Invisibles

Dedicat a en Manel per la idea, i a tots aquells que alguna vegada han somiat en tenir aquesta facultat.

 

Imaginem que existeix un món on degut a una tempesta solar, tothom s'hagi tornat invisible. La idea segurament sedueix a més d'un, però deixeu que us adverteixi del pànic generalitzat que s'ha escampat des del dia del desastre. Les molècules de la majoria d'essers vius han començat a mutar, fet que ha comportat que no només els humans pateixin d'invisibilitat, sinó que gossos, gats, ocells o elefants també han patit la mateixa sort. Els únics que de moment han sobreviscut a aquesta mutació han estat els peixos, els escarabats i les cuques.

La mutació es començà a notar de seguida. Marejos i febres altes, que s’acabaren quan la pell es començà a tornar transparent. En un primer moment es cregué que era algun tipus d’al·lucinació, però la gent s’adonà ràpidament que el fet de veure’s cada vegada més difuminat no podia ser pas cap bon presagi.

La histèria s’apoderà de la major part de la població. Els hospitals es col·lapsaren. En els tres dies que la mutació tardà en arribar al seu clímax, el món s’esfondrà. No estava preparat per una catàstrofe com aquella. Sense cap prova concloent, els científics eren incapaços de trobar una cura que aturés el procés.

I la particularitat era que la invisibilitat no afectava únicament a la seva pell, sinó que es contagiava a qualsevol peça de roba, textura o material que entrés en contacte directe amb ells. Les molècules mutades contagiaven a totes aquelles que tocaven.

Així doncs passats tres dies, la invisibilitat, aquell superpoder amb que tanta gent havia somiat, havia esborrat de la terra a tots els animals. Almenys en un sentit òptic. La gent podia continuar parlant, i se’ls escoltava caminar. Això servia per identificar que no s’estava sol recorrent un carrer, però ningú es veia.

És obvi que en un món cobert per gent invisible les situacions esperpèntiques, còmiques o tristes, es succeïren una darrera una altra. Per exemple un fet d’allò més comú fou el xoc entre dos vianants, que al no veure a ningú davant seu, xocaven en mig del carrer, clavant-se un ensurt en el millor dels casos, i caient i fent-se mal en el pitjor d’ells. Voler seure en una cadira o banc on ja hi havia algú o acabar parlant sol per fer-se escoltar i identificar a altres persones, en convertí en una cosa d’allò més normal.

I quan tal fet es produïa, succeïa un miracle fins aleshores desconegut a moltes ciutats: la gent anònima acabava conversant com si fossin amics de tota la vida. És evident que en l’estat de crisi excepcional que es vivia, el tema a tractar només era un, però, la interacció entre persones arribà a nivells rècord.

I convivint amb els humans invisibles, hi havia tota la resta d’animals. Els més avantatjats i amb diferència eren els gossos invisibles, que amb el seu olfacte prodigiós, eren capaços de percebre sense problemes a tots aquells que estiguessin a prop seu, i fins i tot bordaven a algun gat invisible, que alertat per la presencia hostil del gos, s’inflava amenaçadorament, tot i no veure d’on venia exactament el perill.

Però com sempre, passada l’estupor inicial alguns decidiren aprofitar aquella inesperada capacitat per treure’n profit. Gaudint de la invisibilitat, foren molts els que assaltaren grans magatzems i comerços. Els productes alimentaris eren la prioritat, tot i que era estrany robar un pollastre envasat i veure que desapareixia davant de la mirada atònita del lladre. No obstant en continuava notant el seu pes, i un cop ingerit, tenia el mateix gust que un de visible.

Davant aquesta dramàtica situació, molts comerços optaren per abaixar les persianes. Això enfurí a la població, i foren molts els que acabaren manifestant-se davant les botigues i els edificis oficials, cridant en contra de l’abandó que asseguraven patir.

Però si alguna cosa no havien tingut ni la policia ni les autoritats des de l’incident, això era calma. S’hagueren d’organitzar per intentar controlar la situació, i més davant els funestos resultats que els arribaven des dels Departaments d’Investigació: cap dels tractaments que s’havien provat en pacients i voluntaris, havia pogut retornar a les molècules les seves propietats habituals.

-Però no podem viure en un món invisible! –asseguraren els més alarmistes.

Com tantes altres vegades, davant d’una situació d’emergència, es comptà amb la presència a través de videoconferència, de diversos estaments militars, per tal que aportessin qualsevol idea que pogués servir al bé comú. I curiosament, aquesta vegada aportaren una solució temporal al problema.

Utilitzant ulleres de visió tèrmica es podria detectar la calor dels cossos per captar a tots aquells que estiguessin a prop. La idea fou rebuda amb entusiasme i acceptada immediatament. Evidentment les empreses començaren a fabricar les ulleres amb una velocitat esfereïdora. Hi havia un increïble mercat al què dirigir-se i no perdrien la oportunitat.

Les targetes de crèdit ni que fossin invisibles, continuaven funcionant perfectament.

El negoci rutlla de meravella, i ara sembla que molts ja no tenen tanta pressa per solucionar el tema de la invisibilitat.

