Diners caducats

Dedicat a en Javi, per una de les idees més curioses que m’han plantejat fins al moment.

Imaginem que existeixi un món on els diners caduquin a l’any d’haver-los aconseguit. D’entrada els que siguin estalviadors de mena ja hauran aixecat la cella alarmats, mentre que els que viuen amb l’aigua al coll no hi trobaran res de particular.

Sigui quin sigui el vostre cas, potser us agradarà saber una mica més d’aquest món.

Aquí el capitalisme és el sistema hegemònic. S’inculca des de petits, i se’ls explica que per tal que l’economia funcioni adequadament, es necessita que estigui en constant moviment. D’aquí la imposició de gastar tot el que s’ha guanyat durant els següents dotze mesos.

La gent ho té força interioritzat tot i així, i a diferència del que podeu pensar, passat aquest any de marge hi ha milions de bitllets que acaben caducant.

És evident que durant els primers anys s’aprofitarà la obligatorietat de gastar per saciar tot de capricis, ja sigui fer una petita escapada, comprar roba, una mica de tecnologia, o canviar-se de cotxe. Però quan ja s’hagin saciat tots el capricis bàsics, l’única despesa en la que es podrà invertir serà en amortitzar hipoteca, de tal manera que aquesta acaba sent pagada molt abans del que establia el termini firmat.

I com controlen que es produeixi tal moviment econòmic? Doncs de dues maneres molt senzilles.

Si el capital prové de les transferències bancàries i no existeix físicament, s’ordenarà per ordre d’entrada al compte de l’entitat o del ciutadà. Llavors quan aquest individuo realitzi una compra amb targeta, s’utilitzarà el que més temps fa que està al compte. De totes maneres, per evitar descuits, quan uns diners estan a punt de caducar, el banc sempre envia extractes recordatoris, que la gent, tot i que us costi de creure, sovint ignora.

Pels casos en que el capital és moneda física, també s’han ideat un sistema de control. Només existeixen bitllets (òbviament de diferents valors), i tot ells duent un xip intern i una banda magnètica, de tal manera que cada cop que s’utilitzen per pagar el compte intern es posa a zero, identificant a la vegada qui és la persona o establint que l’ha adquirit, ja que cadascun d’ells disposa d’un codi d’identificació únic.

Sembla complex, però amb sistemes informatitzats és d’allò més senzill i automàtic.

Aquesta volatilitat de la moneda fa que les empreses computin beneficis cada sis mesos, donant els altres sis mesos als accionistes per tal de que es puguin gastar els diners (en aquesta ocasió no és un any, perquè s’entén que tot i canviar de mans, la transició es fa dins l’organigrama intern de l’empresa).

En aquest món són més bons gestors que en molts altres, però també és cert que amb el temps s’estan acomodant.

Viure en una estabilitat econòmica és gratificant, però és clar, amb aquest sistema les persones depenen exclusivament dels ingressos anuals que perceben. I els jubilats, amb una paga assignada d’allò més mínima, poden passar de facturar petites fortunes durant la vida, a cobrar el sou base de la jubilació, que segurament no els servirà ni per cobrir les necessitats més bàsiques.

Per això ara ha aparegut un sistema estrella que tothom es planteja adquirir. Són uns bons que permeten canviar els diners que estan a punt de caducar (o els que cadascú lliurement vulgui invertir), per xecs del mateix valor emesos per diferents asseguradores. Amb la promesa de que quan un es jubili, es podran canviar aquests xecs, per ingressos reals, que d’una altra manera haurien caducat.

Com és evident la gent està entusiasmada amb aquesta promesa d’ingressos a llarg termini. Tot i que cap d’ells té la certesa que quan arribi el moment es trobin que l’empresa no té la liquiditat promesa.

Ara bé, tenint en compte que els diners haurien caducat igualment, tampoc es preocupen massa per tal hipòtesi.

