Destrucció Expansiva

Pura ciència-ficció. De nou, gràcies Manel!

Imaginem que existeixi un món on una substància alienígena hagi començat a menjar químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprendreu que aquí la situació és crítica.

Les ànsies d’expansió d’aquest món, els han portat a volar per les estrelles, fins que arribaren al planeta veí. Un tros de desert, sense cap rastre de civilització passada, on només hi queden pedres i arena. Evidentment els científics no dubtaren en agafar mostres de substrats, pots plens de sorra del gran desert que era aquell món, i caixes atapeïdes d’una capa molt dura que recobria les poques muntanyes que hi havia per allí.

Res aparentment perillós ni excepcionalment interessant, que s’estudià deu mil vegades en ambients d’atmosfera controlada, abans de ser traslladat al seu món d’origen.

Aquí, tot ha anat bé fins que han obert el petit contenidor segellat al buit. El tros de pedra dura que creien inert, ha començat a reaccionar amb l’atmosfera d’aquest món, creant una capa marró sobre la seva superfície. Al principi es pensà que era algun tipus de defensa natural, o fins i tot algun tipus d’oxidació que patia la roca… La sorpresa ha arribat quan la roca ha començat a mostrar característiques pròpies d'altres organismes i ha començat a guanyar volum.

-S’està expandint, corroent tot el que està en contacte amb ella!

La conclusió a la que han arribat els científics és preocupant, ja que comprenen que la seva curiositat innata els ha plantat davant una situació crítica.

S’han activat els mecanismes de seguretat, segellant la cambra d’immediat mentre la substància, aliena al trasbals que ocasiona, ja s’ha aconseguit alliberar de la caixa que l’havia contingut. Sobresortint per sobre, com l’aigua bullent oblidada en una olla.

Tot el que toca la substància acaba consumit.

-Pot ser que sigui la seva reacció natural, i que en realitat arribi un moment en que ja no pugui créixer més –vaticina algun d’ells, intentant ser optimista.

S’ha posposat la calcinació de l’organisme, esperant en va que l’augment de volum s’aturi. Però no ho fa. Continua creixent, sempre a una velocitat constant. Sembla no tenir pressa, però el seu increment és notable. S’expandeix des del centre on hi havia hagut la roca, cap a totes les direccions a la vegada. Al cap de tres hores la substància ja s’ha estès per tot el terra de la sala, arribant a les parets laterals, i ha començat a pujar, arribant a una altura de metre i mig.

-Destrueixin-la! -ordena algú amb prou poder.

Tot i la crisi algú es mostrà contrari a tal idea. Ha estat ignorat, i la ordre d’incineració finalment aprovada. Els sensors de la sala s’activen i poc després es produeix la purga.

La substància ni s’ha immutat.

També ho han provat amb fred, intentant-la congelar. El nitrogen líquid ha acabat formant part de la matèria absorbida. El pessimisme no podia vèncer així que s’ha passat a la següent idea de la llista. Fer el buit a la sala, per intentar donar una atmosfera neutra a la sala. No és una mala hipòtesis. Si la reacció ha començat a l’entrar en contacte amb la seva atmosfera, potser s’aturà si aquesta atmosfera canvia.

La tensió és màxima. I el regust amarg del fracàs dilapidari. Això tampoc funciona.

L’única solució que potser hauria funcionat, hauria estat agafar la cambra on encara estava continguda la substància, i carregar-la en un transbordador i enviar-la pitant un altre cop al seu planeta d’origen. Curiosament aquesta idea no se li ha acudit a ningú, o si més no, no l’han vista plausible.

Aquesta ha estat la seva sentència.

Molt abans que la substància arribés al sostre de la cambra, l’insòlit àcid que impregna a la seva base, ha aconseguit corroure les parets, creant diversos forats a la mateixa per on la substància ha acabat sortint, mentre continua expandint-se.

S’han aïllat sales del Complex, desprès plantes, i després Àrees senceres. Res sembla poder-la aturar. Els químics han fet gala d’una àmplia mostra de compostos. Segons ells és inconcebible que sigui invulnerable. Malauradament cap de les mesures que han provat ha funcionat.