Aquesta imatge té drets d'autor.

Detallisme malaltís, Detallismo enfermizo, Sickly detailism

Entrada trilingüe.

Dedicat a la societat japonesa, que té defectes com totes les altres, però que té grans virtuds que espero que perdurin durant molt temps.
Dedicado a la sociedad japonesa, que tiene defectos como todas las demás, pero que tiene grandes virtudes que espero que perduren durante mucho tiempo.

Dedicated to Japanese society, which has flaws like everyone else, but has great virtues that I hope will last for a long time.

Imaginem que existeixi un Món, on uns éssers menuts i educats, s’obsessionen deliberadament pels petits detalls. Així d’entrada això espanta una mica, ho reconec. De fet, molts ho considerarien una patologia malaltissa, però el cert és que ells es desfan per fer les coses amb aquesta pulcritud intemporal.

La seva determinació i sobretot la seva constància, han convertit a aquella societat en una mostra d’exigència diària que eleva el detall més minso, a la categoria d’un acte heroic.

Però al contrari del que es podria pensar, no ho fan pas per rebre l’aplaudiment de ningú. Ho fan simplement perquè és el que toca. És el que els han inculcat i així ho plasmen dia a dia. Si la vorera ha d’estar perfecta, doncs l’escombraran una vegada i una altra cada vegada que les fulles, malèfiques aliades, s’obstinen en continuar caient.

I es que els detalls els perden. S’exigeixen que tot estigui exactament com es suposa que ha d’estar.

Però es clar, algú es podria preguntar: I qui ha fixat les bases de què és correcte i què no és acceptable? Doncs la seva pròpia experiència. Veneren la saviesa dels seus avantpassats, ja que els serveix de guia. La contrapartida és que els xoca la improvisació.

Tot allò que surt del guió previst els desconcerta i en desconfien, però tot i així ho toleren. Fins i tot el més rebel d’ells mantindrà una educació inusual en molts altres móns.

Però tornem al detallisme obsessiu. Emboliquen regals com si fossin objectes sagrats destinats a la més alta elit. Els plecs són precisos i el resultat simplement perfecte. Quasi sap greu desembolicar-los.

I és que, si passeges per un museu i passes pel costat d’una escultura de plàtans, el detallisme malaltís fa que al costat hi hagi un disparador de fragàncies amb gust a plàtan que inundi la sala, evocant així el fruit que representa!... Senzillament magnífic.

Podreu pensar que sóc amic de les cursileries. Que el detallisme tan sols és una pèrdua de temps, i que el què importa és intentar abraçar maldestrament tant com es pugui, sense importar la manera com s’aconsegueixi. Fent-ho tot per simple obligació i esmerant-se el mínim possible per complir amb l’exigit.

No seré pas jo qui us porti la contrària en tals raonaments, però deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita reflexió a la que vaig arribar estudiant directament els espècimens aquí detallats.

És veritat que potser activar el sistema d’una atracció, prement repetidament el mateix botó, no és una tasca intel·lectualment complaent, però es que hi ha una gran diferència entre fer-ho amb una cara de fàstic (que podem trobar en milions d’essers al voltant de tot l’univers) i la rialla plaent que brilla en el rostre d’aquests personatges. Ells creuen que cada tasca és important, i tindrà més o menys valor, però algú l’ha de fer. I si aquest algú són ells, doncs mira, intenten trobar-hi el costat positiu i de pas gaudeixen una mica, perquè de fet, si optessin per fer-ho de males maneres, la feina s’hauria de fer igual, i estan de morros i maleint cada segon la sort que han tingut, només aconseguirien que les hores passessin més a poc a poc.

Ells fa temps que han entès que la societat és un engranatge, i que cadascuna de les peces, independentment de si són petites o grans, tenen una funció i són necessàries per contribuir al benestar conjunt.

Només quan entens que una volva de pols fora de lloc és tan terrible com un vestit mal conjuntat, pots arribar a assimilar que tot està lligat, i que fins i tot la acció més individualista acaba tenint la seva contrapartida.

I jo, curiós de mena, em pregunto: Quina serà la contrapartida que hauran de pagar altres móns que s’han abocat al benefici econòmic per damunt dels danys col·laterals que puguin causar?

Tremolo només de pensar en la resposta.

Imaginemos que exista un Mundo, donde unos seres pequeños y educados, se obsesionan deliberadamente por los pequeños detalles. Así de entrada eso asusta un poco, lo reconozco. De hecho, muchos lo considerarían una patología enfermiza, pero lo cierto es que ellos se deshacen por hacer las cosas con esa pulcritud intemporal.

Su determinación y sobre todo su constancia, han convertido a aquella sociedad en una muestra de exigencia diaria que eleva el detalle más exiguo, a la categoría de un acto heroico.

Pero al contrario de lo que se podría pensar, no lo hacen para recibir el aplauso de nadie. Lo hacen simplemente porque es lo que toca. Es lo que les han inculcado y así lo plasman día a día. Si la acera tiene que estar perfecta, pues el barrerán una y otra vez cada vez que las hojas, maléficas aliadas, se empeñan en continuar cayendo.