Potser us preguntareu a on van tots aquests diners caducats. Doncs és evident que a l’Estat.

Si el capital és digital, la transferència és directa. Si és en bitllets físics, s’han de dipositar en qualsevol establiment o banc, en una bústia de caducitat, i furgons especials recullen el capital no gastat.

Però s’ha de reconèixer que no a tothom li agrada la idea de tirar els seus diners a una bústia que nodreix a l’Estat, així que ja s’han buscat sistemes alternatius per evitar la caducitat dels seus diners. La pilleria està a l’orde del dia.

Ara la gent ha començat a pagar per serveis que no reben.

Per exemple és busca un decorador d’interiors al que es paga una obra que no es fa. Llavors el decorador reinverteix en una empresa afí a la del contractista i compra per valor del què li han pagat restant la respectiva comissió que s’endú pels serveis oferts. Així el contractista original disposa d’un altre any per gastar els seus diners.

Però això es considerat frau fiscal. I és delicte. De fet està castigat amb una severitat que molts consideren excessiva: A tots aquells que s’enganxi cometent-lo se’ls retiren immediatament tots els seus ingressos, deixant tots els seus comptes a zero.

No hi ha apel·lació possible.

Bé, aquí potser m’he passat una mica, ja que alguna excepció sí que existeix. Fins i tot indults, però solen ser casos reservats a certs privilegiats, amics dels qui tenen el poder de decisió.

Vaja, com a tants altres móns.

Aquells que no estimen

Aclareixo que aquesta dedicatòria no va amb segones! :P Li dedico a l’Anahi perquè va ser ella qui va plantejar el món, i a la Gemma per realitzar la il·lustració que ha aconseguit captar l'essència del relat.

Imaginem que existeixi un món on la gent sigui incapaç d’enamorar-se ni sentir empatia pels altres. Que de forma natural, hagin desenvolupat una aprensió distant, que els fa immunes a aquestes dues emocions universals.

De ben segur que ja deveu pensar en un món brut, caòtic, salvatge i poc desenvolupat, però res més lluny de la realitat. En aquest món són tan o més civilitzats que en molts altres, i gaudeixen d’una tecnologia inclús superior. Però per curiosos capritxos del destí han omès el sentimentalisme.

Les llegendes parlen d’una estranya afecció que s’estengué per tot el món feia més de tres segles. Encara ara no han pogut identificar l’origen, però el cert era que atacava els fills petits de les famílies. Foren milers els que caigueren. Però segons sembla, els únics que no desenvoluparen aquella afecció foren els nens orfes de diferents internats. Les males llengües començaren a parlar del mal dels “Fills Estimats”. Potser llavors, per por de que els seus fills acabessin contraient la malaltia, les futures generacions començaren a tractar-los amb cert distanciament. Però l’amor maternal és immens, i sempre acabava apareixent en algun racó o altre del planeta. Llavors, com si la infelicitat el detectés, buscava a aquell infant que havia provat l’amor dels pares, i els hi arravatava sense compassió.

Ara, el que s’ha transmès com a simples llegendes, s’ha acabat assimilat com a veritat absoluta. Ningú pensa en antigues malediccions a l’hora de criar els seus fills, i de fet fa dècades que no mor cap infant per causa d’aquella malaltia. Però el cert és que la societat ha tendit a expressar una fredor creixent cap als seus iguals. Fomenten la competitivitat, i en absència de l’amor i l’empatia, l’honor i l’orgull són els sentiments que lluiten per arribar a experimentar els pares. I els fills, creixen mentalitzats que el seu repte és assolir tals objectius.

Per això es sotmet als infants a un estricte adoctrinament. Es tracten com a individus. No es fomenta el treball en equip, tot i que quan es creen grups de treball, cadascú s’esforça per no ser menys que els altres. Entre ells sempre hi flota la competitivitat. Viuen observats i jutjats pel seu entorn i això els ha convertit en freds i calculadors, però terriblement eficients.

