aconseguit destacar en algun camp, aportant innegables millores al benestar humà.

Potser el gran univers de la religió canviarà de nom i forma, però de messies i déus als que adorar segur que sempre n’hi haurà, ni que no tinguin cap relació amb la religió.

La dificultat per ascendir a l’olimp residirà en el poder mediàtic i econòmic de qui apadrini a l’aspirant a divinitat.

Però segur que s’hi esforçaran d’allò més.

Una plaça a l’olimp és un negoci massa rentable com per deixar-la escapar.

Aturar l’Atur

És evident que davant un tema tan delicat no es pot caure en la demagògia barata ni en solucions utòpiques impossibles de complir. Dedicat a tots els que ho estan passant malament.

Imaginem que existeixi un món on hagin pogut posar fre a l’atur. Tal com estan les coses, sembla d’allò més difícil, però ja us adverteixo que en aquest món pensen i raonen de forma força diferent al nostre. Potser per això no pateixen l’atur.

Ells han comprés que una de les necessitats més grans de l’esser humà és sentir-se útil. Sí, útil. Que el treball que s’està realitzant té una finalitat i serà ben valorat pels seus conciutadans. Un punt de vista que aquí ja fa molt que es va descartar.

Només som números en una llista d’aturats, que s’ha d’intentar col·locar com sigui i a on sigui, tot i saber que molts mai trobaran cap altra feina.

Però en aquell món ningú es creu prescindible. Han ideat una professió que qualsevol persona pot realitzar, per molt vell que sigui, o per poca formació que hagi rebut.

La professió que ha canviat les seves vides és la de Generadors d’Energia.

I el més trist és que la idea és ben senzilla: Han creat gimnasos adaptats, on la gent a l’atur i tots aquells que ho vulguin (en especial els jubilats) hi poden assistir per pedalejar en bicicleta estàtica, córrer en cintes o fer girar els pedals amb els braços, de tal manera que l’energia creada és transformada en electricitat i emmagatzemada en bateries que després es distribueixen a la xarxa general del poble o ciutat.

També hi ha l’opció de nedar a la piscina, on les onades que xoquen contra el perímetre de la piscina fan activar unes turbines semblants als generadors de les preses però a petita escala.

Evidentment amb el temps s’han creat sistemes cada vegada més perfeccionats, per tal d’aconseguir que amb el mateix esforç realitzat per la persona es pugui obtenir més energia.

Les condicions de treball són ben clares:

Tot aquell que estigui cobrant la prestació de l’atur ha de pedalejar com a mínim quatre hores al dia, per tal de crear una quantitat determinada d’energia, que anirà en funció del subsidi que estigui percebent, l’edat i l’historial clínic (si supera la quantitat rebrà un plus per producció).

A més, tot aquell que vulgui pot generar energia, que s’acumula en el compte personal del ciutadà, de manera que percep un sou extra per tota l’energia creada.

S’ha prohibit que els menors de setze anys puguin generar energia, per tal d’evitar-ne l’explotació.

De la mateixa manera, ningú pot estar generant energia més de vuit hores al dia.

Però és evident que aquesta idea també té detractors i una part negativa que cal conèixer:

El nombre d’infarts en aquest món, sobretot al principi d’iniciar-se el projecte, es va incrementar substancialment. Era normal. El cos mal acostumat al sedentarisme de molts, notava com era obligat a exercitar-se de nou. Els infarts arribaren, però les mesures de seguretat dels gimnasos, que ja preveien aquestes situacions, aconseguiren tractar-los a temps i els casos mortals foren puntuals. Tot i així n’hi hagué. Per això abans de començar a generar energia, es feia una reunió informativa, on es comentaven els riscs que corria la gent, que lliurement escollien si firmaven l’acord i entraven a formar part del projecte, o s’hi negaven, i quedaven exclosos.

Un petit percentatge de la població es negà a firmar, tement acabar patint algun infart o alguna malaltia derivada. A aquesta gent, se’ls permetria continuar cobrant la prestació de l’atur, com a màxim durant un any més. Passat aquest temps, si no havien trobat feina, se’ls hi hauria acabat la prestació.

El nombre d’infarts a dia d’avui és irrisori, i gairebé tothom participa en la Generació d’Energia. És evident que ningú es vol dedicar tota la vida a pedalejar. Però mentre es busca una altra feina, és un substitut perfecte, ja que evita el sedentarisme en el que acaben caient molts aturats, manté a la gent en forma i motivada, i ajuda a obtenir un sobresou a aquells que ho estan passant més malament.

Potser no és una gran solució a l’atur. Però almenys és una solució molt més digna que acabar remenant entre contenidors d’escombraries.

