Sense Rellotges

Dedicat a tots aquells que no poden viure sense saber quina hora és.

Imaginem que existeixi un món on no s’han inventat els rellotges. I no és pas que no sàpiguen dividir en franges. Dominen les matemàtiques i el coneixement tècnic. Són una societat força avançada, però allí cada dia té una durada diferent i completament aleatòria que no pot ser predita. Per aquest motiu no tenen rellotges.

El seu estil de vida, condicionat per aquesta peculiaritat, els ha empès a emprar certes decisions controvertides  o estranyes en altres móns.

Per exemple. Tenen grans cronòmetres que es posen a zero cada vegada que surt el sol i també quan es pon. Ho fan per saber quan un dia o una nit són excessivament llargs i s’han d’aplicar mesures per tal que els habitants no morin d’esgotament o fred.

Allí, la vida desperta en el precís moment que surt el sol. Cap d’ells pot predir el moment exacte ja que és un capritx diví, però el cert és que quan les grans torres de les hores perceben que el sol comença a despuntar, activen el cronòmetre. La incertesa que els provoca no saber si tenen temps per fer una excursió a la muntanya o els enxamparà la foscor tot just arribar, fa que el caràcter d’aquella gent sigui majoritàriament calmat i resignat.

Quan es desperten consulten amb el cronòmetre oficial per saber quantes hores fa que brilla el sol. Poden treure el cap per la finestra i comprovar la seva ubicació al cel, però allò no és garantia de res, ja que pot ser que el sol hagi acabat de sortir o que només li quedin dues hores per pondre’s.

Hi ha notaris i científics que estudien i controlen aquell temps. L'observen amb interès, intentant establir un patró, però durant més de cinc segles de curós registre, no hi ha hagut repetició, ni s'ha pogut establir cap patró. És com si el sol tingués voluntat pròpia i pogués triar les hores que vol brillar en el cel.

El dia més llarg va durar nou dies. El més curt setze minuts. Les nits han arribat a ser el doble de llargues i la meitat de curtes.

En aquell món intenten socialitzar-se com en qualsevol altre, però ells acostumen a quedar de nit. Per això els edificis o llars en general estan preparats per aquella anomalia. Allí son extremadament hospitalaris, i quan es queda amb algú i la nit arriba, la tradició mana que es convidi a l’amic o conegut a quedar-se a dormir. D’igual manera si la nit els enxampa al lloc de treball. Sempre es té un llit disponible per passar la nit.

Al matí, ja sigui després de tres hores o de quinze, un nou dia neix.

L’única excepció arriba quan el cel es desperta gris o amb pluja. Llavors, amb el sol cobert darrera d’espessos núvols es fa més difícil ser precís i saber si ja s’ha de posar a zero el cronòmetre i iniciar la rutina d’un nou dia, però de nou la lluminositat ambient acaba servint per determinar si darrera d’aquells núvols hi ha el sol, o continua sent de nit.

Molts dels habitants d’aquell món pateixen alteracions a l’hora de dormir. Alguns opten per emprar antifaços i altres per prendre calmants. La falta de descans acaba sent el motiu principal de problemes de salut allí.

Saben que és per culpa d’aquesta incertesa en la que viuen, però el que encara no han descobert és que la velocitat a la que gira aquell planeta i l'òrbita que segueix, es dictaminada i alterada per la presencia de tres forats negres que deformen el temps i la percepció, mentre viuen en un fràgil equilibri que ningú pot predir quan s’acabarà.

 

Aquesta imatge té drets d’autor.

Els Optimistes

Dedicat a tots aquells que li planten cara a l’adversitat i continuen buscant el costat bo de tot el que ens envolta.

Imaginem que existeixi un món on el pessimisme ho controla tot. Un món fosc, desanimat i negatiu on tothom desconfia de qui té al costat i en renega quan en té l'oportunitat. Independentment de com sigui físicament el seu món, ells el conceben negre com la cova més obscura que pugui existir. Allà el pensament únic és una constant, i qualsevol intent d'aportar un punt de vista menys pessimista és ràpidament apagat per la desesperança de la majoria. No s’atreveixen a fer les coses. Si sempre han viscut en el pessimisme és impossible i una pèrdua de temps intentar canviar de rumb.