Al cap d’un dia ja s’ha apoderat de tot el Complex. De moment no hi ha hagut víctimes mortals, tot i que en nom de l’investigació, s’han deixat diferents espècies animals repartides per tot el Complex: Gossos, gats, ximpanzés, ànecs, ocells, rèptils i escarabats. Tots han patit la mateixa sort. Entre crits i agònics udols han estat atrapats per la substància, que els ha anat pujant per sobre, fins arribar-los a cobrir completament. Llavors, de sobte, quan l’àcid ja ha fet la seva funció, el volum ocupat per l’animal simplement s’esfondra, per acabar sent de nou una massa uniforme.

Cinc dies més tard ja ha consumit un terç del continent.

Avançant a tal velocitat... quina esperança els pot quedar a aquests pobres infeliços?!

La resposta la deixarem per un altre dia…

Els Arrodoniments a l'Alça

A tots aquells que s’han indignat alguna vegada amb els Arrodoniments a l’Alça.

Imaginem que existeixi un món on els preus dels productes, cada vegada que hi ha un increment, s’arrodonissin a l’alça sense cap justificació possible a part de quadrar el preu final a una xifra exacta.

Sé que no us agafa per sorpresa, així que serà fàcil fer aquest exercici d’imaginació.

Però com sempre intentarem anar una miqueta més enllà. Escrutar en les raons autèntiques que haguessin pogut motivar aquesta mentalitat, a vegades pocavergonya, ja que els augments no únicament es limiten a arrodonir a l’alça, sinó que busquen el màxim benefici possible. I això per què? Doncs perquè en aquest món existeixen uns dimoniets de l’avarícia, segons els quals cada cèntim que cobres per sobre de l’increment estipulat, és benefici directe que entra a l’empresa.

Aquesta mentalitat ha calat tant en la ciutadania, que els arrodoniments a l’alça ja són part de la seva rutina. Però com sempre hi ha sectors on la balança és extremadament oposada. I no és pas culpa dels empresaris o de la societat en general… torna a ser culpa dels dimoniets avariciosos, que apareixen en el moment precís que l’individu està a punt de prendre la decisió final.

Sense dubte, ells són els responsables que un empresari, a l’hora de la revisió del sou als seus treballadors, es cenyeixi a la llei per justificar l’increment exacte que estipula, per exemple un canvi d’any. Els dimoniets, sempre atents, li atacaran la consciència, recordant-li l’esforç que suposa tenir un treballador a càrrec. La ment humana és dèbil, així que acabaran convencent el pobre infeliç, que acabarà assegurant que ell es limita a complir la llei. Si la pujada marca per exemple un 1,32 d’increment, això serà el que pujarà. Ni més ni menys!

I els treballadors encara poden estar contents, ja que alguns altres, en altres sectors on la llei deixa a la lliure voluntat de l’empresari, veuran com els seus sous es queden fixats exactament al mateix punt.

Que el cost de vida puja i el seu sou no?! Els dimonis avariciosos són contundents en aquest sentit: Doncs tres pedres pel treballador. Content pot estar que no se li rebaixi el sou emparats amb alguna justificació relacionada amb la paraula “Crisi”. Un altre mot que s’han tret de la màniga per generalitzar el terror i imposar les seves idees.

Però tornem als empresaris, a aquests mateixos que s’emparaven en la llei per justificar les seves decisions,… perdran part d’aquesta coherència quan es tracta dels productes o serveis que ofereixen, on l’increment passarà a 1,35 ó fins i tot, a 1,40. (i en sectors emergents aquesta quantia pot veure’s ràpidament multiplicada per dos ó més).

Una prova més que els dimoniets, a part d’avariciosos, no tenen ni un pèl de tontos.

Ells viuen dels cèntims que es van esgarrapant en cada arrodoniment. Cèntims que es converteixen en autèntiques fortunes si ho multipliquem pels milions i milions d’empreses i sectors, on s’apliquen arrodoniments a l’alça simplement per caprici.

Alguns experts econòmics asseguren que aquests arrodoniments són el que fa moure l’economia. Altres els critíquen, assegurant que si tots els preus bàsics pugen per sobre de l’estipulat menys els sous dels treballadors, aquí l’únic que hi surt perdent és la gent del carrer.

I en part tenen raó… però això als dimoniets avariciosos el hi importa ben poc.

Sense Mentides

De nou, gràcies al Jordi.

Imaginem que existeixi un món on tothom porta un xip que identifica de forma immediata si algú està dient una mentida.

Evidentment si s’ha arribat a aquest punt, serà que els governants, cansats de les falsedats que havien evocat a la societat a una decadència repugnant, han trobat en aquest sistema una manera per controlar les mentides que diu la gent. O potser ha estat la gent, que cansada de les mentides dels seus líders, haguessin impulsat des de la base, un nou model social.

Sigui com sigui, el cert és que en aquest món, les mentides són com crims comesos contra la persona que escolta la mentida, per això està tipificat com un dels delictes més greus. Tan és així, que si el comptador detecta que es diuen més de cinc mentides a l’any, s’obre un expedient sancionador.

Si s’arriba a les deu mentides a l’any s’arresta a l’individuo.

Us haureu adonat de seguida de la circumstancia tan atípica que s’està plantejant, i de les moltes conseqüències que tindria en el nostre dia a dia si s’apliqués tal mesura en aquest món.

Per exemple: Tots els programes del cor, futbolístics o gran part dels debats televisats, sofririen grans canvis, ja que els tertulians, s’arriscarien, cada vegada que obrissin la boca, a donar una dada, que abans de ser pronunciada ja sabien que era mentida. Els telenotícies, alguns més que altres, es veurien obligats a suavitzar les seves maneres i basar-se en aspectes més imparcials als que fins ara s’havien aferrat.

I per últim, el cas més evident: Ni polítics, ni empresaris, ni banquers, ni treballadors, podrien posar falses excuses a les mentides que sistemàticament deien.

Realment un món guiat per la veritat, pot ser un gran món, però no pas un món indolor, ja que la veritat a vegades fa molt més mal que una mentida.

En aquest món on no es pot mentir, la televisió és un exemple de credibilitat, tot i que hi ha programes que freguen el bon gust. Molts dels Telenotícies, continuen sent sensacionalistes, però almenys les notícies són completament verídiques.

Els treballadors estan regits per la mà ferma i visible de la veritat. Els empresaris tampoc poden falsejar els números com en altres móns, i els banquers han perdut part de la seva malícia, ja que no poden col·locar productes tòxics camuflant-los darrera la màscara de grans oportunitats que els inversos no podien deixar passar.

Els polítics tampoc són immunes a aquesta llei. Us preguntareu com pot ser que segueixin al càrrec si la mentida acostuma estar lligada a cada una de les seves aparicions públiques.

La veritat té moltes cares i ells han aprés a controlar-la. No sempre dins la legalitat.

Potser han enganyat a la majoria, però sempre hi ha algú amb una sensibilitat especial. Algú que s’adona que els portaveus sempre són els mateixos, i no obstant, les promeses fetes feia mesos, s’han quedat estancades en mesures que han acabat sent diametralment oposades.

La gent sempre ha tingut molt mala memòria. Obliden les penúries i desgràcies més ràpid del que haurien. Per sort sempre hi ha algú que no ho fa. Algú que potser per casualitat acaba descobrint, que els polítics han piratejat el seu xip, per tal de poder dir tantes mentides com la prudència els deixi dir.

Dubta entre fer-ho públic i callar. La prudència mana.

A més, qui creurà a aquell que neda contracorrent?!

Sense Vacances

Dedicat a tots aquells que no han disposat de vacances, i per tots aquells que sí que les han tingut, per tal que valorin la sort que tenen.

Imaginem que existeixi un món on el concepte de vacances no existeixi. Un món tan estricte i recte, que no cregui necessari donar un petit descans als seus treballadors.

Bé, un petit descans sí que se’ls dona… tothom disposa d’un dia a la setmana de descans, més que suficient com per recuperar les minvades forces que en alguns casos es tenen.

En aquest món la tecnologia ha avançat el suficient com per fer-los més fàcils les dures tasques del camp.  La gent s’ha unit en ciutats i bullen d’activitat. No hi ha vocacions. Tan sols professions. Tothom treballa, destinat indistintament a un o altre sector. És evident que hi ha gent que s’ha acabat especialitzant en un sector, però en general, sobretot entre la gent jove, la rotació en els diversos treballs és d’allò més comú.

També són comuns les jornades extenuants en les que s’arriba a casa amb l’esquena destrossada. Carregada com sacs de pedra, i que tan sols una bossa d’aigua calenta pot alleugerir.

Si bé és cert, que no totes les feines són purament físiques.