Ara bé, és molt probable que a aquestes alçades de relat, hi hagi més d’un escèptic davant aquesta proposta, que la consideri inviable o utòpica. A tots ells els hi proposo un joc:

Tots hem vist a gent que pedalejant en bici aconsegueix encendre una bombeta (de fet ja fa molts anys que la tecnologia existeix), doncs imagineu-se el munt de bombetes que es podrien encendre si els cinc milions d’aturats d’aquest país es posessis a pedalejar.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix” 

Albert Einstein.

Diners caducats

Dedicat a en Javi, per una de les idees més curioses que m’han plantejat fins al moment.

Imaginem que existeixi un món on els diners caduquin a l’any d’haver-los aconseguit. D’entrada els que siguin estalviadors de mena ja hauran aixecat la cella alarmats, mentre que els que viuen amb l’aigua al coll no hi trobaran res de particular.

Sigui quin sigui el vostre cas, potser us agradarà saber una mica més d’aquest món.

Aquí el capitalisme és el sistema hegemònic. S’inculca des de petits, i se’ls explica que per tal que l’economia funcioni adequadament, es necessita que estigui en constant moviment. D’aquí la imposició de gastar tot el que s’ha guanyat durant els següents dotze mesos.

La gent ho té força interioritzat tot i així, i a diferència del que podeu pensar, passat aquest any de marge hi ha milions de bitllets que acaben caducant.

És evident que durant els primers anys s’aprofitarà la obligatorietat de gastar per saciar tot de capricis, ja sigui fer una petita escapada, comprar roba, una mica de tecnologia, o canviar-se de cotxe. Però quan ja s’hagin saciat tots el capricis bàsics, l’única despesa en la que es podrà invertir serà en amortitzar hipoteca, de tal manera que aquesta acaba sent pagada molt abans del que establia el termini firmat.

I com controlen que es produeixi tal moviment econòmic? Doncs de dues maneres molt senzilles.

Si el capital prové de les transferències bancàries i no existeix físicament, s’ordenarà per ordre d’entrada al compte de l’entitat o del ciutadà. Llavors quan aquest individuo realitzi una compra amb targeta, s’utilitzarà el que més temps fa que està al compte. De totes maneres, per evitar descuits, quan uns diners estan a punt de caducar, el banc sempre envia extractes recordatoris, que la gent, tot i que us costi de creure, sovint ignora.

Pels casos en que el capital és moneda física, també s’han ideat un sistema de control. Només existeixen bitllets (òbviament de diferents valors), i tot ells duent un xip intern i una banda magnètica, de tal manera que cada cop que s’utilitzen per pagar el compte intern es posa a zero, identificant a la vegada qui és la persona o establint que l’ha adquirit, ja que cadascun d’ells disposa d’un codi d’identificació únic.

Sembla complex, però amb sistemes informatitzats és d’allò més senzill i automàtic.

Aquesta volatilitat de la moneda fa que les empreses computin beneficis cada sis mesos, donant els altres sis mesos als accionistes per tal de que es puguin gastar els diners (en aquesta ocasió no és un any, perquè s’entén que tot i canviar de mans, la transició es fa dins l’organigrama intern de l’empresa).

En aquest món són més bons gestors que en molts altres, però també és cert que amb el temps s’estan acomodant.

Viure en una estabilitat econòmica és gratificant, però és clar, amb aquest sistema les persones depenen exclusivament dels ingressos anuals que perceben. I els jubilats, amb una paga assignada d’allò més mínima, poden passar de facturar petites fortunes durant la vida, a cobrar el sou base de la jubilació, que segurament no els servirà ni per cobrir les necessitats més bàsiques.

Per això ara ha aparegut un sistema estrella que tothom es planteja adquirir. Són uns bons que permeten canviar els diners que estan a punt de caducar (o els que cadascú lliurement vulgui invertir), per xecs del mateix valor emesos per diferents asseguradores. Amb la promesa de que quan un es jubili, es podran canviar aquests xecs, per ingressos reals, que d’una altra manera haurien caducat.

Com és evident la gent està entusiasmada amb aquesta promesa d’ingressos a llarg termini. Tot i que cap d’ells té la certesa que quan arribi el moment es trobin que l’empresa no té la liquiditat promesa.

Ara bé, tenint en compte que els diners haurien caducat igualment, tampoc es preocupen massa per tal hipòtesi.

Potser us preguntareu a on van tots aquests diners caducats. Doncs és evident que a l’Estat.

Si el capital és digital, la transferència és directa. Si és en bitllets físics, s’han de dipositar en qualsevol establiment o banc, en una bústia de caducitat, i furgons especials recullen el capital no gastat.