El seu lema és: “Pensa malament i l’encertaràs”.

Són milions de persones els que viuen convençuts en el seu catastrofisme. Però ser derrotista acaba sent la opció fàcil. Tirar la tovallola quan les coses es compliquen sembla lògic, pensar malament de tothom una constant, i enterrar els somnis per inabastables és la llei que marca les seves decisions. No corren riscos, i sempre que algú s’atreveix a aixecar el cap amb una idea mitjanament novadora, els altres ja s'encarreguen de desinflar la seva il·lusió amb consells tenyits de frustració i ressentiment.

Per molt forta que sigui la cuirassa emocional, és evident que la negativitat i el pessimisme acaben sembrant la llavor i arrelant, fent que l’intrèpid optimista es plantegi abans de començar si val la pena fer un esforç que tothom li assegura que acabarà en fracàs.

La resposta dels optimistes és sí! És clar que val la pena!

Viure en la insatisfacció i el conformisme és una opció tan vàlida com la de voler donar forma a un somni o projecte. Vivint de la primera manera possiblement aconseguiran una certa estabilitat, sense destacar i anar flotant, enterrant això sí les il·lusions.

Per contra, els qui s’atreveixin a creure en ells o en un projecte, segurament li dedicaran eternes hores, passaran son i en moltes ocasions es sentiran incompresos per la resta. Fracassar és una opció, però la contrapartida és triomfar, i per això mateix val la pena arriscar-se.

Quan el treball es fa mogut per la passió i no per la monotonia, acaba sent satisfactori. Una paraula que els pessimistes d’aquell món fa temps que han oblidat.

Afortunadament allí encara hi ha milers de persones que mantenen viva la flama de l’inconformisme no es resignen a la seva sort. Sí, han begut del pessimisme i també dubten de les seves possibilitats. Els han dit tantes vegades que era impossible, que han acabat assumint aquella opinió com a veritat absoluta.

Però estan avorrits de viure amb limitacions.

Ara l'última idea extravagant d'un rostre anònim, ha estat la d'aportar una mica de llum a aquella tenebra.

Molts s'han posat les mans al cap i ja comencen a veure fantasmes. Es quedaran cecs! anuncien amb una certesa gairebé incontestable.

És cert. Aquella gent ha viscut tan temps en la foscor del pessimisme, que qualsevol punt de llum que difereixi d'ells els semblarà una agressió. Segurament quan la llum comenci a brillar, tots ells en maleiran la intensitat.

Tot i així l’ésser humà és un supervivent capaç d’adaptar-se a tots els entorns. Ningú diu que sigui fàcil, però els optimistes creuen que una mica de llum l’únic que pot fer és mostrar-los com de limitats han estat vivint en la foscor, i ajudar-los a trencar barreres per viure en una plenitud absoluta.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Herois / Héroes

Entrada Bilingüe

Dedicat a tots vosaltres, per resistir el 2014 i encarar el 2015 amb més il·lusió. 

Dedicado a todos vosotros, por resistir el 2014 y encarar el 2015 con más ilusión. 

Imaginem que existeixi un món de fantasia, on herois i heroïnes s’han enfrontat a mil perills per plantar cara als opressors. Cansats, arriben a la seva última prova. Les mans els fan mal d’empunyar les espases, les ferides rebudes couen i el record de tots els que els han deixat, els acompanya permanentment.

Cremaren les seves cases, els desterraren de les seves possessions, els obligaren a ser submisos en post de l’ordre, però no es pot controlar a la massa a base de repressió, ja que al final sempre hi ha algú que no tolera cap més ultrança.

L’important no és qui es va alçar primer, sinó que tota la resta el seguí, s’uní a ell, i acabà abanderant els ideals de la dignitat.

S’han enfrontat a orcs, bruixots i esperits. Els han fuetejat, els han saquejat els recursos amb impostos, i els han fet creure que l’única vida digna és la que s’aconsegueix mendicant i vivint de la generositat dels qui mouen els fils.

