Portes dimensionals

Dedicat al David, per obligar-me a replantejar un tema tan tractat.

Imaginem que existeixi un món on existeixen les portes dimensionals. Emplaçaments on és possible connectar amb altres móns. Això a priori és una gran notícia que podria generar certa enveja. Però no us en alegreu pas tan ràpid ja que alguns d'aquells móns son gairebé infernals.

N'hi ha que mostren el passat, altres el futur. Altres el passat que mai fou i altres el futur que mai serà. N'hi ha que comuniquen amb altres racons de l’univers, o amb criatures deformes i amenaçadores. Fins i tot n'hi ha un on vaguen els morts.

Ja veieu, doncs, que el panorama és ben variat.

Al principi, davant la ignorància col·lectiva s'atribuí a aquelles portes la catalogació d'avisos dels deus. Un sistema per infringir terror a la població, que acabà assimilant aquelles llegendes com a certes. Els profetes d'aquell temps eren els encarregats de treure el cap en aquelles finestres dimensionals i examinar-ne el contingut. Era fàcil traduir de forma partidista el que allí hi veien, per aconseguir condicionar als vilatans en funció dels interessos de cada moment.

Segles més tard, quan la curiositat pogué més que el terror, es començà a interactuar amb les portes. Però prendre la decisió no fou pas fàcil. Quants de vosaltres saltaríeu a un pou en el que l'únic que mostra el reflex de l'aigua és un món que no s'assembla res al nostre?! Ells, després de moltes divagacions ètiques i morals, prengueren una decisió força equànime: Els enviats destinats a creuar la porta serien els delinqüents condemnats a mort. El tracte era senzill, si aconseguien tornar del viatge, serien posats en llibertat.

Mai n’ha tornat n’hi un.

Les portes dimensionals no són estables i eternes. Algunes desapareixen i se'n formen de noves en altres emplaçaments. Cada vegada que se’n detecta una de nova s’activa el protocol de seguretat, i la curiositat per saber quina escena pintoresca els mostrarà l’altra banda de la porta.

Però en aquell món on la física i la ciència encara estan en un estat embrionari, la realitat de les portes es va descobrir de casualitat, com gairebé sempre passa. Un dels condemnats a mort defensava agònicament la seva innocència. Assegurava que ell no era pas el culpable dels robatoris i crims que se li imputaven. El jutjat cregué que mentia i donaren validesa al testimoni d'un borratxo que creia haver identificat al criminal. Si era culpable o innocent ara és irrellevant, el que importa és que estava desesperat per salvar el coll i no concebia la deportació forçada a un altre món. Però la sentencia es complí. Tot i implorar clemència, els agutzils el plantaren davant la porta a la que seria enviat. Plorava de terror i forcejava per intentar alliberar-se. De res serví. Després d'un pregó invocant als esperits i a la saviesa, on feien menció a la bondat humana, el condemnat fou llançat a la porta. Era com una pantalla vertical d'aigua, com mirar-se al mirall del que no es coneix el reflex. L’últim que escoltaren d'aquell pobre desgraciat fou el crit agònic que s'entretallà bruscament quan ell creuà la porta. El veieren traspassar el portal, mentre quedava plantat a l'altra banda. Per la inèrcia que duia acabà ensopegant amb el terra rocós i acabà caient. Això enfurí al condemnat, que agafà una pedra del terra i la llençà amb tota la seva mala llet contra els que l'havien enviat allà. Però la pedra no traspassà la porta dimensional. Xocà contra la pantalla d'aigua i caigué esmorteïda als peus de la porta.

Això ho observà amb una certesa demencial el condemnat, però també ho veieren els guàrdies i funcionaris reunits a l'altra banda de la porta. De fet, un dels executors fins i tot s'havia protegit la cara amb el braç davant la possibilitat de rebre l'impacte. Un impacte que mai arribà.