Però s’ha de reconèixer que no a tothom li agrada la idea de tirar els seus diners a una bústia que nodreix a l’Estat, així que ja s’han buscat sistemes alternatius per evitar la caducitat dels seus diners. La pilleria està a l’orde del dia.

Ara la gent ha començat a pagar per serveis que no reben.

Per exemple és busca un decorador d’interiors al que es paga una obra que no es fa. Llavors el decorador reinverteix en una empresa afí a la del contractista i compra per valor del què li han pagat restant la respectiva comissió que s’endú pels serveis oferts. Així el contractista original disposa d’un altre any per gastar els seus diners.

Però això es considerat frau fiscal. I és delicte. De fet està castigat amb una severitat que molts consideren excessiva: A tots aquells que s’enganxi cometent-lo se’ls retiren immediatament tots els seus ingressos, deixant tots els seus comptes a zero.

No hi ha apel·lació possible.

Bé, aquí potser m’he passat una mica, ja que alguna excepció sí que existeix. Fins i tot indults, però solen ser casos reservats a certs privilegiats, amics dels qui tenen el poder de decisió.

Vaja, com a tants altres móns.

Aquells que no estimen

Aclareixo que aquesta dedicatòria no va amb segones! :P Li dedico a l’Anahi perquè va ser ella qui va plantejar el món, i a la Gemma per realitzar la il·lustració que ha aconseguit captar l'essència del relat.

Imaginem que existeixi un món on la gent sigui incapaç d’enamorar-se ni sentir empatia pels altres. Que de forma natural, hagin desenvolupat una aprensió distant, que els fa immunes a aquestes dues emocions universals.

De ben segur que ja deveu pensar en un món brut, caòtic, salvatge i poc desenvolupat, però res més lluny de la realitat. En aquest món són tan o més civilitzats que en molts altres, i gaudeixen d’una tecnologia inclús superior. Però per curiosos capritxos del destí han omès el sentimentalisme.

Les llegendes parlen d’una estranya afecció que s’estengué per tot el món feia més de tres segles. Encara ara no han pogut identificar l’origen, però el cert era que atacava els fills petits de les famílies. Foren milers els que caigueren. Però segons sembla, els únics que no desenvoluparen aquella afecció foren els nens orfes de diferents internats. Les males llengües començaren a parlar del mal dels “Fills Estimats”. Potser llavors, per por de que els seus fills acabessin contraient la malaltia, les futures generacions començaren a tractar-los amb cert distanciament. Però l’amor maternal és immens, i sempre acabava apareixent en algun racó o altre del planeta. Llavors, com si la infelicitat el detectés, buscava a aquell infant que havia provat l’amor dels pares, i els hi arravatava sense compassió.

Ara, el que s’ha transmès com a simples llegendes, s’ha acabat assimilat com a veritat absoluta. Ningú pensa en antigues malediccions a l’hora de criar els seus fills, i de fet fa dècades que no mor cap infant per causa d’aquella malaltia. Però el cert és que la societat ha tendit a expressar una fredor creixent cap als seus iguals. Fomenten la competitivitat, i en absència de l’amor i l’empatia, l’honor i l’orgull són els sentiments que lluiten per arribar a experimentar els pares. I els fills, creixen mentalitzats que el seu repte és assolir tals objectius.

Per això es sotmet als infants a un estricte adoctrinament. Es tracten com a individus. No es fomenta el treball en equip, tot i que quan es creen grups de treball, cadascú s’esforça per no ser menys que els altres. Entre ells sempre hi flota la competitivitat. Viuen observats i jutjats pel seu entorn i això els ha convertit en freds i calculadors, però terriblement eficients.

Els pares observen amb indiferència els resultats dels fills. Les avaluacions parcials sempre tendeixen a ser dolentes per tal de no crear una efusivitat desmesurada. Ells creuen que rebre afalacs ennuvola la ment i resta potencial als seus fills, tot i que recolzen als seus fills, quan ho necessiten. Els joves reben formació fins que arriben a la majoria d’edat: els vint anys.

És llavors quan la interrelació amb el sexe contrari es fa més directa. Es pot sol·licitar parella formal, que és assignada mitjançant tests de compatibilitat. La gran majoria d’aquestes sol·licituds acaben en matrimoni. No perquè hagi aflorat l’amor, sinó perquè en l’entorn familiar, s’ha creat el clima propens de prosperitat en el treball i estabilitat econòmica, i entre la parella hi ha una certa afinitat. Però no l’amor. Cap d’ells ha estat inculcat per mostrar aquest tipus de sentiment i si l’arriben a sentir interiorment, l’ignoren i mai l’expressen. En un món purament racional, no hi ha lloc per ell.

Així que amb aquesta premissa, ja us podeu imaginar com són les relacions sexuals. Poc càlides i un xic insulses. Però seria injust posar en el mateix sac a tots els habitants d’aquell món. Perquè fins i tot sense sentir amor o empatia, hi ha individus amb un autèntic do pel sexe, sent fogosos i complaents amb la seva parella, tot i que altres són autèntics robots, freds i insensibles que mantenen relacions gairebé per obligació.

Ja que sigui del grup que sigui, s’ha de dir, que tots tendeixen a ser individualistes, doncs vull fer notar, que fruit de la seva educació, quan estan en parella consideren a l’altre com una mera eina per aconseguir els seus propòsits, ja sigui descarregar una trempera acumulada o per intentar engendrar un fill. Tasca que es prenen d’allò més seriosament, ja que la paternitat és obligada en aquest món.

A vegades, mentre es recorre aquest camí conjunt apareix un instant en que la persona nota la fiblada de l’amor. Potser en una mirada còmplice de la seva parella, potser en una carícia mig involuntària, o potser en el moment que els metges posen als seus braços el nadó acabat de néixer. Instants únics i màgics, que normalment silencien, però que els aconsegueixen injectar una autèntica dosi de felicitat irracional.

I és que, l’amor i l’empatia són d’allò més obstinats, i per molt que els hi tanquis la porta, sempre troben alguna escletxa per on treure el cap.

Il·lustració de Gemma Cruz (http://rincondelaoveja.blogspot.com.es/)

Un Món sense Polítics

Dedicat al Gerard, per plantejar-me un tema tan atrevit.

Imaginem que existeixi un món sense polítics. Així d’entrada segur que més d’un ja somriu davant la idea, però analitzat fredament, és evident que per arribar a tal situació, hauríem de parlar o d’una societat més compromesa i avançada socialment, o d’una altra on la desafecció política fos tan gran que la gent s’hagués revelat contra la classe política. Com que aquí tenen cabuda tots els Móns imaginats, donareu una ullada a tots dos.

En el primer cas, on les coses s’han fet de forma pacífica, gaudeixen d’un estil de vida força semblant al nostre, però la concepció de la política és completament diferent. Aquí la transició començà a les urnes i anà avançant imparable, emparada en una democràcia en la que sempre han cregut.

Existeixen lleis, deures i obligacions per la ciutadania, i s’interelacionen amb els diferents pobles establint llaços de comunicació i comerç com el de tants altres móns. Però aquí s’han saltat l’esglaó dels polítics. Es creuen completament preparats per governar-se a si mateixos, sense la necessitat d’escollir permanentment càrrecs electes. La globalització ha deixat de ser interessant, i el seu cercle d’actuació acostuma a ser com a molt continental. Es reuneixen setmanalment, i hi ha Àgores per tot arreu, construïdes per tal de fomentar el debat públic i les preses de decisions que el poble requereix. Cada poble o ciutat vetlla pels seus propis interessos, conscient que potser necessita diversos pobles veïns per poder obtenir tots els serveis que la seva societat demanda.

Per això en moltes ocasions s’han acabat unint, mitjançant acords de col·laboració, o formant petites regions concebudes per defensar amb una sola veu els interessos davant les grans ciutats, des d’on sempre surten les exigències més difícils de complir.

Però tornant al tema polític. Sí que hi ha representants dels pobles que s’envien a reunions de país, però no s’hi dediquen de forma exclusiva i l’únic que perceben és una petita quantitat de diners, per les jornades de treball perdudes. Són càrrecs cíclics que un munt de gent ha ocupat.

No cobren sous vitalicis un cop jubilats, ni tenen més privilegis que els que mai han ocupat el càrrec.

En l’altra part de la balança, en un món més fosc hi trobem l’altra cara de la moneda. Una societat, que durant anys ha estat tan indignada amb la classe política, que ha acabat assimilant que podien prescindir d’ella.

Reneguen de la corrupció que segons ells va implícita en aquest sistema i han aprés a gestionar-se entre ells. Actuen més com a petits grups que com a ciutats cohesionades. Aquí hi hagueren molts disturbis en el passat, i encara ara no és un lloc massa segur. Enderrocar els polítics, anà vinculat a la queixa davant el poder econòmic predominant i les classes benestants. Hi hagué robatoris, saquejos i judicis a peu de carrer on es condemnaven a diversos personatges acusats de ser responsables de tot el mal causat a la societat.