Però aquí estant. Orgullosos i triomfants. Les últimes notícies parlen que els Opressors comencen a tremolar, inquiets per la força que estan agafant aquells herois anònims.

Cap d’any s’acosta, i saben que el nou any, només pot portar coses bones. És hora de mirar endavant!

Bones Festes i Feliç 2015!

PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor.

*********

Imaginemos que exista un mundo de fantasía, donde héroes y heroínas se han enfrentado a mil peligros para hacer frente a los opresores. Cansados, llegan a su última prueba. Las manos les duelen de empuñar las espadas, las heridas recibidas escuecen y el recuerdo de todos los que les han dejado, les acompaña permanentemente.

Quemaron sus casas, les desterraron de sus posesiones, les obligaron a ser sumisos en post del orden, pero no se puede controlar a la masa a base de represión, ya que al final siempre hay alguien que no tolera ninguna otra ultranza.

Lo importante no es quien se levantó primero, sino que todos los demás le siguieron, se unieron a él, y acabaron abanderando los ideales de la dignidad.

Se han enfrentado a orcos, brujos y espíritus. Les han azotado, les han saqueado los recursos con impuestos, y les han hecho creer que la única vida digna es la que se consigue mendigando y viviendo de la generosidad de quienes mueven los hilos.

Pero aquí está. Orgullosos y triunfantes. Las últimas noticias hablan de que los opresores empiezan a temblar, inquietos por la fuerza que están tomando aquellos héroes anónimos.

Fin de año se acerca, y saben que el nuevo año sólo puede traer cosas buenas. ¡Es hora de mirar adelante!

¡Felices Fiestas y Feliz 2015!

L’assassí dels llibres

Dedicat a tots els aficionats a la Novel·la Negra.

Imaginem que existeixi un món on la ment humana sigui incapaç de cometre atrocitats. En alguna de les realitats ha d'existir, però no en la societat en la que viu el protagonista d'aquesta història. Un vell detectiu que a punt de complir els seixanta, encara es sorprèn de tant en tant quan acut a l'escena d'un crim i veu fins a quin punt pot arribat la demència humana. El seu instint li diu que res en aquella escena és casual. La seva experiència retrona entre els seus pensaments: "Hi ha alguna cosa que no quadra". I potser per això dedica una nova mirada a la víctima. La visió no és agradable. Tòrax obert en canal, pulmons destrossats, ventre desbudellat i molta sang.

L’ajudant que l’ha de substituir, acabat de sortir de l’acadèmia, vomita en una bossa de plàstic incapaç de controlar les arcades que li provoca aquella escena.

Segurament tardi anys en oblidar-la.

Qui hagi fet això és un sàdic o un malànima. Però al mateix temps extremadament meticulós. Tot sembla seguir una detallada coreografia. L’angle del cos, la posició, l’entorn. No ha deixat pistes. La porta no estava forçada, no hi ha objectes trencats al terra, ni petjades parcials que puguins ajudar. Tocarà escarbar una mica més.

Potser per això el detectiu decideix centrar-se en l'estança, és un estudi de disseny clàssic. Amb un escriptori d'estil barroc i prestatges plens de llibres en tres de les quatre parets. La víctima està al terra, entre la porta i la taula. Damunt la taula hi ha un llibre obert. Li crida l'atenció que enmig d'espessos paràgraf de lletra, hagin reproduït un símbol vinculat a la història. Amb les mans protegides pels guants de làtex, tanca el llibre fins que pot examinar el títol de la novel·la. L'edició sembla vella i curada. Potser sigui un gran clàssic dins el seu gènere, però el detectiu no en reconeix ni el nom, ni l'autor. Seguidament continua buscant. Una finestra il·lumina tota l'estança. El detectiu comprova que està ben tancada i que no ha estat forçada. Mira a través d’ella el món en el que es movia la víctima. És una zona residencial, amb cases unifamiliars, voreres amples i molt espai entre elles. Un barri econòmicament benestant. Els cotxes que es veuen són de gamma alta, a excepció dels dos cotxes patrulla aparcats a la porta de la petita parcel·la, col·locats en fila com si volguessin bloquejar l'entrada.