Y es que los detalles los pierden. Exigen que todo esté exactamente como se supone que debe estar.

Pero claro, alguien se podría preguntar : ¿Y quién ha fijado las bases de lo que es correcto y qué no es aceptable ? Pues su propia experiencia. Veneran la sabiduría de sus antepasados, ya que les sirve de guía. La contrapartida es que les choca la improvisación. Todo lo que sale del guión previsto los desconcierta y desconfían, pero aún así lo toleran. Incluso el más rebelde de ellos mantendrá una educación inusual en muchos otros mundos.

Pero volvamos al detallismo obsesivo. Envuelven regalos como si fueran objetos sagrados destinados a la más alta élite. Los pliegues son precisos y el resultado simplemente perfecto. Casi duele desenvolverlos.

Y es que, si paseas por un museo y pasas junto a una escultura de plátanos, el detallismo enfermizo hace que junto a ella haya un disparador de fragancias con sabor a plátano que inunde la sala, evocando así el fruto que representa !... Sencillamente magnífico.

Podéis pensar que soy amigo de las cursilerías. Que el detallismo tan sólo es una pérdida de tiempo, y que lo que importa es intentar abrazar torpemente tanto como se pueda, sin importar la forma en que se consiga. Haciéndolo todo por simple obligación y esmerándose lo mínimo posible para cumplir con lo exigido.

No seré yo quien os lleve la contraria en tales razonamientos, pero dejadme que comparta con vosotros una pequeña reflexión a la que llegué estudiando directamente los especimenes aquí detallados.

Es verdad que quizás activar el sistema de una atracción, pulsando repetidamente el mismo botón, no es una tarea intelectualmente complaciente, pero si que hay una gran diferencia entre hacerlo con una cara de asco (que podemos encontrar en millones de seres alrededor de todo el universo) y la risa placentera que brilla en el rostro de estos personajes. Ellos creen que cada tarea es importante, y tendrá más o menos valor, pero alguien tiene que hacerla. Y si ese alguien son ellos, pues mira, intentan encontrar el lado positivo y de paso disfrutan un poco, porque de hecho, si optaran por hacerlo de malas maneras, el trabajo debería hacerse igual, y estando de morros y maldiciendo cada segundo la suerte que han tenido, sólo conseguirían que las horas pasaran más despacio.

Ellos hace tiempo que han entendido que la sociedad es un engranaje, y que cada una de las piezas, independientemente de si son pequeñas o grandes, tienen una función y son necesarias para contribuir al bienestar conjunto.

Sólo cuando entiendes que una mota de polvo fuera de lugar es tan terrible como un traje mal conjuntado, puedes llegar a asimilar que todo está ligado, y que incluso la acción más individualista acaba teniendo su contrapartida.

Y yo, curioso por naturaleza, me pregunto: ¿Cuál será la contrapartida que deberán pagar otros mundos que se han centrado en el beneficio económico por encima de los daños colaterales que puedan causar?

Tiemblo sólo de pensar en la respuesta.

Imagine that there is a world where small and educated beings, deliberately obsess about the small details. Maybe that is a little scary, I admit. In fact, many would consider unhealthy pathology, but the truth is that they like to do things with that timeless neatness.

His determination and perseverance, has turned that society in a sample of daily requirement elevates the meager detail, to the status of a heroic act.

But contrary to what you might think, don’t do it to receive the applause of anyone. They do it simply because it's what you should do. It is what they have been taught and embodied so every day. If the sidewalk has to be perfect, they will sweep again and again whenever the leaves, evil allies, are determined to continue to fall.

The details, lose them. They demand that everything to be exactly as it's supposed to be.

Of course, someone might ask: Who has set the foundation for what is right and what is not acceptable? As their own experience. Revere the wisdom of their ancestors, and guides them. The downside is that improvisation are shocked. Everything that comes out of the script provided the baffles and distrust, but still tolerated. Even the most rebellious of them maintain an unusual education in many other worlds.

But back to the obsessive attention to detail. They wrap gifts like sacred objects intended for the highest elite. The folds are accurate and the result just perfect. It almost hurts unwrap.

The fact is that if you walk through a museum and spend next to a sculpture of bananas, the attention to detail makes with it has a trigger of fragrance with banana flavor that floods the room, evoking the fruit that is! ... Just superb.

You may think that I am a friend of the corny. That attention to detail is just a waste of time, and that what matters is awkwardly trying to embrace as much as possible, regardless of how it is achieved. Doing it all by simply taking pains obligation and as little as possible to meet the requirements.

Is not I who will take the opposite in such reasoning, but let me share with you some thoughts to which studying directly  the specimens here detailed.

It is true that the system may activate an attraction, repeatedly pressing the same button, it is not intellectually pleasing task, but if there is a big difference between doing it with a face of disgust (which can be found in millions of people around the universe) and pleasant laughter shining in the face of these beings. They believe that every job is important, and will have more or less value, but someone has to do it. And if that someone is them, well look, try to find the positive side step and enjoy a little, because in fact, if they choose to do so in bad ways, work should be done well, and still sulking and cursing every second lucky they have had, they would only get the hours pass slowly.

They have long understood that society is a gear, and that each of the parts, regardless of whether they are small or large, have a role and are required to contribute to the overall well-being.

Only when you understand that a speck of dust out of place is as bad as bad suit outfitted, you get to assimilate everything is linked, and that even more individualistic action ends up having your counterpart.

And I, curious by nature, I wonder: What will the counterpart to be paid other worlds that have focused on the economic benefit over the collateral damage they can cause?

I shudder to think of the answer.

Les Formigues Catalanes / Las Hormigas Catalanas / The Catalan Ants

Entrada Trilingüe

Un punt de vista original sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

Un punto de vista original sobre la relación entre Catalunya y España.

An original point of view on the relationship between Catalonia and Spain.

Imaginem que existeixi un Món on un grapat de formigues s’han cansat de pertànyer a la colònia que les va veure nàixer. Pot semblar un fet curiós, però la migració d’una reina per formar una nova colònia és un fet d’allò més natural en el món animal.

La particularitat d’aquest món, però, és que el grapat de formigues disconformes i que volen formar la seva pròpia colònia no tenen una reina clara a la que seguir.

Molts volen trencar els llaços, altres estarien disposats a formar supercolònies, mantenint un vincle amb la colònia original, però tractant-se com a iguals. Evidentment entre les formigues que viuen a la mateixa zona que les disconformes, també n’hi ha que són contràries a qualsevol divisió i defensen la unitat de la colònia mare per damunt de tot.

Existeix encara un altre grup, les indecises. Formigues obreres que no estan conformes amb com han fet les coses les reines que ha tingut aquesta colònia, però tampoc confien en el camí que prometen els més optimistes, ja que segons ells per arribar a la terra promesa tan sols han de fundar una nova colònia.

Però la Terra Promesa no es forjarà només amb il·lusions. Es necessiten idees concretes i un full de ruta que no amagui els interessos de qui abanderen el projecte. Perquè si qui marca la direcció no té altra prioritat que la econòmica, la nova colònia acabarà sotmesa a les mateixes sogues i cadenes que l’asfixiaven i l’oprimien en la vella i desencantada colònia.

I el problema és que aquí també hi ha moltes formigues que es mouen per interessos partidistes. Algunes de les més poderoses tenen lligams tan forts amb la colònia mare, que no poden acceptar de cap manera que s’arribi a un trencament definitiu. Tot i així, de cara a la galeria, continuen mostrant-se convençudes que la idea tirarà endavant. Jugant a dues bandes, esperen que el cop que s’enduran no serà tan fort.

Les formigues indecises han preguntat a les del seu voltant, què en pensen de tot aquest enrenou. Unes veuen la nova colònia com el destí lògic, i les altres veuen il·lògic una separació que deixaria a les dues colònies mútuament danyades.

Cap d’elles sap del cert com acabarà tot allò, però totes les que abanderen el moviment disconforme estan disposades a afrontar el fracàs en un referèndum.

No obstant tal idea es veu com una salvatjada al cor de la colònia original. Tot l’entorn de la Reina es remou inquiet davant aquell alçament. Ho consideren indigne i un acte gairebé de traïció. Desmembrar la colònia, perdent la zona nord-est on hi ha les formigues disconformes, seria com perdre un dels motors d’un avió bimotor.

El problema, però es que les ferides obertes durant els últims anys ja semblen massa profundes com per ser sanades.

Les formigues disconformes han treballat durament durant tota la vida, recaptant grans nivells de reserves que cedien en bona part a l’interés comú de la colònia. Però mentre el seu nivell de vida continuava igual de dur, altres zones de la colònia gaudien de millors avantatges tot i recollir molt menys recursos.

A més, cada vegada que aixecaven el cap per exigir nous canvis que equilibressin la balança, es topaven amb la negació i les crítiques del cor dur de la colònia, que no tolera cap canvi, per por a perdre la hegemonia de la que han gaudit tota la vida.

La reina i els seus, demanen Unió, però tan sols ofereixen Colonització. Passar pel seu cercle o rebutjar sistemàticament totes les propostes de diàleg que s’han llançat des de les zones disconformes.

Al final, cansades de tantes negatives, les formigues han decidit unir-se fent una cadena que abraci de nord a sud, tota la seva geografia. És una mostra d’unió i determinació. Volen que tota la colònia, i la reina en particular, escolti la seva veu.

Molts diuen que no servirà per res, però s’obliden que la determinació de tot un poble pot moure muntanyes, i si aquestes formigues han decidit aixecar el vol, ningú les pararà.

Ahir es van unir per creuar de punta a punta les seves terres.

Demà s’uniran per decidir el seu futur.

****************************

Imaginemos que exista un Mundo donde un puñado de hormigas se han cansado de pertenecer a la colonia que las vio nacer. Puede parecer un hecho curioso, pero la migración de una reina para formar una nueva colonia es un hecho de lo más natural en el mundo animal.

La particularidad de este mundo, sin embargo, es que el puñado de hormigas disconformes y que quieren formar su propia colonia, no tienen una reina clara a la que seguir.

Muchos quieren romper los lazos, otros estarían dispuestos a formar supercolonias, manteniendo un vínculo con la colonia original, pero tratándose como iguales.

Evidentemente entre las hormigas que viven en la misma zona que las disconformes, también los hay que son contrarias a cualquier división y defienden la unidad de la colonia madre por encima de todo.

Existe aún otro grupo, las indecisas. Hormigas obreras que no están conformes con cómo han hecho las cosas las reinas que ha tenido esta colonia, pero tampoco confían en el camino que prometen los más optimistas, ya que según ellos para llegar a la tierra prometida sólo deben fundar una nueva colonia.

Pero la Tierra Prometida no se forjará sólo con ilusiones. Se necesitan ideas concretas y una hoja de ruta que no esconda los intereses de quien abanderan el proyecto. Porqué si quien marca la dirección no tiene otra prioridad que la económica, la nueva colonia acabará sometida a las mismas sogas y cadenas que le asfixiaban y le oprimían en la vieja y desencantada colonia.

Y el problema es que aquí también hay muchas hormigas que se mueven por intereses partidistas. Algunas de las más poderosas tienen lazos tan fuertes con la colonia madre, que no pueden aceptar de ninguna manera que se llegue a una ruptura definitiva. Aún así, de cara a la galería, siguen mostrándose convencidos de que la idea saldrá adelante. Jugando a dos bandas, esperan que el golpe que se llevarán no será tan fuerte.

Las hormigas indecisas han preguntado a las de su alrededor, qué piensan de todo ese revuelo. Unas ven la nueva colonia como el destino lógico, y las otras ven ilógico una separación que dejaría a las dos colonias mutuamente dañadas.

Ninguna de ellas sabe a ciencia cierta cómo acabará todo aquello, pero todas las que abanderan el movimiento disconforme están dispuestas a afrontar el fracaso en un referéndum.

Sin embargo, tal idea se ve como una salvajada en el corazón de la colonia madre. Todo el entorno de la Reina se remueve inquieto ante aquel levantamiento. Lo consideran indigno y un acto casi de traición. Desmembrar la colonia, perdiendo la zona noroeste, donde están las hormigas disconformes, sería como perder uno de los motores de un avión bimotor.

El problema reside en el hecho que, las heridas abiertas durante los últimos años ya parecen demasiado profundas como para ser sanadas.

Las hormigas disconformes han trabajado duro durante toda la vida, recaudando grandes niveles de reservas que cedían en buena parte al interés común de la colonia. Pero mientras su nivel de vida seguía igual de duro, otras zonas de la colonia disfrutaban de mejores ventajas aún y recoger muchos menos recursos.

Además, cada vez que levantaban la cabeza para exigir nuevos cambios que equilibrar la balanza, se topaban con la negación y las críticas del corazón duro de la colonia, que no tolera ningún cambio, por temor a perder la hegemonía de la que han gozado toda la vida.

La reina y los suyos piden Unión, pero sólo ofrecen Colonización. Pasar por su aro o rechazar sistemáticamente todas las propuestas de diálogo que se han lanzado desde las zonas disconformes.

Al final, cansadas de tantas negativas, las hormigas han decidido unirse haciendo una cadena que abarque de norte a sur, toda su geografía. Es una muestra de unión y determinación. Quieren que toda la colonia, y la reina en particular, escuchen su voz.

Muchos dicen que no servirá para nada, pero se olvidan de que la determinación de todo un pueblo puede mover montañas, y si estas hormigas han decidido levantar el vuelo, nadie las parará.

Ayer se unieron para cruzar de punta a punta sus tierras.

Mañana se unirán para decidir su futuro.

  

****************************

 

Imagine that there is a world where a handful of ants are tired of belonging to the colony where they were born. It may seem a curious fact, but migration of a queen to form a new colony is a natural fact in the animal world.

The particularity of this world, however, is that the handful of ants unhappy and that want to form their own colony, don’t know who queen have to follow.

Many want to break ties, others would be willing to form super colonies, maintaining a link to the original colony, but treated as equal.

Obviously among the ants that live in the same area as the unhappy, there are those who are against any division and defend the unity of the mother colony above all.

Still another group, the undecided. Worker ants who are unhappy with the decisions they have taken the queens had this colony, but don't trust the way that promise the most optimistic, since according to them to get to the promised land must only found a new colony.

But the Promised Land don’t will forge only with illusions. They need concrete ideas and a roadmap that does not hide who defend the interests of the project. Because if who marks the direction has no agenda other than economic, the new colony will end subjected to the same ropes and chains that suffocated and oppressed in the old and disenchanted colony.

And the problem here is that there are many ants that move by partisan interests. Some of the most powerful have such strong ties with the mother colony, who can not accept in any way that will reach a final break. Still, in the face of the gallery, showing still convinced that the idea will succeed. Playing both sides, hoping that the blow will not be as strong.

Undecided Ants have asked those around them, what they think of all the fuss. Some see new colony as logical destination, and the others think are illogical separation would leave the two colonies mutually damaged.

None of them knows for sure how it will end all, but all who defend dissenting movement are willing to face failure in a referendum.

However, this idea looks like a savage in the heart of the mother colony. The whole environment of the Queen is removed uneasy at that lift. What disdain and almost an act of treason. Dismember the colony, losing the northeast, where are the ants dissenting, would be like losing one of the engines of a twin-engine plane.

The problem lies in the fact that the open wounds in recent years seem too deep to be healed.

Dissatisfied Ants have worked hard throughout their lives, raising high levels of reserves largely yielded to the common interest of the colony. But while their standard of living was just as hard, other areas of the colony enjoyed better benefits, even collecting fewer resources.

In addition, each time raising their heads to demand new changes to balance the scales, were confronted with denial and criticism of the hard heart of the colony, which does not tolerate any changes, for fear of losing the hegemony that they have enjoyed all life.

The Queen and his men, call for Union but only provide Colonization. Going through their hoop or systematically reject all proposals for dialogue that have been released since dissatisfied areas.

Finally, tired of so many negative, ants have decided to join a chain by covering from north to south, throughout its geography. It is a sign of unity and determination. They want the entire colony, and the queen in particular, hear their voice.

Many say that it will be useless, but they forget that the determination of a people can move mountains, and if these ants have decided to get airborne, no one will stop them.

Yesterday was joined to cross from end to end their land.

Tomorrow will join together to decide their future.

Sense Petroli

Dedicat a en Ramón per la idea, i a tots aquells que han tingut en algun moment, un tros de plàstic a les seves mans.

Imaginem que existeixi un món on paulatinament s’hagin anat quedant sense petroli. És el final de conte que sempre hem sabut que arribaria, però en aquell món ja és una realitat palpable.

No disposar de petroli ho canvia tot, ja que sense ell els hi manquen els carburants, els plàstics, l’asfalt, i el querosè emprat pels avions com a combustible.

Quedar-se sense un pilar bàsic en les societats actuals, afecta i molt a la manera de concebre i plantejar-se els reptes del futur.

En primer lloc, un món que no disposi de petroli és evident que ha hagut d’aprendre a racionalitzar i ha reutilitzar, transformant una vegada i una altra els vells vestigis del passat, com joguines o tot tipus d’utensilis, donant-los nous usos, una vegada i una altra.

Però no disposar de petroli, no és la fi del món. Com sempre ha passat, la humanitat ha aprés a fer front a aquesta nova realitat. S’han buscat alternatives viables durant dècades, així que ara, el nivell tecnològic és similar al que puguin tenir en altres móns. Han potenciat les energies renovables i els combustibles gasosos. Els metalls han tornat a prendre molta força, substituint el plàstic en moltes facetes del seu dia a dia. Els paviments són creats a base de compostos resinosos i complexes barreges.

Malauradament la producció i manipulació no és tan fàcil com la del petroli, així que tampoc es pot donar solucions a la desorbitada demanda que hi havia abans de la gran crisi del petroli.

Els ciutadans d’aquell món s’han vist forçats a perdre la patologia irracional de llençar tot el que sembla vell, per adquirir un objecte nou, quan l’antic amb prou feines ha estat usat.

Aquí les joguines són apreciades com a tresors i no com a obligacions que uns familiars tenen envers els més petits. Els mòbils es construeixen per durar, i és impensable canviar-los abans que arribin al final de la seva vida útil.

El materialisme obscè i el consumisme incontrolat han perdut pistonada en aquell món. També la contaminació ha reduït la seva marxa. Sense els combustibles obtinguts del petroli, els nivells de CO2 que provoquen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta s’han estabilitzat. De fet, alguns estudis apunten a que s’ha trobat la manera de reduir-los.

Però no es pas el tema mediambiental el que preocupa a aquella societat. Els materials que havien de substituir el petroli, han acabat sent insuficients. La demanda és molt alta i el ritme de producció lent. Els costos s’han disparat i alguns han començat a especular amb el seu valor.

Quan la crisi del petroli va esclatar, foren molts els que volgueren emigrar cap a altres sectors més profitosos econòmicament. De fet, els més previsors com directius i altres alts càrrecs de grans petroleres, ja començaren a moure fitxa molt abans que les reserves de cru arribessin a zero.

Van estendre el seu poder a tots els àmbits on els seus contactes els van permetre, de tal forma que quan la crisi del petroli esclatà, ells ja tenien moltes altres fonts d’enriquiment.

Com sempre acostuma a passar, qui més patí fou el poble. Una massa encegada a la que s’intentà enganyar fins a l’últim moment, assegurant que les reserves de petroli encara estaven lluny de l’extinció. Una burda mentida que es constatà quan a les gasolineres hi començà a faltar combustible i a les botigues es començaren a disparar els preus de tots els productes fabricats amb plàstic.

Descobrir que de nou els seus governants els havien mentit, no feu més que incrementar el recel cap a ells. Per sort, s’uniren com a poble i decidiren que seguirien endavant, costés el que costés.

El temps els ha demostrat que podien viure sense petroli.

 

Un geni precoç

Dedicat a tots aquells que persegueixen els seus somnis.

Imaginem que existeixi un Món on tothom és un geni precoç. Certament, la descripció de geni xoca frontalment amb l’ideal d’aquest món, ja que un geni és algú amb una aptitud superior a la resta, però es que en aquest món això succeeix en tots els casos.

Cada persona nou nata neix preconcebuda per acabar destacant en algun camp específic. Així algú serà un geni en les matemàtiques, mentre un altre serà un geni en física. És cert que hi hauran molts genis vinculats als mateixos camps, però en aquest món ningú és prescindible, ja que només amb la totalitat es pot aspirar a l’excel·lència.

Són rigorosos i disciplinats. Saben com motivar als seus conciutadans per obtenir el seu màxim rendiment. Des de petits se’ls fa un seguiment estricte durant la seva fase educativa, separant-los en funció de les aptituds que van destacant en ells.

Sempre s’ha permès la interacció entre diferents rames, però amb els anys s’ha vist que els grups acostumen a ser força tancats. Quan es competeix contra els millors el nivell que s’exigeix és altíssim, d’aquí que s’hagin d’esforçar tant per no quedar superats i eclipsats per altres genis. Aquesta exigència diària, ha fet que molts d’ells acabin deixant les relacions personals en un segon pla.

S’ha volgut eradicar la competitivitat entre genis, però treballant en actitud cooperativa s’ha detectat que hi ha un major percentatge de grups que s’acaben estancant, així que de portes endins es permet i s’anima a la competitivitat sana.

No obstant, si detecten algú fent qualsevol tipus de trampes per desprestigiar a un company en benefici propi, se l’expulsa del grup i se’l relega a un nivell inferior.

Ara bé, el preu de l’excel·lència és elevat i ser un geni precoç té les seves conseqüències. A partir dels trenta anys el cervell es comença a atrofiar. Cada vegada costa més pensar i processar les idees. Redactar un capítol d’un relat resulta titànic, ja que la forma no és la correcta i les paraules no tenen la màgia d’enamorar al lector quan temps enrere sorgien de forma espontània.

Arribat aquest punt molts cauen en la desesperació. És terrible veure com es perden les facultats mentals adquirides des de petits. I potser el pitjor és saber que per molts esforços que es facin aquesta degeneració no s’atura. En alguns s’alenteix i això ja és un gran èxit, però estar a l’altura dels joves que pugen amb força resulta gairebé impossible.

Però per una societat criada en la excel·lència, l’impossible tan sols és una fita que costa una mica més de temps i esforç d’aconseguir.

En canvi en altres móns, la gent tremola davant tal paraula, i abaixen els braços abans de lliurar batalla. Encara no han entès, que l’impossible és un objectiu a assolir, no el final del camí.

Morts de Fred

Dedicat a tots aquells que no tenen Aire condicionat.

Imaginem que existeixi un Món on hi fa tan fred que mai han notat la calor del sol acariciant-los la pell. Un món, on la tènue llum d’un astre agònic amb prou feines es capaç d’obrir-se pas entre els densos núvols que sempre cobreixen aquells paratges.

En un món com aquell, cobert de gel i roques, amb prou feines es pot aspirar a trobar alguna espècie capaç d’aguantar les dures condicions que els castiguen durant tot l’any, però la capacitat d’adaptació és una de les grans virtuts de les espècies evolutives, que s’acaben adaptant a l’entorn. Les regles descrites per Darwin també estant vigents en aquell món. Aquesta és la raó per la qual un homínid més pelut que nosaltres s’hagi acabat imposant sobre la resta d’espècies.

Viuen en coves excavades en el gel i la roca. No dominen el foc. La seva única font de calor són les capes desbudellades d’algun animal acabat de matar, o les grutes on el magma subterrani deixa sentir la seva escalfor.

En aquell món son caçadors i pescadors. No s’atreveixen a ser nòmades, ja que en les grans migracions les víctimes per culpa del fred es compten per centenars. El problema és que els assentaments estables de població acostumen a resultar interessants pels grans monstres  d’aquell món, que com llops posseïts per l’esperit del gel, són capaços d’assaltar campaments en ple dia i capturar tantes preses com nombre d’assaltants. No maten per plaer, només per necessitat.

Igual que els humans assaltats, que es defensen sense escrúpols davant d’uns essers que consideren malignes i sagrats a parts iguales. Allí, qui aconsegueix matar a un dels llops mutants és elevat a la categoria de gran guerrer. Beure’n la seva sang és un ritual al que molts aspiren. Però joves insensats acostumen a ser els primers a caure. Ells, en el seu afany de derrotar als monstres, obliden que aquests també poseeixen urpes mortals, que llancen contra la carn sense concessió.

Molts cops la impetuositat juvenil els fa actuar amb desmesura. Envesteixen amb força contra els llops, mentre els més veterans de la tribu criden que es mantinguin units. Molts d’ells són incapaços de controlar la seva adrenalina i moguts per la fúria de la batalla, acaben sortint a l’exterior. Noten les fiblades de fred molt abans de sortir de la cova, però un cop a l’exterior, mentre continuen lluitant amb les bèsties, s’adonen que han abandonant els seus refugis confortables, per la pluja gèlida o el torb tallant de l’exterior. Tot i així l’excitació de la batalla els continua encegant. Creuen haver fet recular a les bèsties. Creuen que el seu coratge els farà dignes d’un rang superior. Sempre s’han repetit que ells eren l’espècie intel·ligent, però llavors de sobte comprenen que han caigut a la trampa.

El grup de guerrers ha estat separat de la resta de la manada, i ara es troben envoltats per desenes de llops que els superen en nombre, virulència i fam.

Quan els monstres s’abalancen sobre ells, es perjuren que lluitaran fins la fi i que no defalliran. Malauradament gairebé cap compleix la promesa.

Cauen com mosques. La fúria dels llops els sacseja i els roba la seguretat de la que havien fet gala fins aquell moment. En aquell món han comprès que tots han de pagar una taxa per les seves vides. L’impost és la mort, i es presenta sense avisar.

Quan l’atac hagi passat, amb la ment freda, es diran que no serveix per res buscar venjança. Es consolaran dient que ells també han abatut a una bona quantitat de llops, però el nombre no és ni de lluny assimilable. Cada vida humana que es perd és un turment per als humans, ja que tardaran anys en formar a un altre guerrer, que potser acabi caient amb la mateixa facilitat que la resta.

No aspiren a un món millor. Simplement a sobreviure a la següent lluna.

Imatge de "Game of Thornes"

Triturant els Records

A tots aquells que s’esforcen per deixar enrere les seves pors i angoixes.

Imaginem que existeixi un Món on els records es poden triturar, fent oblidar a l’instant i sense dolor, qualsevol record traumàtic o mala experiència que hagin viscut.

Dit així sembla una bona idea. Qui no ha tingut algun amor no correspost que ha tardat massa temps en oblidar? O algun trauma infantil que encara s’arrossega?

En aquest món no tenen aquest problema. Tot record negatiu és eliminat com si d’un arxiu informàtic es tractés. El sistema és d’allò més senzill: S’ha de descriure amb tan destall com es pugui en una fulla de paper, el record o l’experiència en qüestió. Mentre s’escriu, els sensors del casc que tots els pacients duen, localitza la zona cerebral vinculada a aquell record.

Quan el pacient ha acabat de descriure el record que vol oblidar el situen davant d’una trituradora de paper. Un tècnic li explica amb educació els efectes secundaris que tindrà aquella acció. No tan sols afectarà al pacient, sinó també a totes les persones que tinguin constància d’aquell fet i molt especialment a la persona o ésser que originà el dolor. En el cas d’una víctima de violació, la dona oblidaria el seu agressor, els familiars el dolor originat i l’agressor que algun dia hagués violat a la dona.

S’han donat casos en els que alguns criminals s’han despertat desorientats al mig d’una cel·la, sense tenir ni idea de perquè estaven tancats. Segons els seus records no han fet res de dolent. Llavors els vigilants els asseguren que no hi ha cap error, i els mostren les imatges i proves de la seva condemna. En aquell món s’esforcen en que els qui han delinquit no oblidin els seus actes. Per contra es vol protegir al màxim a les víctimes.

Però en un cas de desamor encara pot ser més embolicat l’assumpte, ja que s’ha donat la paradoxa que algú ha volgut oblidar a una antiga parella. La màquina ha obrat el miracle de l’oblit, i al cap de poc temps el destí els ha tornat a unir. Casi sempre la relació torna a fallar, però en un petit percentatge de casos, aquesta segona oportunitat acaba bé.

Tot i així, com sempre succeeix, han acabat sorgint les primeres veus crítiques. Aquelles que qüestionen la legalitat d’aquelles alteracions tan arbitràries en el conjunt de la població humana. Pels disconformes, una vida es forja a base d’errors i fracassos, traumes i constància. Si s’elimina el dolor del record, potser s’estan tallant les ales de molts altres aspectes, com la creativitat, la originalitat o la superació.

Els disconformes es neguen a sotmetre’s a aquest esborrat de memòria, però hi ha un punt que cap d’ells pot controlar. Si tenen algun familiar o amic que s’ha sotmès al triturat dels records i ells coneixien els detalls de la seva angoixa o por, pot ser que ja ho hagin oblidat, fruit de l’amnèsia col·lateral que afecta a les persones properes al client.

I el que és més preocupant. Potser ells, que s’esforcen en conservar l’essència de la vida humana, ja han patit de forma més directa els seus efectes.

Potser algun antic xicot o xicota va decidir que era millor oblidar-se d’ell, i l’indivuduo disconforme ja no recorda haver tingut aquesta relació.

No tenir la certesa de si els seus records han estat alterats, és el pitjor turment amb el que viuen.

Altres en canvi, són feliços renunciant a allò que podrien arribar a ser, per forjar-se un nou camí, tan aleatori com el primer i accepten de bon grat que la trituradora de paper destrueixi fins a l’últim rastre del seu dolor.