Aquell dia descobriren que les portes dimensionals són d'un únic sentit. Això, lluny de tranquil·litzar-los, els ha aterrit. Ara saben que si en el seu món hi ha portes que els condueixen a altres móns, és qüestió de temps que n'aparegui alguna que sigui d'entrada, i que permeti a éssers d'altres móns plantar-se allí amb total impunitat, i si van ben armats, conquerir-los sense cap problema.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.

“Els Consumidors” by Uri

Per primera vegada en aquests més de dos anys, Móns Imaginaris obre la porta a un altre autor. És tot un plaer que l’Oriol Esteve hagi decidit compartir aquest món tan personal i alhora malaltissament actual.

Imaginem que existeixi un món on la gent està obsessionada en Consumir. És fàcil, ja que és el pa de cada dia en la societat que ens ha tocat viure.

Per ells el Consum és una actitud, una necessitat. Les persones han de consumir: Consumeixen temps, consumeixen poder, amor... és quasi una urgència vital... és un impuls que els ajuda a mantenir-se vius, a sentir i desenvolupar-se...

Aquesta actitud però, realment la que els ha fet créixer i els ha fet arribar on són ara, fins en aquest moment havia anat lligada amb lo purament vital, s'entenia que estava lligada a la voluntat de l'home i estava controlada, satisfeia fins on realment podien o necessitaven.

Però avui en dia sembla que aquesta actitud hagi cobrat vida pròpia. És com un animal desbocat. Consumim perquè HEM de consumir, i consumim per fer-nos sentir vius, no per viure.

És com si tot s'hagués desdibuixat...

El consum en si mateix s'ha tornat com un remolí, sembla que el controlem però realment és aquest impuls els que ens controla. Deixa que ens descontrolem, xiuxiuejant-nos a cau d’orella que podem agafar tot i més sense limitacions. I realment és així, avui en dia disposem de tot. Això ens equipara a deus. Consumim perquè podem fer-ho, sense tenir en compte cap altra necessitat.

I si fins fa poc, patíem perquè aquest instint afectava el món d'allà fora, ara és quan ens estem adonant que hem arribat a un punt que fins i tot ens estem consumin a nosaltres mateixos. Aquest impuls està arrasant amb allò que infecta. És com un virus que s’introdueix per la porta del darrera i acaba infectant a tota la societat.

Aquesta forma que avui ha cristal·litzat en la seva màxima expressió, el capitalisme, no és res més que una metàfora d'aquesta força. Ha arribat un punt en el que si fins ara consumíem diners, menjar, medi ambient o coses que creiem externes a nosaltres, ara ens estem consumin a nosaltres mateixos: treballem més del que podem suportar amb la vaga esperança de poder adquirir una capacitat i estabilitat que realment no podrem ni gaudir ni aprofitar, perquè som presoners de la teranyina d'interessos egoistes que creiem que ens portaran a una explicació del què som, es a dir, consumim per saber què som i realment aquesta incògnita és el que se’ns està menjant... camuflada dins d'aquest instint.

Som ionquis del consum, i necessitem rebre la dosi diària d’aquesta droga que ens està matant.

El problema és que sembla que tots acceptem el preu a pagar.

PD: L’autor d’aquesta entrada és l’Oriol Esteve.

PD2: La imatge té drets d’autor.

Moc Verd 2.0 / Moco Verde 2.0

Entrada Bilingüe

Celebrant un nou Saló del Manga, recuperem a un vell conegut del bloc.

Celebrando un nuevo Salón del Manga, recuperamos a un viejo conocido del blog.

Imaginem que existeixi un món on en moc verd ha tornat a l'acció després d'estar uns dies de baixa per manca de mucositats. Els quaranta graus a l'ombra que hi fa durant els mesos d'estiu, dificulten força la tasca d'aquest superheroi, que veu com el seu grip decreix fins a gairebé sanar-se. L'estiu és la criptonita d'en pobre moc verd, que desesperat, es passa els dies forçant canvis de temperatura entre l'interior gèlid d'un centre comercial i l'exterior xafogós del que gaudeixen en aquell món.

