Los Vecinos Catalanes / Els Veïns Catalans

Entrada bilingüe.

Para todos los que quieran conocer el punto de vista de muchos catalanes.

Imaginaros que vivís en una Comunidad de Vecinos de ocho plantas, y que durante años habéis estado sufriendo los ruidos de los vecinos: gritos, música alta, sillas arrastrándose por el suelo. En fin, todo muy molesto, pero de una cierta habitualidad cuando se vive en bloque. Vosotros mismos lo habéis hecho de vez en cuando.

Pero de repente empiezan las filtraciones de agua. A algún vecino de arriba se le ha reventado una cañería, y ahora empezáis a sufrir las consecuencias. Es evidente que en seguida se acudiría al presidente para dar parte, y se contactaría con el vecino para que intentase detener la fuga.

El problema nace, cuando ves que las filtraciones en tu piso, apenas les importa a los otros. Se pasan la pelota de unos a otros, y no hay nadie que parezca realmente interesado en solucionarlo. Unos dicen que la fuga viene del sexto, otros del séptimo y otros del octavo. Te da igual de donde venga, pero tú quieres que se solucione el problema de una vez.

Entre rifirrafes van pasando los meses y los años, y aquella pequeña filtración ya se ha convertido en una grotesca mancha que cubre todo el salón y parte de la cocina. Tú que siempre has pagado religiosamente todas las cuotas de comunidad y has afrontado derramas extra, ahora te encuentras que no te hacen ni caso. Por mucho que se discuta, lo único que dan son malas excusas.

Al final te enteras que tus otros vecinos del rellano padecen los mismos problemas, que tu.

Y yo os pregunto:

¿Ante una situación como esta, a quien corresponde la decisión de decidir si se quedan o si se van?

No conozco a ninguna Comunidad de Vecinos que haya hecho una votación para decidir si unos vecinos tenían que quedarse o irse. Eso es una decisión Exclusiva de los afectados.

Otra cosa muy distinta, son las decisiones que pueda tomar la Comunidad, para solucionar el problema de las filtraciones, y que los afectados se planteen quedarse o no.

Imaginaros que los afectados, son los vecinos catalanes, y entenderéis porqué quieren hacer una consulta. Están hartos de las goteras y las falsas promesas, y tienen todo el derecho a decidir si quieren quedarse en el piso o si se van.

 

*************

Imagineu-vos que viviu en una Comunitat de Veïns de vuit plantes, i que durant anys heu estat patint els sorolls dels veïns: crits, música alta, cadires arrossegant-se pel terra. En fi, tot molt molest, però d'una certa habitualitat quan es viu en bloc. Vosaltres mateixos ho heu fet de tant en tant.

Però de sobte comencen les filtracions d'aigua. A algun veí de més amunt se li ha rebentat una canonada, i ara en comenceu a patir les conseqüències. És evident que de seguida s’avisaria al president per informar-lo, i es contactaria amb el veí perquè intentés aturar la fuga.

El problema neix, quan veus que les filtracions en el teu pis, amb prou feines els hi importen. Es passen la pilota dels uns als altres, i no hi ha ningú que sembli realment interessat en solucionar-ho. Uns diuen que la fuita ve del sisè, altres del setè i altres del vuitè. T’és igual d'on vingui, però tu vols que es solucioni el problema d'una vegada.

Entre picabaralles van passant els mesos i els anys, i aquella petita filtració ja s'ha convertit en una grotesca taca que cobreix tot el menjador i part de la cuina. Tu que sempre has pagat religiosament totes les quotes de comunitat i has afrontat derrames extra, ara et trobes que no et fan ni cas. Per molt que es discuteixi, l'únic que donen són males excuses.

Al final t'assabentes que els teus altres veïns del replà pateixen els mateixos problemes, que tu.

I jo us pregunto:

Davant una situació com aquesta, a qui correspon la decisió de decidir si es queden o si s’en van?

No conec a cap Comunitat de Veïns que hagi fet una votació per decidir si uns veïns havien de quedar-se o anar-se'n. Això és una decisió exclusiva dels afectats.

Una altra cosa molt diferent, són les decisions que pugui prendre la Comunitat, per tal de solucionar el problema de les filtracions, i així fer que els afectats es plantegin quedar-se o no.

Imagineu-vos que els afectats, són els veïns catalans, i entendreu per què volen fer una consulta. Estan farts de les goteres i les falses promeses, i tenen tot el dret a decidir si volen quedar-se al pis o si se'n van.

Sense Paraules

Dedicat a en Carlos, per proposar la idea. Ha estat tot un repte crear un món com aquest.

Imaginem que existeix un món que no coneix les paraules, ni escrites ni parlades. Segurament ja penseu en una societat menys desenvolupada i condemnada a l'estancament social, però us equivoqueu completament.

En aquell món no poden parlar perquè no tenen ni boca ni cordes vocals. I no poden escriure perquè no tenen mans. Són una raça terrestre, tot i que poden flotar tranquil·lament per superfícies aquoses, per on viatgen seguint la corrent que marqui el vent o les corrent marines. Tenen una baixa densitat òssia i la pell és lleugerament translúcida. Nosaltres els podríem assimilar a una massa gelatinosa amb forma remotament humana i tot de filaments sensorials cobrint una espècie de protuberàncies que podríem anomenar tentacles.

Mai han dit ni escrit una sola paraula, i no obstant són una societat intel·ligent i culturalment activa. Com s'ho fan doncs per comunicar-se?! Utilitzen el sistema sensitiu, especialment dissenyat per transmetre i assimilar qualsevol idea, sentiment o opinió que flueix d'un cos a l'altre.

El contacte és el seu vocabulari, i tocant-se durant un segon es transmeten tot el que nosaltres necessitaríem pàgines senceres per intentar copsar amb la limitada màgia de les paraules. Rebre riuades d’emocions en un sospir és pràcticament comparable a l’orgasme físic. Una explosió de plaer que els ha convertit en addictes en comunicar-se.

Però no us penseu que això sigui un do innat. Com tot s’ha de practicar. Hi ha individus que amb prou feines poden transmetre una desena d’emocions, idees i sentiments, en un sol toc, mentre que hi ha altres individus, elevats a la categoria d’artistes, que són capaços de fer arribar al deliri plaent, o al turment més agònic, tan sols per propi desig.

Existeix un altre tipus d’art, aquest més musical. No tenen instruments, però tampoc els fa cap falta. Els músics d’aquest món són essers que fan fluctuar el seu cos harmoniosament, fent néixer la vibració i per tan el so del seu propi moviment. La unió d'una coral dansant rítmicament o cadascú marcant ritmes diferents, crea autèntiques simfonies que enamoren als espectadors però que nosaltres ni tan sols percebríem.

Són una societat feliç i avançada. I han superat les limitacions físiques que la naturalesa els ha plantejat, utilitzant el seu do per comunicar-se i dominar a altres espècies. Les controlen a través d’injectar-los una allau d’estímuls i sentiments que els fan guanyar la seva complicitat. Alguns ho definirien com persuasió. Ells ho consideren un intercanvi. Els animals els serveixen de mà d’obra i transport i ells els ofereixen torrents d’emocions i sensacions. És una droga plaïble que els animals accepten encantats. És així com, aprofitant la força dels altres, han evolucionat com a societat.

Els seus avanços no tenen res que envejar als d'aquí. Fa segles que van descobrir l'electricitat i han desenvolupant una impressionant tecnologia adaptada a les seves necessitats.

I tot això sense paraules. El seu coneixement es transmet a base del contacte, però aquesta és la seva gran estigma. No tots poden apel·lar a la saviesa d'altres temps. Existeix una cadena de treball, on els que despunten en algun camp, poden rebre els coneixements dels seus predecessors, que en el seu moment havien adquirit els records dels seus avantpassats.

Però l’únic que els arriba a la gran majoria són els coneixements que els seus propis instructors o familiars els han evocat a traves dels seus contactes. Malauradament, hi ha un munt d’experiències i coneixements que s'han quedat en oblit per la pròpia purga que fa el cervell, incapaç de processar a nivells tan extrems els seus records.

Això fa que el seu ritme d’evolució sigui diferent al d’altres móns.

De tant en tant, algun d’aquells individus somia en enlairar-se fins a tocar les estrelles que brillen damunt seu. Ho han provat, muntant animals alats que s’enfilen com rosers en una paret. Però mai arriben a tocar-les.

S’imaginen com seria aquell moment, n’han creat sensacions i emocions, però ningú es planteja posar-hi paraules. Serien incapaços i no sabrien per on començar. Com s’explica una idea, si no és a traves d’emocions? Ells no troben a faltar la literatura perquè mai l’han tingut. Però una societat necessita la riquesa dels seus coneixements per créixer, i si les paraules no existeixen s’han de buscar altres formules per retenir-les. Fins que algú arribi a aquesta conclusió, aquell continuarà sent un mon tranquil, però a ancorat a les seves limitacions tradicionalistes.