És migdia però en aquell barri hi ha poc moviment. El detectiu, amb la vista cansada però amb una visió perfecta gracies a les ulleres, intenta identificar a tots aquells que caminin pel carrer: Una mare intentant fent entrar als nens al cotxe, un home vestit d'esport corrent a pas lent però constant i a un home caminant d'esquena sense presses. El detectiu es fixa d'immediat amb l'estranya parsimònia de l'individuo. Sembla patir algun tipus de lesió al maluc o a la cama, ja que els seus passos estan marcats per una lleu paràlisis molt poc natural.

Hi ha alguna cosa pecualiar en ell.

Però el detectiu acaba sortint del seu capficament per tornar a centrar l’atenció en l'escena del crim. I des d'allí, al mirar al cadàver, queda a la vista la mà dreta de la víctima, tancada amb força. Talment sembla com si estigués protegint de la llum o de ulls indiscrets alguna cosa.

El rigor mortis ja comença a paralitzar els seus dits, però el detectiu encara és capaç d'obrir prou els dits per veure que s'amaga a dins. El que veu li causa un calfred: el mateix símbol que apareixia al llibre ha estat dibuixat amb un ganivet a la mà de la víctima.

Llavors, vencent la lleu artrosis que pateix, s'aixeca i se'n va cap a l'escriptori, on comença a llegir el contingut del llibre, intentant comprendre de retruc, quines motivacions podia tenir l'assassí.

No s'ha d'endinsar massa en el paràgraf per comprendre la magnitud de la tragèdia. Parla del gran poder, de les invocacions i dels sacrificis necessaris per aconseguir tals proeses. Parla del símbol que uneix i concentra tot el poder i de la possessió de cossos.

És al llegir aquest últim apartat que torna a pensar amb l'home que ha vist allunyar-se. Semblava com si intentés controlar un cos que no era el seu.

El detectiu no professa cap religió, però aquell text el pertorba. Intueix que hi haurà nous assassinats, ja que el cercle s’ha iniciat, però ara cal tancar-lo.

Torna a mirar per la finestra però ja no hi ha ni rastre d'aquell home misteriós.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Portes dimensionals

Dedicat al David, per obligar-me a replantejar un tema tan tractat.

Imaginem que existeixi un món on existeixen les portes dimensionals. Emplaçaments on és possible connectar amb altres móns. Això a priori és una gran notícia que podria generar certa enveja. Però no us en alegreu pas tan ràpid ja que alguns d'aquells móns son gairebé infernals.

N'hi ha que mostren el passat, altres el futur. Altres el passat que mai fou i altres el futur que mai serà. N'hi ha que comuniquen amb altres racons de l’univers, o amb criatures deformes i amenaçadores. Fins i tot n'hi ha un on vaguen els morts.

Ja veieu, doncs, que el panorama és ben variat.

Al principi, davant la ignorància col·lectiva s'atribuí a aquelles portes la catalogació d'avisos dels deus. Un sistema per infringir terror a la població, que acabà assimilant aquelles llegendes com a certes. Els profetes d'aquell temps eren els encarregats de treure el cap en aquelles finestres dimensionals i examinar-ne el contingut. Era fàcil traduir de forma partidista el que allí hi veien, per aconseguir condicionar als vilatans en funció dels interessos de cada moment.

Segles més tard, quan la curiositat pogué més que el terror, es començà a interactuar amb les portes. Però prendre la decisió no fou pas fàcil. Quants de vosaltres saltaríeu a un pou en el que l'únic que mostra el reflex de l'aigua és un món que no s'assembla res al nostre?! Ells, després de moltes divagacions ètiques i morals, prengueren una decisió força equànime: Els enviats destinats a creuar la porta serien els delinqüents condemnats a mort. El tracte era senzill, si aconseguien tornar del viatge, serien posats en llibertat.

Mai n’ha tornat n’hi un.

Les portes dimensionals no són estables i eternes. Algunes desapareixen i se'n formen de noves en altres emplaçaments. Cada vegada que se’n detecta una de nova s’activa el protocol de seguretat, i la curiositat per saber quina escena pintoresca els mostrarà l’altra banda de la porta.