Va d’un costat a l’altre, així repetidament fins que un calfred recorre la seva espina dorsal. Moment en el que sap que de nou està en possessió d'un bon constipat. Els enemics i delinqüents són coneixedors d'aquesta debilitat i aprofiten les onades de calor per sembrar el mal a la ciutat.

Com que en Moc Verd pot ser moltes coses, però d'estúpid no en té ni un pel, quan es preveu un canvi de temps massa calorós o nota que els efectes del constipat permanent en el que viu comencen a minvar, pren mesures oportunes per tal d'assegurar-se un bon constipat. Si els canvis de temperatura que es troben constantment a les ciutats no són suficients, opta per mètodes més agressius. Ja sigui sortir tot moll al carrer amb poca roba, de nit, i començar a cridar, o tirar-se galledes de gel fred per sobre i dormir a la intempèrie. Això si que es una tortura. Però en Moc Verd és un superheroi i és clar, porta el gen del sacrifici tatuat a l'anima.

Realment la visió tan pintoresca sembla desencaixar en plena onada de calor, on la gent no té ni ganes de sortir al carrer, i veure a en Moc Verd tapat fins al coll, amb els ulls envermellits i el cos destrempat, enfrontant-se als seus rivals amb el mateix coratge que quan està en plenes facultats. El període de vacances també és un dels altres punts que s'hauria de renegociar en el seu contracte.

I ara, plantat davant el seu arxienemic l’Home Frenadol, es pregunta si el constipat que porta el damunt serà suficient com per vèncer l'enemic.

L’Home Frenadol és un paio amb les defenses sempre altes. A vegades tan altes que acaba sobrecol·locat. Aquesta és la seva debilitat. Massa arrogància. Això sí, el seu atac és potent i en el precari estat d’en Moc Verd, que amb prou feines té un mal de coll, pot ser que acabi sent suficient com per curar tots els símptomes del nostre heroi, que sense mocs que llençar, quedi derrotat de forma contundent.

Però de nou la valentia mana. En Moc Verd es diu que l’important és esquivar els atacs de l’altre. Mantenir-se a la defensiva i enclastar-li un tros de moc ben gros a la cara. Un esternut també serviria. No és tan efectiu, però vaja, tampoc es posarà tiquis-miquis en el seu estat.

S’aguanten les mirades, es llencen quatre provocacions i de sobte la impaciència de l’Home Frenadol li juga una mala passada. Es precipita cap a en Moc Verd amb determinació. Sap que la debilitat consumeix el seu cos i ho ha d’aprofitar. Però de sobte un neguit incert el fa aturar. Confiar-se mai es bo. S’ha enfrontat masses vegades al seu arxienemic, com per saber que si el menysprea perdrà. Així que s’atura a pocs metres d’ell i es repensa l’estratègia.

Això desconcerta a en Moc Verd.

I si l’Home Frenadol ja ha descobert el seu punt feble?

 

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor 

***********

Imaginemos que exista un mundo donde Moco Verde ha vuelto a la acción después de estar unos días de baja por falta de mucosidades. Los cuarenta grados a la sombra que hace durante los meses de verano, dificultan bastante la labor de este superhéroe, que ve como su gripe decrece hasta casi sanarse. El verano es la criptonita del pobre Moco Verde, que desesperado, se pasa los días forzando cambios de temperatura entre el interior gélido de un centro comercial y el exterior bochornoso del que disfrutan en ese mundo.

Va de un lado a otro, así repetidamente hasta que un escalofrío recorre su espina dorsal. Momento en el que sabe que de nuevo está en posesión de un buen resfriado. Los enemigos y delincuentes son conocedores de esta debilidad y aprovechan las olas de calor para sembrar el mal en la ciudad.