Els pares observen amb indiferència els resultats dels fills. Les avaluacions parcials sempre tendeixen a ser dolentes per tal de no crear una efusivitat desmesurada. Ells creuen que rebre afalacs ennuvola la ment i resta potencial als seus fills, tot i que recolzen als seus fills, quan ho necessiten. Els joves reben formació fins que arriben a la majoria d’edat: els vint anys.

És llavors quan la interrelació amb el sexe contrari es fa més directa. Es pot sol·licitar parella formal, que és assignada mitjançant tests de compatibilitat. La gran majoria d’aquestes sol·licituds acaben en matrimoni. No perquè hagi aflorat l’amor, sinó perquè en l’entorn familiar, s’ha creat el clima propens de prosperitat en el treball i estabilitat econòmica, i entre la parella hi ha una certa afinitat. Però no l’amor. Cap d’ells ha estat inculcat per mostrar aquest tipus de sentiment i si l’arriben a sentir interiorment, l’ignoren i mai l’expressen. En un món purament racional, no hi ha lloc per ell.

Així que amb aquesta premissa, ja us podeu imaginar com són les relacions sexuals. Poc càlides i un xic insulses. Però seria injust posar en el mateix sac a tots els habitants d’aquell món. Perquè fins i tot sense sentir amor o empatia, hi ha individus amb un autèntic do pel sexe, sent fogosos i complaents amb la seva parella, tot i que altres són autèntics robots, freds i insensibles que mantenen relacions gairebé per obligació.

Ja que sigui del grup que sigui, s’ha de dir, que tots tendeixen a ser individualistes, doncs vull fer notar, que fruit de la seva educació, quan estan en parella consideren a l’altre com una mera eina per aconseguir els seus propòsits, ja sigui descarregar una trempera acumulada o per intentar engendrar un fill. Tasca que es prenen d’allò més seriosament, ja que la paternitat és obligada en aquest món.

A vegades, mentre es recorre aquest camí conjunt apareix un instant en que la persona nota la fiblada de l’amor. Potser en una mirada còmplice de la seva parella, potser en una carícia mig involuntària, o potser en el moment que els metges posen als seus braços el nadó acabat de néixer. Instants únics i màgics, que normalment silencien, però que els aconsegueixen injectar una autèntica dosi de felicitat irracional.

I és que, l’amor i l’empatia són d’allò més obstinats, i per molt que els hi tanquis la porta, sempre troben alguna escletxa per on treure el cap.

Il·lustració de Gemma Cruz (http://rincondelaoveja.blogspot.com.es/)

Un Món sense Polítics

Dedicat al Gerard, per plantejar-me un tema tan atrevit.

Imaginem que existeixi un món sense polítics. Així d’entrada segur que més d’un ja somriu davant la idea, però analitzat fredament, és evident que per arribar a tal situació, hauríem de parlar o d’una societat més compromesa i avançada socialment, o d’una altra on la desafecció política fos tan gran que la gent s’hagués revelat contra la classe política. Com que aquí tenen cabuda tots els Móns imaginats, donareu una ullada a tots dos.

En el primer cas, on les coses s’han fet de forma pacífica, gaudeixen d’un estil de vida força semblant al nostre, però la concepció de la política és completament diferent. Aquí la transició començà a les urnes i anà avançant imparable, emparada en una democràcia en la que sempre han cregut.

Existeixen lleis, deures i obligacions per la ciutadania, i s’interelacionen amb els diferents pobles establint llaços de comunicació i comerç com el de tants altres móns. Però aquí s’han saltat l’esglaó dels polítics. Es creuen completament preparats per governar-se a si mateixos, sense la necessitat d’escollir permanentment càrrecs electes. La globalització ha deixat de ser interessant, i el seu cercle d’actuació acostuma a ser com a molt continental. Es reuneixen setmanalment, i hi ha Àgores per tot arreu, construïdes per tal de fomentar el debat públic i les preses de decisions que el poble requereix. Cada poble o ciutat vetlla pels seus propis interessos, conscient que potser necessita diversos pobles veïns per poder obtenir tots els serveis que la seva societat demanda.