Però en aquell món on la física i la ciència encara estan en un estat embrionari, la realitat de les portes es va descobrir de casualitat, com gairebé sempre passa. Un dels condemnats a mort defensava agònicament la seva innocència. Assegurava que ell no era pas el culpable dels robatoris i crims que se li imputaven. El jutjat cregué que mentia i donaren validesa al testimoni d'un borratxo que creia haver identificat al criminal. Si era culpable o innocent ara és irrellevant, el que importa és que estava desesperat per salvar el coll i no concebia la deportació forçada a un altre món. Però la sentencia es complí. Tot i implorar clemència, els agutzils el plantaren davant la porta a la que seria enviat. Plorava de terror i forcejava per intentar alliberar-se. De res serví. Després d'un pregó invocant als esperits i a la saviesa, on feien menció a la bondat humana, el condemnat fou llançat a la porta. Era com una pantalla vertical d'aigua, com mirar-se al mirall del que no es coneix el reflex. L’últim que escoltaren d'aquell pobre desgraciat fou el crit agònic que s'entretallà bruscament quan ell creuà la porta. El veieren traspassar el portal, mentre quedava plantat a l'altra banda. Per la inèrcia que duia acabà ensopegant amb el terra rocós i acabà caient. Això enfurí al condemnat, que agafà una pedra del terra i la llençà amb tota la seva mala llet contra els que l'havien enviat allà. Però la pedra no traspassà la porta dimensional. Xocà contra la pantalla d'aigua i caigué esmorteïda als peus de la porta.

Això ho observà amb una certesa demencial el condemnat, però també ho veieren els guàrdies i funcionaris reunits a l'altra banda de la porta. De fet, un dels executors fins i tot s'havia protegit la cara amb el braç davant la possibilitat de rebre l'impacte. Un impacte que mai arribà.

Aquell dia descobriren que les portes dimensionals són d'un únic sentit. Això, lluny de tranquil·litzar-los, els ha aterrit. Ara saben que si en el seu món hi ha portes que els condueixen a altres móns, és qüestió de temps que n'aparegui alguna que sigui d'entrada, i que permeti a éssers d'altres móns plantar-se allí amb total impunitat, i si van ben armats, conquerir-los sense cap problema.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.

“Els Consumidors” by Uri

Per primera vegada en aquests més de dos anys, Móns Imaginaris obre la porta a un altre autor. És tot un plaer que l’Oriol Esteve hagi decidit compartir aquest món tan personal i alhora malaltissament actual.

Imaginem que existeixi un món on la gent està obsessionada en Consumir. És fàcil, ja que és el pa de cada dia en la societat que ens ha tocat viure.

Per ells el Consum és una actitud, una necessitat. Les persones han de consumir: Consumeixen temps, consumeixen poder, amor... és quasi una urgència vital... és un impuls que els ajuda a mantenir-se vius, a sentir i desenvolupar-se...

Aquesta actitud però, realment la que els ha fet créixer i els ha fet arribar on són ara, fins en aquest moment havia anat lligada amb lo purament vital, s'entenia que estava lligada a la voluntat de l'home i estava controlada, satisfeia fins on realment podien o necessitaven.

Però avui en dia sembla que aquesta actitud hagi cobrat vida pròpia. És com un animal desbocat. Consumim perquè HEM de consumir, i consumim per fer-nos sentir vius, no per viure.

És com si tot s'hagués desdibuixat...

El consum en si mateix s'ha tornat com un remolí, sembla que el controlem però realment és aquest impuls els que ens controla. Deixa que ens descontrolem, xiuxiuejant-nos a cau d’orella que podem agafar tot i més sense limitacions. I realment és així, avui en dia disposem de tot. Això ens equipara a deus. Consumim perquè podem fer-ho, sense tenir en compte cap altra necessitat.

I si fins fa poc, patíem perquè aquest instint afectava el món d'allà fora, ara és quan ens estem adonant que hem arribat a un punt que fins i tot ens estem consumin a nosaltres mateixos. Aquest impuls està arrasant amb allò que infecta. És com un virus que s’introdueix per la porta del darrera i acaba infectant a tota la societat.