Como Moc Verde puede ser muchas cosas, pero de estúpido no tiene ni un pelo, cuando se prevé un cambio de tiempo demasiado caluroso o nota que los efectos del resfriado permanente en el que vive empiezan a menguar, toma las medidas oportunas para garantizarse un buen resfriado. Si los cambios de temperatura que se encuentran constantemente en las ciudades no son suficientes, opta por métodos más agresivos. Ya sea salir todo mojado en la calle con poca ropa, de noche, y empezar a gritar, o tirarse cubos de hielo frío por encima y dormir a la intemperie. Esto si que es una tortura. Pero Moco Verde es un superhéroe y claro, lleva el gen del sacrificio tatuado en el alma.

Realmente la visión tan pintoresca parece desencajar en plena ola de calor, donde la gente no tiene ni ganas de salir a la calle, y ves a Moco Verde tapado hasta el cuello, con los ojos enrojecidos y el cuerpo destemplado, enfrentándose a sus rivales con el mismo coraje que cuando está en plenas facultades. El período de vacaciones también es otro de los puntos que se debería renegociar en su contrato.

Y ahora, plantado ante su archienemigo el Hombre Frenadol, se pregunta si el resfriado que lleva encima será suficiente como para vencer al enemigo.

El Hombre Frenadol es un tipo con las defensas siempre altas. A veces tan altas que acaba sobrecolocado. Esta es su debilidad. Demasiada arrogancia. Eso sí, su ataque es potente y en el precario estado de Moco Verde, que apenas tiene un dolor de garganta, puede que acabe siendo suficiente como para curar todos los síntomas de nuestro héroe, que sin mocos que tirar, quede derrotado de forma contundente.

Pero de nuevo la valentía manda. Moco Verde se dice que lo importante es esquivar los ataques del otro. Mantenerse a la defensiva y enclastar un trozo de moco bien grande en la cara. Un estornudo también serviría. No es tan efectivo, pero vaya, tampoco se pondrá tiquis-miquis en su estado.

Aguantan las miradas, se lanzan cuatro provocaciones y de repente la impaciencia del Hombre Frenadol le juega una mala pasada. Se precipita hacia Moco Verde con determinación. Sabe que la debilidad consume su cuerpo y debe aprovecharlo. Pero de repente un nerviosismo incierto lo empuja a detenerse. Confiarse nunca es bueno. Se ha enfrentado demasiadas veces a su archienemigo, como para saber que si lo menosprecia perderá. Así que se detiene a pocos metros de él y se repiensa la estrategia.

Esto desconcierta a Moco Verde.

¿Y si el Hombre Frenadol ya ha descubierto su punto débil?

Oblidar-se de llegir

Dedicada a l’Anahi, per proposar-me reptes d’allò més divertits.

Imaginem que existeixi un món on la gent de sobte és incapaç de llegir. No, de debò, us repto a que feu l’esforç d’imaginar-vos com seria mirar un text que fins a uns segons abans es mostrava clar i intel·ligible, i de sobte assimilar-lo com un impossible, on les lletres són figures estranyes sense cap sentit especial.

Qui més qui menys ha experimentat aquesta sensació, contemplant un text escrit amb algun idioma que no domina. Però aquí el vertigen que causa aquest trauma, és cent mil vegades pitjor.

Imagineu els pobres infeliços, repassant una per una cadascuna de les seves vocals i consonants, símbols, kanjis o números. És igual l’idioma emprat, tots han sucumbit a l’oblit.

Aquell món seria devastador.

La primera generació de persones post incident conservaria les paraules, i com que la oïda funciona prou bé, podrien comunicar-se oralment. Entenen el concepte de “casa”, i saben que la C, la A i la S eren instruments que s’empraven per comunicar-se, però ja no recorden el concepte de vocals i consonants i no poden pronunciar les lletres de forma individual. El seu cervell ha tancat les portes a allò que ens ha fet créixer com a espècie i ens ha dotat de cultura.