Grans fortunes abandonaren ràpidament el país on havia esclatat la revolta, però aquell polvorí ràpidament s’estengué per tot arreu i al final quedaren ben pocs llocs al marge d’aquests aires de canvi.

Ara la societat viu en una calma tensa. Ja no hi ha disturbis, i els saquejos són puntuals. Les petites colònies que s’han format han après que no poden viure atacant-se mútuament, però sempre hi ha grups rebels que es mostren intransigents o es creuen més poderosos que els seus veïns.

Els suborns per aconseguir immunitat són a l’ordre del dia.

Alguns nostàlgics enyoren als polítics, són els més vells del poble. Ells havien conegut l’antic sistema parlamentari i ara no els sembla tan dolent. Per això somriuen complaguts quan les noves fornades de joves, indignats amb la sensació d’inseguretat que viuen, han començat a plantejar la possibilitat de pactes i unions, formant grups més grans que puguin plantar cara als saquejadors. Hi ha grans comunicadors que saben convèncer a la massa. Un bon grapat dels oients han acabat creient que gent com aquella és la que hauria de portar les regnes del seu poblat.

No saben que la llavor de la Política ha estat plantada de nou.

Evidentment entre aquests dos exemples hi ha un ampli ventall que tindrien cabuda en aquest bloc, però he volgut agafar pols oposats perquè el contrast fos radical.

Ja que aquest és el particular sentit de l’humor del destí: Quan es llença una moneda a l’aire, mai es té la certesa de quin costat caurà.

Aquesta imatge té drets d'autor

Els ideals dels perdedors

Dedicat al Dr. Moisès Broggi i a tots aquells que com ell, aporten el seu granet de sorra al bé comú.

Imaginem que existeixi un món on la societat estigui realment compromesa amb els seus ideals. On la gent es pugui sentir orgullosa de la tasca que realitza, i amb la consciència ben neta, sabent que la corrupció no taca les seves mans.

Temptacions per cedir a la debilitat n’hi ha hagut moltes, però tot i quan els aires han bufat en contra, ells s’han mantingut ferms. És clar que hi ha hagut gent que ha volgut variar el rumb, qualificant d’antiquades certes ideologies o posicions. Però ni els deliris de grandesa que oferien aquests “visionaris”, han estat seguits per la majoria.

Són una societat pacifista, que creu en la paraula com a única arma per arribar a l’acord. Però la confrontació, al llarg de la seva història s’ha repetit amb més o menys violència, i sempre ha acabat dividint a la població.

Ja es ben sabut, que en una guerra no hi sol haver un guanyador clar, tot i que tendeixen a penjar-se tals medalles els que causen el dany més important en files enemigues. La guerra acaba sent dos bàndols desgastats anímicament i física, amb innumerables baixes humanes que normalment són oblidades massa ràpid.

Ara bé, als que sobreviuen a la guerra i són etiquetats com a perdedors, acostumen a patir el greu càstig de la repressió, on els cops i les torturen poden obligar a fer trontollar els seus ideals.

És indiferent el rol que s’hagi ocupat dins de l’organigrama militar. De simple simpatitzant a màxim dirigent. Tots són estigmatitzats per igual.

Per exemple; un cirurgià ocuparia un esglaó prou alt com per gaudir causant escarni. I és precisament això el que alguns dels avantpassats d’aquell món li causaren a un de tants individus, en una de les tantes guerres en que es veieren implicats.

El jutjaren per haver salvat vides i per difondre els seus coneixements, enfocats al bé del poble. Mai es qüestionà la seva professionalitat (de fet acabà sent una eminència en el seu camp), però els ideals que defensava no encaixaven amb els del Règim. Duia l’etiqueta de perdedor de la guerra i per això va ser destituït de tots els seus càrrecs i inhabilitat pel servei públic.

Però on altres haguessin perdut el componiment, ell seguí creient amb el que feia. Cedí el protagonisme a qui reclamava aires nous, però ell mai deixà de treballar. Fonamentava les seves argumentacions amb pensaments sòlids i clars, defensant-los davant dels altres però sense intentar imposar-los a ningú.

El temps li ha donat la raó. En aquell món ja fa anys que han superat aquella fase tan vergonyosa d’humiliació al caigut. Els errors del passat no poden arrossegar-se eternament, tot i que les vivències del passat són les que esculpeixen l’experiència del futur.

Trobar l’equilibri entre raó i dolor, i ser capaç de deixar enrere la rancúnia, ha estat clau per tal que aquell món evolucionés com a societat.

Allà, algú com el Dr. Moisès Broggi ha acabat ocupant un lloc destacat en la memòria col·lectiva. Espero i desitjo, que en el nostre món siguem capaços de fer el mateix.

Sinó, malament rai.