Aquesta forma que avui ha cristal·litzat en la seva màxima expressió, el capitalisme, no és res més que una metàfora d'aquesta força. Ha arribat un punt en el que si fins ara consumíem diners, menjar, medi ambient o coses que creiem externes a nosaltres, ara ens estem consumin a nosaltres mateixos: treballem més del que podem suportar amb la vaga esperança de poder adquirir una capacitat i estabilitat que realment no podrem ni gaudir ni aprofitar, perquè som presoners de la teranyina d'interessos egoistes que creiem que ens portaran a una explicació del què som, es a dir, consumim per saber què som i realment aquesta incògnita és el que se’ns està menjant... camuflada dins d'aquest instint.

Som ionquis del consum, i necessitem rebre la dosi diària d’aquesta droga que ens està matant.

El problema és que sembla que tots acceptem el preu a pagar.

PD: L’autor d’aquesta entrada és l’Oriol Esteve.

PD2: La imatge té drets d’autor.

Moc Verd 2.0 / Moco Verde 2.0

Entrada Bilingüe

Celebrant un nou Saló del Manga, recuperem a un vell conegut del bloc.

Celebrando un nuevo Salón del Manga, recuperamos a un viejo conocido del blog.

Imaginem que existeixi un món on en moc verd ha tornat a l'acció després d'estar uns dies de baixa per manca de mucositats. Els quaranta graus a l'ombra que hi fa durant els mesos d'estiu, dificulten força la tasca d'aquest superheroi, que veu com el seu grip decreix fins a gairebé sanar-se. L'estiu és la criptonita d'en pobre moc verd, que desesperat, es passa els dies forçant canvis de temperatura entre l'interior gèlid d'un centre comercial i l'exterior xafogós del que gaudeixen en aquell món.

Va d’un costat a l’altre, així repetidament fins que un calfred recorre la seva espina dorsal. Moment en el que sap que de nou està en possessió d'un bon constipat. Els enemics i delinqüents són coneixedors d'aquesta debilitat i aprofiten les onades de calor per sembrar el mal a la ciutat.

Com que en Moc Verd pot ser moltes coses, però d'estúpid no en té ni un pel, quan es preveu un canvi de temps massa calorós o nota que els efectes del constipat permanent en el que viu comencen a minvar, pren mesures oportunes per tal d'assegurar-se un bon constipat. Si els canvis de temperatura que es troben constantment a les ciutats no són suficients, opta per mètodes més agressius. Ja sigui sortir tot moll al carrer amb poca roba, de nit, i començar a cridar, o tirar-se galledes de gel fred per sobre i dormir a la intempèrie. Això si que es una tortura. Però en Moc Verd és un superheroi i és clar, porta el gen del sacrifici tatuat a l'anima.

Realment la visió tan pintoresca sembla desencaixar en plena onada de calor, on la gent no té ni ganes de sortir al carrer, i veure a en Moc Verd tapat fins al coll, amb els ulls envermellits i el cos destrempat, enfrontant-se als seus rivals amb el mateix coratge que quan està en plenes facultats. El període de vacances també és un dels altres punts que s'hauria de renegociar en el seu contracte.

I ara, plantat davant el seu arxienemic l’Home Frenadol, es pregunta si el constipat que porta el damunt serà suficient com per vèncer l'enemic.

L’Home Frenadol és un paio amb les defenses sempre altes. A vegades tan altes que acaba sobrecol·locat. Aquesta és la seva debilitat. Massa arrogància. Això sí, el seu atac és potent i en el precari estat d’en Moc Verd, que amb prou feines té un mal de coll, pot ser que acabi sent suficient com per curar tots els símptomes del nostre heroi, que sense mocs que llençar, quedi derrotat de forma contundent.

Però de nou la valentia mana. En Moc Verd es diu que l’important és esquivar els atacs de l’altre. Mantenir-se a la defensiva i enclastar-li un tros de moc ben gros a la cara. Un esternut també serviria. No és tan efectiu, però vaja, tampoc es posarà tiquis-miquis en el seu estat.