És evident que als pocs mesos d’haver patit l’incident, encara amb el record fresc de com era el seu dia a dia abans de la catàstrofe, s’intentaria recuperar de nou l’escriptura, o si mes no establir algun sistema que els permetés comunicar-se eficientment, però cada vegada que ho intentessin es quedarien amb el llapis, boli, o tecla de l’ordinador, immòbil, sense saber exactament què fer.

El cop anímic que suposaria per tota la humanitat un trauma com aquest, és impossible d’assimilar. De sobte els sistemes de missatgeria més emprats del món, serien pantalles indesxifrables. Les llargues comunicacions que es mantenien amb els amics, haurien quedat obsoletes, i s’hauria de recórrer a les trucades, videoconferències, o a les trobades als bars, per xerrar.

També la immensa majoria de pàgines web perdrien la seva força, sent útils simplement aquelles que oferissin imatges, vídeos o música. La primera generació post-incident, encara recordaria de memòria les pàgines més freqüents a les que solia connectar-se així que podria discernir quines eren servibles i quines no.

Els programadors, amb el seu llenguatge universal d'uns i zeros, seguirien el mateix camí i es veurien abocats al precipici de l'oblit. Sense ells la informàtica moriria.

Però sens dubte el drama més gran el trobaríem a les Biblioteques. El gran cementiri del coneixement, que disposaria d’unes relíquies indesxifrables, que amaguen el secret de la humanitat. Allà hi hauria els autèntics tresors que han forjat la societat de la que gaudeixen allà. Però tot quedaria perdut. La gent podria intentar transmetre l’emotivitat d’un llibre, mirar-ne l’adaptació cinematogràfica si hi era, o escoltar-ne la radiofonia.

Bàlsams íncipits i insuficients. La pèrdua del coneixement literari seria catastròfic.

La segona generació, que hauria après exclusivament d’Oïda, viciaria molt més el llenguatge. El simplificaria.

A l’accedir al buscador escriuria de memòria només aquelles pàgines que els haguessin transmès. O provarien sort teclejant a cegues unes quantes lletres i esperar que la recerca intel·ligent del buscador assimilés el que s’havia escrit i oferís la seva lliure interpretació.

A partir de la tercera generació, on el sistema d’aprenentatge encara s’hauria viciat i simplificat més, es començaria a veure que hi havia una necessitat real de trencar amb el passat. Que els seus mètodes ja no servien (la gran majoria d’ordinadors, tablets i mòbils ja no funcionarien) i que potser era moment de crear algun llenguatge, per simple que fos, que els permetés comunicar-se sense limitacions.

Tornaria a aparèixer el llenguatge per gestos i símbols i es reiniciaria el procés d’evolució de la comunicació.

Cent generacions després <hº*d[.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

La fi del món

Dedicada a l’Editorial Males Herbes, per organitzar aquest divertit concurs sobre el llibre: “Mentre el Món Explota” de Roderic Mestres.

Imaginem que existeixi un món que està arribant a la seva fi, i la gent, assimilant que no hi ha salvació possible, intenti comprendre què els ha passat. Les pistes son vagues, alguns diuen que els xinesos estan a punt de conquerir el món. Hi afegeixen dades incoherents sobre un cataclisme econòmic i una guerra mundial contra els mutants. Senten campanes i no saben on toquen. Estan convençuts que una mena d’exèrcit interplanetari rescatarà tots els que estiguin a prop de les antenes de telecomunicacions. Els carrers estan buits i no hi circula ni un vehicle, ni tan sols autobusos turístics. De tant en tant hi passa un vagabund pilotant un carretó de supermercat ple fins dalt, però res més**

Tractant amb aquestes dades i centenars d’informes extres, els investigadors que encara no s’han rendit a l’evidència, han arribat a una terrible conclusió.