No obstant, els durs horaris, i l’exigència constant a mantenir un ritme i un volum de treball concret, fa que ni la gent que tingui treballs més descansats pugui descansar.

No es estrany doncs que la fatiga els acabi passant factura. Llavors cauen malalts. Molts s’espavilen amb els dos dies de descans que s’atorga a la majoria de malalties. Ara bé, aquells que hagin de destinar més de tres dies al descans per malaltia, hauran de passar obligatòriament per l’ull clínic d’un doctor assignat pel govern, que sempre tendirà a treure importància al dolor aliè, concedint baixes més llargues, però revisions periòdiques per tal d’aconseguir que ningú s’estigui a casa més dies dels estrictament necessaris.

Així, segons els que manen, s’aconsegueix que el treballador assimili el seu esclavatge, com a part d’una vida quotidiana.

No s’enveja allò que no té, si mai ningú ha gaudit de tal privilegi.

Ara bé, que no existeixi la paraula vacances, no vol dir que els dirigents i governants siguin estúpids. Més aviat al contrari. S’escuden en una agenda suposadament d’allò més atapeïda en la que no paren de celebrar actes, reunions o cites. Suposadament van tan cansats i estressats com qualsevol dels treballadors de camp.

Tot i que el percentatge de baixes per malalties de desgast és irrisori entre les altes esferes, en comparació al poble que representen.

Per alguna cosa serà.

Aturar el temps

Dedicat al Manel i a la font d’idees que m’ha proporcionat. Aquest és el primer dels teus Món Imaginaris!

Imaginem que existeixi un món on l'esser humà, de manera innata i natural amb un poder fins ara desconegut, pugui aturar el temps.

El tema és d’allò més recurrent, però crec que no hi ha massa gent que hagi fet l’esforç de pensar com seria aquest món, on tots i cadascun dels essers poguessin parar el temps.

El que nosaltres considerem excepcional, per ells tan sols seria una particularitat adquirida, amb la qual cosa, se li donaria força menys importància de la que a primer cop d’ull es podria pensar.

Aturar el temps seria fer màgia a voluntat. Però qualsevol truc, per recargolat que sigui, té un cost. En aquest cas és l’envelliment de les persones.

Aturar el temps vol dir parar un instant, però la cinta de la vida continua corrent, per això les persones continuen envellint.

En aquest món s’han donat casos de gent de divuit anys, amb aspecte de setanta, que moria d’un atac de cor, mentre corria feliçment per la platja, perseguint a la que suposadament era la seva primera novia.

La gent ha pres consciència de que no es pot abusar d’aquest privilegi, i acostuma a fer-lo servir en casos que creuen indispensables, ja sigui per arribar a temps a una reunió important, disposar de més temps amb els amics, per tal que la happy hour sigui d’allò més feliç, o per intentar dissimular que es té un amant. El problema és que en aquest últim cas, que es pugui aturar el temps, no vol dir que se li resti agudesa a les persones, ans el contrari, ja que acostumen a sospitar davant el primer indici que perceben. Poder aturar el temps i personar-se al lloc on s’està produint la infidelitat, després de seguir en secret a la parella, acostuma a ser d’allò més concloent davant la negació típica de l’acusat o acusada.

També hi ha els delinqüents que utilitzen el poder per aturar el temps, per organitzar una fugida increïble. Assalten un banc a una punta del país, creuen la frontera amb el temps aturat, i tornen a la realitat estant a centenars de quilòmetres. Un somni meravellós per a qualsevol delinqüent, sinó fos que existeix la Policia del Temps, especialitzada en perseguir a aquests setciències, que acostumen a acabar entre reixes.

Aquí és on apareix la gran pregunta: Què succeeix quan algú atura el temps? Doncs que accedeix a la realitat atemporal.

Així és com designen els habitants d’aquest món, a la realitat en la que ells no poden influir. Allà on, un cop aturat el seu món, ells es continuen moment. Però els més aguts us adonareu d’una petita inconsistència… Què passa amb tota la gent que hagués aturat el temps, i que encara no hagués tornat al seu moment de l’espai i el temps? Doncs que a ells no els afectaria l’aturada.

Fet que comporta que la zona atemporal, lluny d’estar completament immòbil, permeti veure a més gent de la que s’espera, corrent amunt i avall. Tots han aturat el temps per algun motiu prou important, així que no acostumen a interactuar entre ells, i tots van a la seva. És clar que sempre acabaves trobant a algun conegut, i llavors fer petar la xerrada era gairebé una obligació.

Ara bé, un altre punt a destacar sobre aquesta societat, és la severitat que exigeixen amb la puntualitat. Per ells el temps és un bé mal·leable, que s’ajusta als capricis de la gent. Sent així, és una falta de respecte i un delicte arribar tard als llocs. L’hora és universal, marcada per la Gran Torre del Temps. Es permet un decalatge de deu segons. (si algú arriba realment tard, tan sols ha d’aturar el temps i consumir part de la seva vida per plantar-se al lloc esperat a la hora fixada). Qui arribi onze segons tard a una cita pot ser denunciat al Departament del Temps. Us faríeu creus de la quantitat de gent que és denunciada!

Gairebé tanta com la que per tal de no envellir en la realitat atemporal, es juguen el seu futur deixant la seva puntualitat a mans de l’atzar.

A molts els surt bé la jugada. A altres no.

Són un grup de nostàlgics i utòpics, que somien amb la hipòtesi que la gent no pogués aturar el temps. Segons ells, això permetria a la ciutadania viuria amb més espontaneïtat.

Quina ximpleria!… Com si aturar el temps no fos la cosa més normal del món.

Reiniciant la Vida

Dedicat al Xorx, pel seu carisma innat, i per fer-me passar tants bons moments des de la distància!

Imaginem que existeixi un món on l’espai de temps és determinat, i cada quaranta anys posi el comptador a zero per tornar a començar. Com un botó capritxós que reiniciï tot el cicle de la vida cada quaranta anys.

En aquest món ningú sap perquè succeeix aquesta anomalia temporal, de fet no tenen temps de plantejar-se tals incògnites perquè molt abans que adquireixin els coneixements bàsics de la raó, ja han estat destruïts. Tampoc tenen la certesa científica que estant en perill, fins que ja acostuma a ser tard. Cada vida viscuda és oblidada amb la mateixa facilitat que fou forjada.

L’existència és cíclica. El món reneix, tarda vint anys en fer l’atmosfera habitable. Llavors apareix la vida que dura exactament vint anys més, completant així el cicle dels quaranta anys. Quan el planeta col·lapsa, absorbeix tota la matèria i abans de desaparèixer, per un caprici diví, ressorgeix en un planeta inert que tarda vint anys a adaptar la seva atmosfera i vint anys més en desenvolupar-la,… És un cicle etern que fa milions d’anys que es representa.  

Els individus d’aquest món no s’engendren com els mamífers, naixen de larves gegants, que durant els vint anys de reconstrucció es van desenvolupant. Llavors apareix la vida. Dura vint anys, i es torna a extingir. Durant els últims anys de la seva existència, les condicions comencen a canviar dràsticament. La gravetat s’altera, les temperatures es disparen i la vida es va extingint a marxes forçades. Algunes civilitzacions, han estat prou intel·ligents com per intentar buscar refugi a sota terra, altres han evolucionat tan poc, que l’extinció els ha arribat molt abans que entenguessin el què els estava passant.

Però en aquest món capritxós, cada nova fornada de vida, és un cant a l’esperança. La curiositat innata del que és desconegut, sumat a la bondat innocent de la inexperiència, el fa maldestres i poc curosos.

L’evolució és diferent en els cicles que les larves s’acaben engendrant en distàncies més curtes, ja que els nous individus ràpidament interactuen, i en la gran majoria de casos acaben creant colònies.

Per contra, els cicles en els que les larves s’acaben generant molt espaiades, acostumen a sorgir societats individualitzades, poc sociables, i caçadors depredadors, que s’adonen amb incomprensió com a cada any que passa, en aquell planeta hi fa més calor, i hi ha menys recursos a repartir. L’últim any abans de la fi acostuma a ser el més radical, que extermina el 90% de la població.

No obstant, que en aquest món la vida sigui caduca i condemnada a l’extinció, no implica que a altres móns pateixin els mateixos efectes. Fora dels seus límits existeixen planetes prou pròxims a ell com per estudiar-lo, i prou allunyats com per no patir la seva tràgica desventura.