S’aguanten les mirades, es llencen quatre provocacions i de sobte la impaciència de l’Home Frenadol li juga una mala passada. Es precipita cap a en Moc Verd amb determinació. Sap que la debilitat consumeix el seu cos i ho ha d’aprofitar. Però de sobte un neguit incert el fa aturar. Confiar-se mai es bo. S’ha enfrontat masses vegades al seu arxienemic, com per saber que si el menysprea perdrà. Així que s’atura a pocs metres d’ell i es repensa l’estratègia.

Això desconcerta a en Moc Verd.

I si l’Home Frenadol ja ha descobert el seu punt feble?

 

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor 

***********

Imaginemos que exista un mundo donde Moco Verde ha vuelto a la acción después de estar unos días de baja por falta de mucosidades. Los cuarenta grados a la sombra que hace durante los meses de verano, dificultan bastante la labor de este superhéroe, que ve como su gripe decrece hasta casi sanarse. El verano es la criptonita del pobre Moco Verde, que desesperado, se pasa los días forzando cambios de temperatura entre el interior gélido de un centro comercial y el exterior bochornoso del que disfrutan en ese mundo.

Va de un lado a otro, así repetidamente hasta que un escalofrío recorre su espina dorsal. Momento en el que sabe que de nuevo está en posesión de un buen resfriado. Los enemigos y delincuentes son conocedores de esta debilidad y aprovechan las olas de calor para sembrar el mal en la ciudad.

Como Moc Verde puede ser muchas cosas, pero de estúpido no tiene ni un pelo, cuando se prevé un cambio de tiempo demasiado caluroso o nota que los efectos del resfriado permanente en el que vive empiezan a menguar, toma las medidas oportunas para garantizarse un buen resfriado. Si los cambios de temperatura que se encuentran constantemente en las ciudades no son suficientes, opta por métodos más agresivos. Ya sea salir todo mojado en la calle con poca ropa, de noche, y empezar a gritar, o tirarse cubos de hielo frío por encima y dormir a la intemperie. Esto si que es una tortura. Pero Moco Verde es un superhéroe y claro, lleva el gen del sacrificio tatuado en el alma.

Realmente la visión tan pintoresca parece desencajar en plena ola de calor, donde la gente no tiene ni ganas de salir a la calle, y ves a Moco Verde tapado hasta el cuello, con los ojos enrojecidos y el cuerpo destemplado, enfrentándose a sus rivales con el mismo coraje que cuando está en plenas facultades. El período de vacaciones también es otro de los puntos que se debería renegociar en su contrato.

Y ahora, plantado ante su archienemigo el Hombre Frenadol, se pregunta si el resfriado que lleva encima será suficiente como para vencer al enemigo.

El Hombre Frenadol es un tipo con las defensas siempre altas. A veces tan altas que acaba sobrecolocado. Esta es su debilidad. Demasiada arrogancia. Eso sí, su ataque es potente y en el precario estado de Moco Verde, que apenas tiene un dolor de garganta, puede que acabe siendo suficiente como para curar todos los síntomas de nuestro héroe, que sin mocos que tirar, quede derrotado de forma contundente.

Pero de nuevo la valentía manda. Moco Verde se dice que lo importante es esquivar los ataques del otro. Mantenerse a la defensiva y enclastar un trozo de moco bien grande en la cara. Un estornudo también serviría. No es tan efectivo, pero vaya, tampoco se pondrá tiquis-miquis en su estado.

Aguantan las miradas, se lanzan cuatro provocaciones y de repente la impaciencia del Hombre Frenadol le juega una mala pasada. Se precipita hacia Moco Verde con determinación. Sabe que la debilidad consume su cuerpo y debe aprovecharlo. Pero de repente un nerviosismo incierto lo empuja a detenerse. Confiarse nunca es bueno. Se ha enfrentado demasiadas veces a su archienemigo, como para saber que si lo menosprecia perderá. Así que se detiene a pocos metros de él y se repiensa la estrategia.

Esto desconcierta a Moco Verde.

¿Y si el Hombre Frenadol ya ha descubierto su punto débil?