Per això en moltes ocasions s’han acabat unint, mitjançant acords de col·laboració, o formant petites regions concebudes per defensar amb una sola veu els interessos davant les grans ciutats, des d’on sempre surten les exigències més difícils de complir.

Però tornant al tema polític. Sí que hi ha representants dels pobles que s’envien a reunions de país, però no s’hi dediquen de forma exclusiva i l’únic que perceben és una petita quantitat de diners, per les jornades de treball perdudes. Són càrrecs cíclics que un munt de gent ha ocupat.

No cobren sous vitalicis un cop jubilats, ni tenen més privilegis que els que mai han ocupat el càrrec.

En l’altra part de la balança, en un món més fosc hi trobem l’altra cara de la moneda. Una societat, que durant anys ha estat tan indignada amb la classe política, que ha acabat assimilant que podien prescindir d’ella.

Reneguen de la corrupció que segons ells va implícita en aquest sistema i han aprés a gestionar-se entre ells. Actuen més com a petits grups que com a ciutats cohesionades. Aquí hi hagueren molts disturbis en el passat, i encara ara no és un lloc massa segur. Enderrocar els polítics, anà vinculat a la queixa davant el poder econòmic predominant i les classes benestants. Hi hagué robatoris, saquejos i judicis a peu de carrer on es condemnaven a diversos personatges acusats de ser responsables de tot el mal causat a la societat.

Grans fortunes abandonaren ràpidament el país on havia esclatat la revolta, però aquell polvorí ràpidament s’estengué per tot arreu i al final quedaren ben pocs llocs al marge d’aquests aires de canvi.

Ara la societat viu en una calma tensa. Ja no hi ha disturbis, i els saquejos són puntuals. Les petites colònies que s’han format han après que no poden viure atacant-se mútuament, però sempre hi ha grups rebels que es mostren intransigents o es creuen més poderosos que els seus veïns.

Els suborns per aconseguir immunitat són a l’ordre del dia.

Alguns nostàlgics enyoren als polítics, són els més vells del poble. Ells havien conegut l’antic sistema parlamentari i ara no els sembla tan dolent. Per això somriuen complaguts quan les noves fornades de joves, indignats amb la sensació d’inseguretat que viuen, han començat a plantejar la possibilitat de pactes i unions, formant grups més grans que puguin plantar cara als saquejadors. Hi ha grans comunicadors que saben convèncer a la massa. Un bon grapat dels oients han acabat creient que gent com aquella és la que hauria de portar les regnes del seu poblat.

No saben que la llavor de la Política ha estat plantada de nou.

Evidentment entre aquests dos exemples hi ha un ampli ventall que tindrien cabuda en aquest bloc, però he volgut agafar pols oposats perquè el contrast fos radical.

Ja que aquest és el particular sentit de l’humor del destí: Quan es llença una moneda a l’aire, mai es té la certesa de quin costat caurà.

Aquesta imatge té drets d'autor

Els ideals dels perdedors

Dedicat al Dr. Moisès Broggi i a tots aquells que com ell, aporten el seu granet de sorra al bé comú.

Imaginem que existeixi un món on la societat estigui realment compromesa amb els seus ideals. On la gent es pugui sentir orgullosa de la tasca que realitza, i amb la consciència ben neta, sabent que la corrupció no taca les seves mans.

Temptacions per cedir a la debilitat n’hi ha hagut moltes, però tot i quan els aires han bufat en contra, ells s’han mantingut ferms. És clar que hi ha hagut gent que ha volgut variar el rumb, qualificant d’antiquades certes ideologies o posicions. Però ni els deliris de grandesa que oferien aquests “visionaris”, han estat seguits per la majoria.

Són una societat pacifista, que creu en la paraula com a única arma per arribar a l’acord. Però la confrontació, al llarg de la seva història s’ha repetit amb més o menys violència, i sempre ha acabat dividint a la població.

Ja es ben sabut, que en una guerra no hi sol haver un guanyador clar, tot i que tendeixen a penjar-se tals medalles els que causen el dany més important en files enemigues. La guerra acaba sent dos bàndols desgastats anímicament i física, amb innumerables baixes humanes que normalment són oblidades massa ràpid.

Ara bé, als que sobreviuen a la guerra i són etiquetats com a perdedors, acostumen a patir el greu càstig de la repressió, on els cops i les torturen poden obligar a fer trontollar els seus ideals.

És indiferent el rol que s’hagi ocupat dins de l’organigrama militar. De simple simpatitzant a màxim dirigent. Tots són estigmatitzats per igual.

Per exemple; un cirurgià ocuparia un esglaó prou alt com per gaudir causant escarni. I és precisament això el que alguns dels avantpassats d’aquell món li causaren a un de tants individus, en una de les tantes guerres en que es veieren implicats.

El jutjaren per haver salvat vides i per difondre els seus coneixements, enfocats al bé del poble. Mai es qüestionà la seva professionalitat (de fet acabà sent una eminència en el seu camp), però els ideals que defensava no encaixaven amb els del Règim. Duia l’etiqueta de perdedor de la guerra i per això va ser destituït de tots els seus càrrecs i inhabilitat pel servei públic.

Però on altres haguessin perdut el componiment, ell seguí creient amb el que feia. Cedí el protagonisme a qui reclamava aires nous, però ell mai deixà de treballar. Fonamentava les seves argumentacions amb pensaments sòlids i clars, defensant-los davant dels altres però sense intentar imposar-los a ningú.

El temps li ha donat la raó. En aquell món ja fa anys que han superat aquella fase tan vergonyosa d’humiliació al caigut. Els errors del passat no poden arrossegar-se eternament, tot i que les vivències del passat són les que esculpeixen l’experiència del futur.

Trobar l’equilibri entre raó i dolor, i ser capaç de deixar enrere la rancúnia, ha estat clau per tal que aquell món evolucionés com a societat.

Allà, algú com el Dr. Moisès Broggi ha acabat ocupant un lloc destacat en la memòria col·lectiva. Espero i desitjo, que en el nostre món siguem capaços de fer el mateix.

Sinó, malament rai.

Feliç 2013!

Imaginem que existeixi un món, on en 7 mesos de vida, i després de 26 Móns imaginats, hagi aconseguit gairebé 2.000 visites (cada entrada l’han llegit de mitjana 76 persones).

Doncs gràcies a tots vosaltres, aquesta ha estat una realitat!

Vaig començar el bloc sense cap pretensió. Volia que la comunicació entre nosaltres fos màxima i que m’aportéssiu les idees bàsiques que jo desenvoluparia.

Passats aquests mesos puc assegurar que ho he aconseguit!

Móns amb polítics honrats, amb humans sense essència, amb gravetats canviants,… Móns que no existeixen, i d’altres que arriben a la fi,... 26 porcions d’un univers imaginari, que encara està molt lluny del seu col·lapse.

Així que agafeu força, perquè mentre vosaltres aneu aportant el vostre granet de sorra, jo aniré imaginant móns.

Gràcies a tots, i espero que el 2013 faci realitat tots els vostres desitjos! (o almenys un bon grapat d’ells!)

I si tot s’acaba?

Si hem d’afrontar un apocalipsi, almenys que sigui amb humor.

Imaginem que existeixi un món que realment arribi a li fi. Així d’entrada sembla una putada, i no m’agradaria pas estar a la seva pell, però tot i el catastròfic futur que els espera, no podem caure en el victimisme fàcil. Ja que, ni que no ho sembli, una extinció planetària sempre té coses bones.

Primer de tot: Difícilment un banc perseguirà als seus deutors a l’altra vida per reclamar-los el deute de la hipoteca impagada (tot i que no dubto que com a mínim ho intentarà... potser fins i tot recorrent a mèdiums especialitzats que facin d’enllaç).

Un altre punt positiu és que per fi la crisi i la seva inseparable amiga, la prima de risc, deixaran de ser les protagonistes de bona part de les notícies, i cediran a desgana la repercussió mediàtica a l’apocalipsi. Un personatge molt més agraït de tractar.

Però ni en aquest punt històric els mitjans de comunicació es posaran d’acord. Alguns d’ells els hi donaran la culpa a la ineficiència del govern actual mentre aquests, ofesos davant tal insinuació, asseguraran per activa i per passiva que la fi del món és culpa de l’herència rebuda de l’anterior legislatura.

Així funciona la política… sempre tirant pilotes fora, i sent incapaços de fer autocrítica. Però és clar, ningú vol carregar amb la culpa de la fi del món, ja que als llibres d’història quedaria molt malament.

I és que, la fi del món gaudeix d’una fama terriblement dolenta i immerescuda, doncs per exemple, gràcies a ella es veuria complert un dels desitjos més demandats pels humans al llarg de tota la seva existència: “M’agradaria no haver de treballar!”. D’acord. Adjudicat! En un acte de generositat que l’honra, l’apocalipsi posaria el seu granet de sorra per intentar acontentar al poble. Així que no ens podem pas queixar! Ara bé, tenint en compte els alts nivells d’atur d’aquest món, una bona part de la població ja té pràctica en això de quedar-se a casa i no poder fer res.

Però bé, alguna cosa sí que solucionarà l’apocalipsi, posarà fi a les eternes discussions tertulianes, en que es parla de tot i de res a la vegada. Alguns d’aquests programes fins i tot han abordat el tema de l’apocalipsi. Una possibilitat que sempre ha semblat interessant, però a la que ningú ha dedicat massa temps a comprendre. Potser per això s’han dedicat a filosofar i filosofar durant hores sobre la fi del món, sense acabar fent res realment efectiu per preveure o anticipar-se a l’extinció.

És clar que després arribaran les lamentacions, però vaja, que les accepti l’òrgan superior serà tan complicat, com que un jutjat processi als especuladors dels mercats que s’han lucrat a costa d’arruïnar als altres.

Així que sent pragmàtics, els habitants d’aquell món tampoc s’haurien de preocupar massa!

“I de les coses dolentes que comporta una extinció no en parlem?” em recriminarà algú davant tals afirmacions.

No em volia posar melancòlic, però suposo que es just que també analitzi les coses menys bones de tot plegat.

Una de les desgràcies més grans és que, si arriba la fi del món, els pares no podran veure créixer als seus fills. És cert, és una experiència única, almenys als primers anys d’infantesa. Després la cosa va degenerant. Així que els pares de tot el món no s’han de preocupar, ja que si arriba la fi del món, s’estalviaran l’experiència d’haver de conèixer el xicot estúpid, arrogant i ple de tatuatges de la seva filla, o la novia mal educada del seu fill. Tampoc hauran de suportar el moment en que descobreixin que els fills han entrat en el món de les drogues, o patir les vexacions d’uns fills mal educats per la societat que han perdut tot el respecte als seus pares. I el que és més important, no s’hauran de sentir culpables, per no haver-los pogut pagar una carrera universitària, doncs amb les taxes actuals, els estudis més que un dret, ja són un privilegi.

I seguint amb les grans pèrdues que molts lamentaran, crec que ara toca parlar de l’Amor. Aquest sentiment que pot moure muntanyes i poc després fer-nos davallar als inferns amb un simple canvi de direcció. Sí, és cert, aquest seria un dels grans perjudicats si tot això s’acabés. L’Amor inacabat d’una parella que tot just comença. L’amor madur d’un matrimoni que ha estat tota la vida junts, l’amor dels pares i mares vers els seus fills, i l’amor a un mateix, que abunda tant com qualsevol altre.

Bé, no… com qualsevol altre no. Hi ha un amor que despunta per damunt de tots els altres. Que mou marees d’enamorats amb la seva simple presència i sembla poder curar tots els mals.

“I quin és aquest gran amor?!” em preguntareu vosaltres encisats.

Doncs l’amor pel futbol!! Quin voleu que sigui?!

Això sí que seria una tragèdia! Tindran lligues organitzades a l’altre barri?… Millor no fer-se masses il·lusions, a més, tenint en compte que cada vegada fan menys partits en obert, la veritat és que els habitants d’aquest món ja fa temps que s’estaven mentalitzant.

Per ells ha arribat el dia en que tot s’acaba.

Però tampoc cal fer-ne un drama, total, els dinosaures ja van passar per una extinció i mira’ls ara... estan ben cofois exposats als museus de tot el món.

Destrucció Expansiva 04

El desenllaç. Quarta i Última entrada d’aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

S’ha demostrat que en un entorn aquàtic es pot ferir a la massa, amb arpons dotats de puntes explosives. Veure com es desprenen les partícules de la massa original, gairebé ha estat motiu de festa mundial. I més al comprovar, que tot i que s’intentava curar a sí mateixa, a la massa, no li resulta gens fàcil regenerar-se.

Així que moguts per una alegria insana, els habitants d’aquell món, representats per polítics que els agrada veure’s a sí mateixos com a líders poderosos i amb capacitat de reacció, han començat a atacar a la massa, que en aquells moments ja ocupa més d’un terç de la superfície del planeta. Volen evitar sí o sí, que la massa acabi arribant a dos continents més que ja estan amenaçats, ja que d’arribar a la costa, seria imparable, doncs hem de recordar que els arpons explosius només són efectius dins de l’aigua.

En pocs dies s’han distribuït materials explosius per tot el planeta, i han començat els atacs indiscriminats, tan a la primera línia de la massa, on aquesta, tot i els atacs, continua avançant lentament, com també a zones més allunyades. Milions de petites explosions, que obligatòriament han de servir d’alguna cosa. Però davant el dubte s’han continuat amb els experiments.

Diversos equips de bussejadors enviats pels governs, han atacat primer a la massa amb arpons explosius per causar ferida, i a continuació, han tret el seu ampli repertori de virus, i els hi ha començat a injectar, amb la idea renovada que ara sí podien acabar infectant a l’enemic i atacant-li el seu sistema intern. Però aquesta temptativa, almenys de moment, no ha comportat cap èxit visible. La massa sembla igual de sana com sempre, i tot i els milions de ferides que pateix, continua avançant.

És en aquests moments d’inflecció quan arriben els resultats de les proves realitzades al planeta original de la massa. I els resultats són colpidors.

-Tot aquell planeta està recobert per una capa extremadament dura d’aquesta massa –explica el Cap d’Investigació Espacial a la junta de Caps d’Estat reunits en una gran cimera-. Les hipòtesis apunten que aquesta massa, va aconseguir embolcallar tota la superfície del planeta veí i un cop aconseguit, es va endurir, i va començar a patir el desgast i l’erosió de qualsevol medi rocós.

-Però perquè hauria de reaccionar així?! I quina finalitat tenia?

Les preguntes es multipliquen, sembla com si cadascun dels presents volgués cosir a preguntes al científic. Però malauradament, les respostes no abunden. Ara tan sols pot oferir suposicions.

-L’equip científic creu que podria ser una substància que reacciona quan percep un entorn inadequat. Podria ser que originàriament hagués percebut algun canvi en el seu planeta originari, i hagués desenvolupat una protecció natural per protegir les capes interiors del planeta de l’agressió exterior.