Alguns fins i tot els observen encuriosits, intentant desxifrar tots els misteris que amaguen, doncs temen que en un futur, puguin ser ells els que acabin entrant en aquell cicle dantesc. Però la curiositat és universal, i en molts móns, la creença de superioritat, també. Per això un d’aquests móns veïns ha tingut la gosadia d’enviar una expedició humana al planeta, després d’estudiar durant segles el renaixement periòdic d’aquell món.

Òbviament els mouen interessos econòmics, però l’efecte dominó s’inicia amb cada petita decisió.

¿Què passarà en un món condemnat, quan al cinquè any de renéixer, quan la vida està en la seva màxima plenitud, aparegui una expedició alienígena intel·ligent i racional, amb la pretensió d’instal·lar-se durant els següents dotze anys allí?

Això sí, tenen intenció d’abandonar el planeta, molt abans que acabi col·lapsant de nou.

El problema és, que les coses no sempre surten com es planegen.

Sense Números

Dedicat a l’Isa, per plantejar-me el repte més complex fins al moment.

Imaginem que existeixi un món sense números. Difícil, no?! Evidentment la opció fàcil és pensar amb l’era del Paleolític, quan la part irracional i més salvatge era la que prenia les decisions. Però la petició era un xic més complexa, ja que em preguntaven com podria ser un món més o menys actual on no hi haguessin números.

Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que ha de ser un món dominat pels filòsofs. Observadors de la vida, més interessats en qüestionar-se la essència més bàsica de l’home, que no pas en entendre com funciona la naturalesa que els envolta. Sense números tampoc hi ha matemàtiques, i sense matemàtiques, ens podem oblidar de la tecnologia i la industrialització. Ni mòbils, ni televisors, ni cotxes.

Simplement els oficis de tota la vida, que han anat vivint una mica al marge de les divagacions sobre el sentit de la vida i de qui ens ha abandonat en aquest món, per adaptar la seva experiència a les seves necessitats. Així un pagès hauria descobert la roda, un comerciant que tot tenia un preu, i un paleta s’hauria adonat que per construir cases era millor emprar maons de fang fàcils de fabricar (mida de pam, per mig pam). Sí, ja sé que m’estic aproximant perillosament al sistema d’unitats de mesura (que no té sentit ni força sense els números). Però és que no es pot comprendre l’evolució humana sense la racionalitat i l’ordre que ens han donat els números (i per extensió les matemàtiques).

Però bé, continuem suposant, que encara no han creuat aquella frontera entre curiositat i comprensió, i es dediquen exclusivament a divagar. Les converses s’eternitzen i a vegades et toca cada tossut que insisteix en teories estúpides que cauen pel seu propi pes. Les discussions airades per defensar les seves postures, per estúpides que siguin, acostumen a ser d’allò més freqüents. La vida en aquest món és humil, però la mala llet és una costant, ja que la gent és d’allò més tossuda i garrepa i no tendeix a entrar en raó.

-Em nego a intercanviar el fruit jornaler de l’albada, per la flor seca d’Erupó! –renegarà un a l’escoltar la desmesurada petició del comerciant. Mentre el comerciant argumentarà el dur treball que li ha costat aconseguir-la, tot i que en realitat l’esforç l’hagi fet un altre a un preu molt més baix.

Perquè, és clar, ni que no hi hagi ni números ni monedes, el comerç sí que existeix. De fet, l’intercanvi de bens és el sistema implantat que els funciona d’allò més bé. Tot i que per arribar al consens del preu, es puguin passar hores discutint per ell.

La gent és impuntual de mena. Per la posició del sol han determinat diferents franges horàries. Per exemple, "El punt àlgid del dia", quan el sol està completament vertical, hi haurà previsors que arribaran una mica abans, i els menys patidors, una estona després, fent que l’espera habitual rondi la mitja hora.

Al qui toqui esperar, lluny d’enfadar-se, es quedarà pensatiu analitzant l’entorn que l’envolta. Ja siguin petites coses o l’immens oceà que banyi les seves costes.

Perquè en aquest món sense números, es fomenta l’intel·lecte espiritual i irracional per sobre de tot, alhora que es treballa la terra i els ramats, per anar sobrevivint a base d’intercanviar els excedents.

Potser mai sabran el que és un televisor, però es innegable, que si no hi ha ni números, ni monedes, tampoc hi ha especulació borsària ni bancs!

Ves per on, al final resultarà que tampoc està tan malament aquest món.