Segons ells, les causes que han originat la fi del món són ben clares:

Els xinesos han creat un joc més addictiu i perillós que el “Candy Crash”. Tot aquell que hi juga acaba patint-ne les conseqüències. Tan sols és necessari un segon per infectar a la gent. A qui ja ha desenvolupat la malaltia se l’anomena mutant, perquè ja mai més recuperarà el seny. No hi ha cura possible. El període d’incubació era de trenta dies, temps més que suficient com perquè aquell joc aparentment inofensiu arrasés en descàrregues. Als usuaris els encantava, i les crítiques eren extremadament bones, d’aquí que acabés instal·lat en milions de smarthphones. Ningú sospità del seu veritable perill fins que ja fou tard.

Quan la infecció ja fou una realitat els mercats es desplomaren, la tensió creixé en una espiral terrorífica i la incertesa s’apoderà de la raó. Al final s’ha decidit crear zones de reclusió en funció de la gravetat que mostren els pacients. Als més lleus se’ls deixa malviure vagant per les ciutats. Als més greus se’ls sotmet a durs estudis químics, per intentar trobar un remei que els salvi. Els experiments amb humans estan a l’ordre del dia.

Diuen que els únics que de moment se n’han salvat són els països subdesenvolupats de l’Àfrica i els astronautes que havien estat enviats a l’exterior. Els més optimistes creuen que s’uniran per formar una resistència i que la salvació arribarà del cel, però el cert és que els xinesos estan conquerint el món.

L’última batalla es lliura a Paris. Envoltats de mutants i gent atònita que comprèn que el món tal com el coneixia s’està esfondrant. La lluita és desigual, ja que molts dels membres que formen l’últim graó de la resistència, combaten infectats i amb les capacitats minvades.

La tecnologia va interconnectar a la societat del segle XIX amb totes les parts del món, i ara els ha infectat des de la porta del darrera.

** Paràgraf copiat del llibre “Mentre el Món Explota” de Roderic Mestres.

PD: La Imatge té drets d’autor.

V de Votar

Dedicada a tots aquells que volen expressar-se democràticament i de forma pacífica.

Imaginem que existeixi un món on les persones volen votar.

Vaga voluntat on es valida la veu dels vilatans. Malauradament varis vassalls, virreis i vicecònsols, no veuen bé tal vicissitud i no validen la votació.

Vaticinen una victòria contrària a la seva voluntat i això els toca el voraviu.

Volen seguir vetllant per tal que els vedells no s’escapin dels voltors.

Volàtil volició, ja que els vilatans han vençut els seus temors i vindiquen la vigència de la seva voluntat.

Visualitzaran el seu valor vectoritzant una vigorosa V per les vies i voreres de la vil·la.

Volen que el món vegi la volença d’uns vilatans valents.

Vistosa valença.

Virreis i varis vassalls volen viciar-ho: “És una venació” vociferen en videoclips i videoconferències. Vinculen voluntat amb vandalisme.

Vel de vellut que s’escola com vapor.

Vulneren la viabilitat de la via, vestint als vilatans de víkings violents.

Verrucosa vall on els vilatans ja estan farts de viatjar en vagons vulnerables.

Volen agafar més velocitat, viure en una voràgine viral on el valer d’una vil·la es validi per les veus dels vilatans i no per virtut viril de virreis i vicecònsuls.

Els Vilatans volen votar, per fer visible amb vots la volença d’aquella vil·la.

PD: Imatge amb drets d'autor, extreta del web: Ara.cat

Vacances Hibernades

Dedicada a tots aquells que necessiten vacances urgentment.

Imaginem que existeixi un món on les persones tenen la necessitat fisiològica d'hibernar com els óssos. Ells ho consideren unes vacances forçades, però més aviat sembla un càstig diví. Allà cada any després de la quarta lluna del setè mes, els humans, vulguin o no, entren en un son profund i hipnòtic que els mantindrà adormits durant trenta dies.