Això no és necessariament dolent, però posa fre a la ment, que gràcies a les paraules, pot viatjar a milions de móns imaginaris.

Pastissos assassins

 Dedicat als condemnats a dos anys de presó per llençar-li un pastís a una política en senyal de protesta, i al jutge que ha considerat que aquest acte havia de ser considerat com un acte terrorista.

Existeix un món on els pastissos són armes de matar i els pastissers, els furiosos guerrers que es transmeten de generació en generació el secret d’un art que durant mil·lennis va ser considerat simplement una font d’aliment.

És probable que ara estigueu enarcant la cella en senyal d’astorament. És comprensible, aquell és un món petit, singular i ric en sucres i carbohidrats. Pobres infeliços.

Ningú no sap d’on va sorgir la idea, ni l’estigma, tot i que les llegendes, aquelles velles xafarderes que sempre estan a l’aguait de caçar alguna ment oberta i afamada d’anècdotes, parlen que tot allò començà molts anys abans, quan els pastissos eren un regal edulcorat que la gent consumia per plaer.

Que primitius! Serà perquè no coneixien les grans possibilitats armamentístiques que s’amagaven darrera aquelles petites masses de calories flotants.

En mans d’un bon pastisser, la pobra víctima pot acabar ingerint un tros de pastís, que en un primer moment desperti la seva golafreria, amb sabors dolços i apetitosos. Deixarà que gaudeixi durant una mil·lèsima de segon de tots els contrasts, per un segon més tard, causar-li una indigestió per augment descomunal d’algun ingredient, que al entrar en contacte amb la saliva hagi començat a expandir-se multiplicant el seu volum per deu, i causant l’asfixia del pobre desgraciat. Aquesta sempre arriba després d’agòniques sacsejades, és clar.

Per aixó, en aquell món el terme mort dolça és el més cruel de tots, ja que va associat a aquest malèfic ritual.

Allà ningú menja pastissos per plaer, perquè mai es té la certesa que continguin algun ingredient que pugui acabar causant la mort.

En l’actualitat són molts els que acudeixen de forma clandestina als pastissers, per tal que els ajudin a desfer-se dels seus enemics. Els honoraris no són pas barats, però per la subtilesa dels més prestigiosos artesans s’han arribat a pagar fortunes. Com ninjes entrenats en l’art de la guerra, faran el que sigui necessari per a poder complir la seva missió, que no és altra que estampar-li el pastís a la cara d’aquell a qui els seus clients més odien.

El cos davant un atac com aquest reacciona de forma peculiar, ja que en la majoria de casos s’acaba ingerint de forma inconscient un tros de pastís, com si el cervell necessités saber amb què ha estat atacat i ordenés tastar-ho . Si això succeeix, la víctima ja ha begut oli.

La concentració per centímetre quadrat és tan mortal, que per petit que sigui el tast, ja no hi ha marxa enrere. Caurà fulminada en escassos minuts.

Davant aquesta dura realitat, els governants van haver de prendre una determinació exemplar. A ells tan els hi feia veure les ridícules imatges d’algun dels seus amb un pastís esclafat a la cara, el que no volien era haver de carregar amb la seva mort.

Per això allà, els pastissers i els pastissos estan perseguits per la llei. El llançament de pastissos està considerat un atac terrorista. S’arresta a tothom que practiqui aquest art, i es destrueixen sense concessió els pastissos que es requisen.

Corren rumors que en alguns assalts, la policia, com a càstig, ha fet menjar un per un tots els pastissos requisats, ja fossin de xocolata, nata, llimona o qualsevol barreja imaginable, fins que el cos rebenta. Una crueltat com aquesta no ha pogut ser documentada pels òrgans oficials. Però és un secret a veus que molts pares els hi relaten als seus fills abans d’anar a dormir, per tal que no oblidin mai que els pastissos són el mal en estat pur.

No respirar

Entrada bilingüe.

Dedicat a tots aquells que van votar al PP. Gràcies per convertir el seu mandat de majoria absoluta en una nova Dictadura… Gràcies, perquè era l’espurna que necessitava el poble per reaccionar.

Dedicado a todos aquellos que votaron al PP. Gracias por convertir su mandato de mayoría absoluta en una nueva Dictadura… Gracias, porqué era la chispa que necesitaba el pueblo para reaccionar.

 ************************

Imaginem que existeix un món on han privatitzat l’aire que es respira. On els humans estan obligats a dur mascares connectades a una bombona que permanentment s’ha de recarregar amb el combustible que tot cos necessita. Però les recàrregues no són barates. El mercat està controlat per unes quantes companyies, que sota el beneplàcit del govern, incrementen arbitràriament el cost sempre que volen.

La situació és tan crítica que un grup de ciutadans ja fa temps que s’ha començat a queixar.

Al principi eren els marginals. Individus anònims a qui la gent no li dedicava la menor atenció. Es pensaven que es queixaven per vici i creien que el que havien de fer era callar i treballar més. Però la situació s’anà agreujant i molts acabaren assumint com a pròpies les reivindicacions que ja no veien tan esbojarrades.

Tot havia començat amb l’escassetat de l’aire pur. El planeta abans autosuficient, havia estat atacat indiscriminadament en nom del desenvolupament, talant boscos per construir fàbriques que abocaven tones de CO2 a l’ambient. Les polítiques foren completament errònies, però seguint el full de ruta marcat pels interessos econòmics, ningú s’atreví a qüestionar-les. Això anà causant tantes ferides, que la qualitat i la quantitat d’oxigen creat minvà exponencialment.

Davant aquesta realitat la gent i el governs s’alarmaren. La primera reacció fou reequilibrar la població mundial, fent-ne disminuir el número i així de retruc la demanda. Però el problema el patien amb més força les grans ciutats. Allí la gran acumulació de persones, viciava en desmesura l’ambient. Així que començaren les expulsions. Primer la de tots els estrangers que vivien de forma il·legal en aquells països. Després els delinqüents més o menys perillosos indiferentment. La resta de la població amb prou feines criticà la mesura. De fet, molts ho trobaren inclús necessari.

Però el cert fou que amb les expulsions amb prou feines notaren el canvi. Continuaven sent masses, així que seguiren buscant solucions imaginatives. Es prohibí fer esport en llocs públics per no consumir aire en excés, es creà un nou mercat amb purificadors i generadors d’oxigen per instal·lar a les llars, que a la pràctica amb prou feines feien res, i s’implantaren cursos des de primària fins al jubilats, per tal que la gent aprengués a respirar més a poc a poc i omplís menys els pulmons amb cada inspiració.

Pràcticament tota la població acabà patint malalties respiratòries, però qui més ho notà fou la gent gran que acabà morint gairebé sempre per culpa d’elles.

Però el problema continuava igual. Així que s’optà per intentar controlar al màxim la despesa d’oxigen. S’obligà per llei a fer completament hermètics totes les llars, locals d’oci i llocs de treball. Per tal de garantir que no gastarien més de l’oxigen que pogués contenir l’espai, però les estances, davant la gran afluència de públic, quedaven molt viciades i costava fins i tot respirar bé. En un primer moment a els governants això els importà ben poc. Es disposava de generadors i allò devia ser suficient, però davant l’allau de crítiques, decidiren implantar un nou sistema revolucionari: Les càrregues d’oxigen personal. Un sistema molt útil i que en principi es digué que tindria un baix cost per al ciutadà ja que els governs assumirien gran part de les recàrregues. Però no s’hagué d’esperar gaire per comprovar la falsedat d’aquelles paraules. Emparats en el fet que cada vegada costava més donar abast a tothom, les subvencions disminuïren i els preus per recàrrega es dispararen. Molta gent amb grans problemes econòmics, era incapaç de pagar-los amb assiduïtat com la necessitava, i per això optaven per respirar l’aire viciat, una vegada i una altra, fins que ja era tard. Quan la mortaldat arribà a nivells d’epidèmia mundial, els pobles reaccionaren en massa, exigint més igualtat, doncs era de domini públic que als edificis dels governants hi havia els sistemes més potents de generació i purificació d’oxigen.

Tota paciència té un límit, i la d’aquells ciutadans ja està a punt de superar-se. Quan per fi arribi el dia, aquests oprimits, cansats de tant cedir, es presentaran a les seus dels seus governs amb les màscares d'oxigen posades. No es pot aturar a la mar amb un vaixell de paper. Assaltaran els edificis governamentals sense massa problemes. Són més i tenen molta més força. Arrinconaran als seus governants en alguna de les sales, on es ficaran en bloc tots els oprimits fins que no hi càpiga ni una agulla. Tot això amb un sol objectiu.

A la seva senyal es trauran les màscares d'oxigen, i començaran a respirar tots alhora, tan fort i tan profund que casi els faci mal al fer-ho, consumint així l'aire d'aquella estança en pocs minuts.

Sense les càrregues d'oxigen personal i asfixiats per un ambient terriblement carregat i baix en oxigen, els governants, en el seu últim alè, encara es preguntaran què van fer malament.

 

  ************************

Imaginemos que existe un mundo donde han privatizado el aire que se respira. Donde los humanos están obligados a llevar máscaras conectadas a una bombona que permanentemente debe recargarse con el combustible que todo cuerpo necesita. Pero las recargas no son baratas. El mercado está controlado por unas cuantas compañías, que bajo el beneplácito del gobierno, incrementan arbitrariamente el coste siempre que quieren.

La situación es tan crítica que un grupo de ciudadanos hace ya tiempo que ha empezado a quejarse.

Al principio eran los marginales. Individuos anónimos a quienes la gente no les dedicaba la menor atención. Pensaban que se quejaban por vicio y creían que lo que tenían que hacer era callar y trabajar más. Pero la situación se fue agravando y muchos acabaron asumiendo como propias las reivindicaciones que ya no veían tan disparatadas.

Todo había empezado con la escasez del aire puro. El planeta antes autosuficiente, había sido atacado indiscriminadamente en nombre del desarrollo, talando bosques para construir fábricas que vertían toneladas de CO2 al ambiente. Las políticas fueron completamente erróneas, pero siguiendo la hoja de ruta marcada por los intereses económicos, nadie se atrevió a cuestionarlas. Eso fue causando tantas heridas, que la calidad y la cantidad de oxígeno creado disminuyó exponencialmente.

Ante esa realidad la gente y los gobiernos se alarmaron. La primera reacción fue reequilibrar la población mundial, haciendo disminuir el número y así de paso la demanda. Pero el problema lo sufrían con más fuerza las grandes ciudades. Allí la gran acumulación de personas vició en desmesura el ambiente. Así que empezaron las expulsiones. Primero la de todos los extranjeros que vivían de forma ilegal en aquellos países. Después los delinqüentes más o menos peligrosos por igual. El resto de la población apenas criticó la medida. De hecho, muchos lo encontraron incluso necesario.

Pero lo cierto fue que con las expulsiones apenas notaron el cambio. Continuaban siendo demasiados, así que siguieron buscando soluciones imaginativas. Se prohibió hacer deporte en lugares públicos para no consumir aire en exceso, se creó un nuevo mercado con purificadores y generadores de oxígeno para instalar en los hogares, que a la práctica apenas hacían nada, y se implantaron cursos desde primaria hasta los jubilados, para que la gente aprendiera a respirar más despacio y llenara menos los pulmones con cada inspiración.

Prácticamente toda la población acabó sufriendo enfermedades respiratorias, pero quien más lo notaron fue la gente mayor que acabó muriendo casi siempre por culpa de ellas.

Pero el problema seguía igual. Así que se optó por intentar controlar al máximo el gasto de oxígeno. Se obligó por ley a hacer completamente herméticos todos los hogares, locales de ocio y lugares de trabajo. Para garantizar que no gastarían más del oxígeno que pudiera contener el espacio, pero las estancias, ante la gran afluencia de público, quedaban muy viciadas y costaba incluso respirar bien. En un primer momento a los gobernantes aquello les importó más bien poco. Se disponía de generadores y aquello debía ser suficiente, pero ante la avalancha de críticas, decidieron implantar un nuevo sistema revolucionario: Las cargas de oxígeno personal. Un sistema muy útil y que en principio se dijo que tendría un bajo coste para el ciudadano ya que los gobiernos asumirían gran parte de las recargas. Pero no hubo que esperar mucho para comprobar la falsedad de aquellas palabras. Amparados en el hecho de que cada vez costaba más dar alcance a todos, las subvenciones disminuyeron y los precios por recarga se dispararon. Mucha gente con grandes problemas económicos, era incapaz de pagarlos con la asiduidad que la necesitaba, y por eso optaban por respirar el aire viciado, una y otra vez, hasta que ya era tarde. Cuando la mortaldad llegó a niveles de epidemia mundial, los pueblos reaccionaron en masa, exigiendo más igualdad, pues era de dominio público que los edificios de los gobernantes estaban los sistemas más potentes de generación y purificación de oxígeno.

Toda paciencia tiene un límite, y la de aquellos ciudadanos ya está a punto de superarse. Cuando por fin llegue el día, esos oprimidos, cansados ​​de tanto ceder, se presentarán en las sedes de sus Gobiernos con las mascaras de oxigeno puestas. No se puede detener al mar con un barco de papel. Asaltaran los edificios gobernamentales sin demasiados problemas. Son más y tienen mucha más fuerza. Arrinconaran a sus gobernantes en alguna de las salas, donde se meteran en bloque todos los oprimidos hasta que no quepa ni una aguja. Todo eso con un único objetivo.

A su señal se quitaran las mascaras de oxigeno, y empezaran a respirar todos a la vez, tan fuerte y tan profundo que casi les duela al hacerlo, consumiendo así el aire de aquella estancia en pocos minutos.

Sin las cargas de oxigeno personales y asfixiados por un ambiente terriblemente cargado y bajo en oxigeno, los gobernantes, en su último aliento, aun se preguntarán qué hicieron mal.

nsd

Un món Surrealista

Dedicat a la meravellosa ment d’en Salvador Dalí i a tots aquells que no posen fre a la seva imaginació.

Imaginem que existeix un món surrealista, on totes les formes que puguin ser concebudes per estranyes que siguin, hi tenen cabuda. Un món màgic, obscè, amb elements de mal gust que desperten els nostres recels, i altres de tan bells que és impossible no emocionar-se al veure’ls.

Un món on en Salvador Dalí es sentiria com a casa. D’allà ha robat algunes idees per acabar donant forma a moltes de les seves obres més brillants.

I és que la ment dels seus ciutadans pot concebre qualsevol cosa.

En aquell món no hi ha escoles tal com les coneixem. La formació es rep a base de saciar la seva curiositat que els empeny a imitar conductes d’altres habitants. Allà l’únic important és el poder de la ment i fins a on poden arribar els somnis fets realitats.

Alguns contemplen emocionats un quadre d’un paisatge en vida, mentre altres torcen les formes dels carrers i avingudes per adequar-los als seus gustos, ja sigui fent-los amb pendents impossibles perquè caiguin per gravetat, o corbats sobre seus per protegir-los de la pluja.

És un món estrany. Bé, tan estrany com els hi semblaria a ells el nostre món ple de lleis i limitacions físiques.

Aquí hi pots trobar cavalls blaus, dofins capaços de viure fora l’aigua que debaten aferrissadament amb homes que tenen el seu cap col·locat damunt del capó del seu cotxe descapotable i així dirigeixen el vehicle, amb una estranya simbiosis mental.

Hi ha enamorats que llencen una corda a la lluna, la fan pregonera com un vedell ho és d’un cowboy, i tiren de la corda per tal que el satèl·lit de la Terra s’acosti a ells i brilli amb més intensitat, en una nit estrellada en la que volen que tot sigui perfecte.

També es fàcil veure gent que surt de casa i va al treball amb llit, i durant el trajecte aprofiten per continuar dormint, o per matar el temps jugant a alguna cosa. A molts els hi agraden els escacs, i en més d’una ocasió s’ha vist a les peces, que un cop menjades, acaben fent l’amor indiferentment del sexe que tinguin. Així els viatges es fan molt més centretinguts.

Existeixen creacions molt més grotesques i provocadores, com uns llavis de pallasso gegant que no paren de riure i emprenyar a la gent com si estiguessin completament bojos, sorgits de l’esquena d’un ximpanzé amb cabellera rossa que camina d’esquena a dues potes.

Ningú té enveja del seu veí, perquè tot el que els altres tinguin i algú ho desitgi, es pot materialitzar a l’instant, fent-lo sorgir d’una capsa màgica, una nevera, l’interior d’un embornal o del darrera de l’orella.

Són grans observadors i curiosos innats.

Però hi ha gent a qui se li va apagant la curiositat i les ganes de fer realitat els seus somnis. El temps allà és indeterminat. Passat, present i futur es barregen fins a confondre’s. Poden viure eternament, o cansar-se d’aquell món a les poques hores. Però quan algú perd aquella il·lusió esperpèntica simplement acaba apagant-se, desfent-se i desapareixent.

Les ments extremadament racionals no es troben a gust en aquell món surrealista, així que en són repudiades, per tal que puguin començar la seva nova vida en un altre dels milions de móns que conviuen al voltant d’aquest curiós planeta. Sabent que sempre hi podran tornar de visita, a través de la finestra dels somnis.

Nens Soldats

Aprofitant l’estrena de la pel·lícula, dedico aquesta entrada al llibre “El juego de Ender” i a tots aquells que hem gaudit amb la seva lectura.

Imaginem que existeix un món que ha sofert un atac alienígena descomunal i que han estat a punt de desaparèixer com a raça. Imaginem també, que després d’eludir els atacs gairebé de miracle, aquella societat hagi entès que no estava preparada per fer front a una tecnologia tan superior, i que no podran resistir una segona envestida a menys que facin alguna cosa per evitar-ho.

Són conscients que han d’evolucionar. No tan sols tecnològicament, sinó també com a societat. Han de forjar pactes amb països que històricament sempre havien estat enemics i això no sempre resulta fàcil, però l’evidència que les rancúnies no ajudaran a repel·lir un nou atac, els ha fet entendre que han de posposar els seus recels i col·laborar.

Evidentment en els primers mesos, inclús anys, les principals potències d’aquell món voldran marcar la directriu a seguir. Algunes d’aquestes idees toparan obertament, i comportaran grans discussions als Congressos Internacionals. Al final, noves aliances aconseguiran majories per tal d’escollir les idees que s’han de tirar endavant pel bé comú.

Però en un món on tots els seus exercits han estat humiliats per l’enemic, ningú té la certesa que allò que s’està instaurant acabi arribant a bon port. Per això s’ha optat per desenvolupar una gran varietat de projectes, alguns d’ells ben dispars, tot amb l’esperança que algun d’ells aconsegueixi trobar la clau que els permetrà ser més competitius davant l’enemic.

Imaginem que en aquest punt, un dels països s’hagi decantat per la potenciació de la capacitat mental mitjançant millores genètiques, amb el clar objectiu de concebre a individus molt més preparats que ells per comandar els seus exèrcits, i que després de desenes de proves, els resultats hagin estat alarmantment clars: Qui millor ha resistit a les proves realitzades són els infants. Segons sembla el seu cervell, encara jove, pot processar els estimulants que els injecten i els fa disparar la capacitat per entendre i assimilar nous coneixements a velocitats alarmants, que per algú més adult resulta impossible, ja que el cervell ja no rendeix amb la mateixa agilitat.

Presentar una proposta com aquella davant el Congrés Internacional per tal que l’organisme accepti obrir un projecte, on els infants seran formats per acabar sent els generals d’elit que dirigiran els seus exercits, pot sonar a broma macabra, però després de les presentació dels múltiples estudis, la sorpresa ha deixat pas a la indignació.

-No es poden utilitzar els nens amb finalitats militars! –defensa una gran majoria.

-Els enemics no fan distincions entre adults o infants, i quan ataquen ens eliminen indistintament. Si ells són la clau de la nostra salvació, per què hem de renunciar a ells? –argumenten els seus avaladors.

El debat és ferotge i al final, davant la divisió del Congrés, s’opta per una solució salomònica: els països que estiguin d’acord en aportar joves a aquell projecte ho podran fer, sempre que els nens seleccionats ho escullin lliurement.

En aquell món no posseeixen estacions espacials, així que les escoles de formació es troben a diversos punts estratègics del planeta.

Allí l’entrenament és esgotador, no tan sols físicament, sinó sobretot, mentalment. Els desperten a hores intempestives, trencant-los la rutina de la son, els fan passar gana i set, mentre els obliguen a resoldre complexos jocs i exàmens. Han d’aconseguir els individus més preparats i molts s’enfonsen anímicament poc després de començar.

Els mitjans amb els que compten són precaris, però tot i així tota tecnologia militar està a la seva disposició. La seva formació està per damunt de tot. En molts sentits els insensibilitzen, per tal que a l’hora de prendre decisions, no es basin en arguments sentimentals. Els roben la seva infantesa i els converteixen en la màquina defensiva que aquell món necessita.

Però encara hi ha detalls que no coneixeu d’aquella societat i que abans de continuar necessiteu saber.  És un món extraterrestre que mai havia contactat amb cap altra raça alienígena fins que arribaren els humans, els seus atacants.

Comprendreu doncs que els fills que són entrenats com a soldats, ho són tenint com a referent als humans, a qui han jurat destruir, igual que ells feren amb el seu món.

Invisibles

Dedicat a en Manel per la idea, i a tots aquells que alguna vegada han somiat en tenir aquesta facultat.

 

Imaginem que existeix un món on degut a una tempesta solar, tothom s'hagi tornat invisible. La idea segurament sedueix a més d'un, però deixeu que us adverteixi del pànic generalitzat que s'ha escampat des del dia del desastre. Les molècules de la majoria d'essers vius han començat a mutar, fet que ha comportat que no només els humans pateixin d'invisibilitat, sinó que gossos, gats, ocells o elefants també han patit la mateixa sort. Els únics que de moment han sobreviscut a aquesta mutació han estat els peixos, els escarabats i les cuques.

La mutació es començà a notar de seguida. Marejos i febres altes, que s’acabaren quan la pell es començà a tornar transparent. En un primer moment es cregué que era algun tipus d’al·lucinació, però la gent s’adonà ràpidament que el fet de veure’s cada vegada més difuminat no podia ser pas cap bon presagi.

La histèria s’apoderà de la major part de la població. Els hospitals es col·lapsaren. En els tres dies que la mutació tardà en arribar al seu clímax, el món s’esfondrà. No estava preparat per una catàstrofe com aquella. Sense cap prova concloent, els científics eren incapaços de trobar una cura que aturés el procés.

I la particularitat era que la invisibilitat no afectava únicament a la seva pell, sinó que es contagiava a qualsevol peça de roba, textura o material que entrés en contacte directe amb ells. Les molècules mutades contagiaven a totes aquelles que tocaven.

Així doncs passats tres dies, la invisibilitat, aquell superpoder amb que tanta gent havia somiat, havia esborrat de la terra a tots els animals. Almenys en un sentit òptic. La gent podia continuar parlant, i se’ls escoltava caminar. Això servia per identificar que no s’estava sol recorrent un carrer, però ningú es veia.

És obvi que en un món cobert per gent invisible les situacions esperpèntiques, còmiques o tristes, es succeïren una darrera una altra. Per exemple un fet d’allò més comú fou el xoc entre dos vianants, que al no veure a ningú davant seu, xocaven en mig del carrer, clavant-se un ensurt en el millor dels casos, i caient i fent-se mal en el pitjor d’ells. Voler seure en una cadira o banc on ja hi havia algú o acabar parlant sol per fer-se escoltar i identificar a altres persones, en convertí en una cosa d’allò més normal.

I quan tal fet es produïa, succeïa un miracle fins aleshores desconegut a moltes ciutats: la gent anònima acabava conversant com si fossin amics de tota la vida. És evident que en l’estat de crisi excepcional que es vivia, el tema a tractar només era un, però, la interacció entre persones arribà a nivells rècord.

I convivint amb els humans invisibles, hi havia tota la resta d’animals. Els més avantatjats i amb diferència eren els gossos invisibles, que amb el seu olfacte prodigiós, eren capaços de percebre sense problemes a tots aquells que estiguessin a prop seu, i fins i tot bordaven a algun gat invisible, que alertat per la presencia hostil del gos, s’inflava amenaçadorament, tot i no veure d’on venia exactament el perill.

Però com sempre, passada l’estupor inicial alguns decidiren aprofitar aquella inesperada capacitat per treure’n profit. Gaudint de la invisibilitat, foren molts els que assaltaren grans magatzems i comerços. Els productes alimentaris eren la prioritat, tot i que era estrany robar un pollastre envasat i veure que desapareixia davant de la mirada atònita del lladre. No obstant en continuava notant el seu pes, i un cop ingerit, tenia el mateix gust que un de visible.

Davant aquesta dramàtica situació, molts comerços optaren per abaixar les persianes. Això enfurí a la població, i foren molts els que acabaren manifestant-se davant les botigues i els edificis oficials, cridant en contra de l’abandó que asseguraven patir.

Però si alguna cosa no havien tingut ni la policia ni les autoritats des de l’incident, això era calma. S’hagueren d’organitzar per intentar controlar la situació, i més davant els funestos resultats que els arribaven des dels Departaments d’Investigació: cap dels tractaments que s’havien provat en pacients i voluntaris, havia pogut retornar a les molècules les seves propietats habituals.

-Però no podem viure en un món invisible! –asseguraren els més alarmistes.

Com tantes altres vegades, davant d’una situació d’emergència, es comptà amb la presència a través de videoconferència, de diversos estaments militars, per tal que aportessin qualsevol idea que pogués servir al bé comú. I curiosament, aquesta vegada aportaren una solució temporal al problema.

Utilitzant ulleres de visió tèrmica es podria detectar la calor dels cossos per captar a tots aquells que estiguessin a prop. La idea fou rebuda amb entusiasme i acceptada immediatament. Evidentment les empreses començaren a fabricar les ulleres amb una velocitat esfereïdora. Hi havia un increïble mercat al què dirigir-se i no perdrien la oportunitat.

Les targetes de crèdit ni que fossin invisibles, continuaven funcionant perfectament.

El negoci rutlla de meravella, i ara sembla que molts ja no tenen tanta pressa per solucionar el tema de la invisibilitat.

Aquesta imatge té drets d'autor.