“Això explicaria que un cop a la Terra, al percebre un ambient completament diferent al del seu planeta original, es pensés que el planeta estava en perill i per això es desencadenés la reacció.

-O sigui que la finalitat de la massa és bona?!

-Mai s’ha dit que fos una entitat intel·ligent. Simplement ha reaccionat davant les condicions que hi ha al nostre planeta.

-Doncs ens sembla molt bé, però No necessitem ser terraformats!

-Malauradament aquest és un procés que segurament no s’aturarà fins que la massa acabi ocupant tota la superfície del planeta.

Una setmana més tard els informes apunten en la direcció que la massa, degut a les moltes ferides que té en tota la seva superfície submergida en l’aigua, ha començat a reduir la seva velocitat d’expansió.

Al cap de dues setmanes la constatació ja és un fet. Segons es creu, la massa ha reduït la seva velocitat d’expansió, perquè abans de continuar avançant, ha d’intentar regenerar les ferides ocasionades. Però són tantes, que li resulta d’allò més complicat.

I és que innegablement, els habitants d’aquell planeta s’han bolcat en atacar a la massa per totes bandes, sense preocupar-se dels possibles efectes secundaris que puguin causar tals accions.

Ja que, mentre els habitants d’aquell planeta gaudeixen de la pausa temporal concedida per la massa, els milers de partícules despreses en cada explosió, han anat sent engolides per milions de peixos de tot el món. Les corrents marines són fortes, i en menys d’una setmana algunes d’aquelles partícules ja han estat capaces d’arribar als punts més allunyats del planeta, on alguns peixos despistats les han acabat engolint.

L’atzar i el destí tenen aquest particular sentit de l’humor, ja que ha estat qüestió de temps que algun d’aquests peixos infectats, acabés a la taula d’algun pescador, que al repartir-lo entre el seu grup, ha acabat plantant involuntàriament la llavor d’aquesta massa alienígena a l’estomac de tots ells.

La massa, percebent un entorn hostil enmig de gasos gàstrics, s’ha començat a reproduir, cobrint tot l’interior de l’estómac humà. El malestar dels infectats s’iniciava amb un lleuger mal de panxa, que dies més tard s’estenia per tot el cos i causava la mort.

Quan es detectaren els primers casos d’indigestions, ningú li donà massa importància, ja que el tema principal continuava sent la substància alienígena. El pànic arribà quan es realitzà la primera autòpsia i es descobrí que la causa de la mort era la presència, inexplicable de la massa alienígena a l’interior dels cadàvers.

Encara tardarien uns dies en lligar caps, però quan ho feren, els casos puntuals s’havien convertit en epidèmia, ja que milers de persones havien ingerit peixos contaminats.

Però el pitjor no ha estat això, sinó que, tot i els esforços per desfer-se dels cossos contaminats, els governs no han pogut arribar a tots els racons del món, i en diferents zones del planeta, els habitants contaminats han acabat morint sols a casa, sense que ningú hagi avisat a les autoritats.

Aquesta és la gran tragèdia, ja que sense que ningú es desfaci del cos, la infecció anirà creixent, destrossant tots els òrgans interiors del mort, i quan ja estigui ple, acabarà sortint per la boca, o qualsevol altre conducte que la porti a l’exterior.

I un cop alliberada allà on la víctima havia caigut morta, ja no es podrà aturar la seva expansió. Engolirà la casa on havia viscut l’infectat i continuarà expandint-se pel continent on es trobi.

Així ha estat com la substància ha acabat tenint presència en tots els continents del planeta, i mentre les autoritats es fixaven en la gran massa oceànica, les petites partícules entraven per la porta del darrera.

L’entorn que l’envolta no és pur, ja que conté grans nivells contaminants, així doncs, es continuarà expandint, i és qüestió de temps que la substància alienígena acabi completament la seva tasca.