Al llarg d’aquest interval no menjaran, ni orinaran, ni faran les seves necessitats.
Per això el lloc on es quedin adormits resultarà primordial, ja que si escullen malament es poden trobar que la seva caravana se la endut una riada. Que la casa al bosc ha quedat atrapada enmig d’un incendi forestal que ha arrasat amb tot, o que l'estufa de la llar ha incendiat el pis degut a una mala combustió. Fins hi tot un terratrèmol pot haver causat estralls en una determinada zona de la ciutat. Drames tot ells, a que els habitants d'aquell món ja han hagut de fer front en innumerables ocasions. Per això la gent és tan curosa a l'hora d'escollir el lloc on hibernar. Primordial que no estigui dins una zona sísmica, tampoc envoltat de natura. Una casa normal, però d'on s'eliminen tots els perills potencials que puguin causar curtcircuits, mala combustió o qualsevol altra desgràcia aparentment menor, però que passats trenta dies, hagi pogut esdevenir catastròfica.

Hi ha fàbriques que per la seva dependència de mà humana, s'han de tancar completament durant aquest mes.

Altres que gràcies al seu grau de sofisticació o el seu grau de necessitat, com poden ser les elèctriques, ja s'han empescat la manera de fer que rutlli, amb sistemes intel·ligents programats per buscar i solucionar qualsevol problema que sorgeixi a la xarxa.

Imagineu-vos el mal que pot fer si un dels generadors s'espatlla i deixa sense llum a tota una ciutat. Imagineu les tones de menjar que es faran malbé en bars, restaurants i llars privades. Imagineu la pudor que generarà aquesta podridura, i el munt d'insectes, rates o gossos que atraurà.

Però la situació encara pot ser més greu. Penseu en tota aquella gent que està esperant una operació, o que per culpa d'un greu accident està a la taula d'operacions quan arriba la primera nit d’hibernació.

Els metges, conscients de la urgència, faran mans i mànigues per salvar-li la vida, resistint ni que sigui amb fàrmacs la son que els envaeix. Amb aquest sistema com a molt guanyaran quatre hores. Si es desplomen adormits abans d'enllestir, quan es despertin passats trenta dies, es trobaran el cadàver d'aquella persona a la que havien intentat salvar.

Les vacances forçades cada any provoquen una greu purga. Molta gent de la tercera edat, que ja no està preparada per resistir el gran període de fam, sofrirà un col·lapse que ningú socorrerà.

Quan els trenta dies han passat la gent es desperta i assumeixen amb resignació l'alt preu que els ha tocat pagar.

Sempre hi ha coneguts més o menys pròxims que no ho acaben resistint.

Però no tot són experiències traumàtiques. Hi ha enamorats que es queden adormits amb les mans entrellaçades i es desperten trenta dies més tard en la mateixa posició. També hi ha empreses especialitzades que garanteixen la hibernació en cabines especials, i mil sistemes més, menys sofisticats i escandalosament més barats.

Els nadons també hibernen però ells no resistirien tot un mes sense alimentar-se així que allí s'han empescat dues opcions. Una és deixar-los en incubadores intel·ligents que els subministraran els aliments bàsics i els drenaran els residus, i l'altra és optar per una opció més natural que consisteix en que els nadons acabats de néixer, quedin enganxats al pit de la mare i s'alimentin de la llet materna cada vegada que en sentin un desig.

Passats els trenta dies, els humans desperten. Ho fan de forma progressiva però amb un interval màxim de cinc hores.

Per als supervivents haver superat la hibernació, és com haver vençut al drac invisible de la purga. Una prova de foc que la seva naturalesa els posa i que de nou han superat. Per això organitzen una gran celebració tan bon punt la hibernació s'acaba. Celebren la victòria i la vida. A més, és l'excusa perfecta per començar a recuperar part de tot el pes perdut.

Com us podeu imaginar, els que agraeixen més aquella hibernació forçada, són totes les altres espècies que els humans assetgen amb les seves polítiques destructives. Fins hi tot el planeta respira millor durant aquells dies.

Llàstima que amb la primer lluna del novè mes, tot torni a la rutina.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor