Les esferes de la Història

Aprofitant l’estrena de "Looper", i abans que tots els canals vagin plens d’aquesta temàtica, desenvolupo una idea que em va donar fa setmanes en Manel.

Imaginem que existeixi un món on els viatges en el temps siguin una realitat. Evidentment en un principi tal món ja desperta la nostra admiració, però alerta, sota la temptadora aparença, s’hi amaga un món obscur en el que no tots hi voldríem viure.

I és que, en aquest món ningú vol ostentar el poder. El poder està considerat un signe de repressió, i aquell que reprimeix als altres, acostuma a acabar mort.

Voleu saber el perquè?

Fa dècades que la tecnologia per viatjar en el temps, va arribar al gran públic. Existeixen complexes homologats i altres de clandestins, on per un preu fixat et poden enviar a qualsevol època del passat. Segons els canals de notícies, només els punts homologats donen les suficients garanties per realitzar aquests salts, i es recorda que és il·legal utilitzar altres complexes. Però la gent de carrer no sempre pot pagar la petita fortuna que li exigeixen en un dels llocs oficials, així que han acabat acudint als locals clandestins, difícils de rastrejar pels organismes oficials.

El negoci funciona bé, però la gent ha perdut la dèria dels primers anys, ja que poc després de començar els viatges en el temps, es descobrí un secret que ho canviaria tot. Un secret que no s’hauria sabut si no fos per l’arrogància humana.

Des d’un principi hi hagueren ciutadans amb complex de “messies”, gent anònima que es creia prou preparada com per canviar unilateralment la Història. Però per contra, també aparegué la figura del “Frustrador”, que eren persones del futur que vetllaven perquè els principals fets de la Història continuessin sent iguals com els havien conegut.

Les lluites entre aquests dos bàndols foren èpiques.

Com us podeu imaginar, un dels destins més sol·licitats fou l’equivalent a la nostra Segona Guerra Mundial. Un moment de la Història en el que un dictador havia pujat al poder i havia causat milions de morts. Ara que es tenia la màquina del temps, els intents per tornar al passat i assassinar al dictador, foren una constant. Però sempre hi havia un Frustrador disposat a aixafar els intents dels Messies escampats per arreu, que sota la bandera de fer Justícia Històrica, intentaven alterar la Història una i una altra vegada.

Les morts entre aquests dos bàndols foren nombroses, però poc temps després es començaren a adonar d’un detall que ho canviaria tot. En aquestes disputes, els morts sempre acabaven sent la gent del futur enviada al passat. Ni un sol dels ciutadans de l’època morí. Massa casualitat per ser simplement fruit de l’atzar.

Fins i tot en certa ocasió s’aconseguí disparar a escassos centímetres del cap al dictador. Un tir mortal segons relatarien els diversos visitants del futur congregats en aquella freda plaça del nord. El propi Frustrador que havia acabat matant al Messies que havia disparat, juraria que el tret havia estat tan contundent, que pensar en la supervivència del dictador era completament impensable. Però el dictador, miraculosament es recuperà.

Es feu evident que el destí tenia un particular sentit de l’humor.

Necessitarien algunes proves més per comprendre la sorpresa que els reservaven les lleis temporals: El viatger del temps pot interactuar i interferir en els fets del passat, però no en pot canviar el desenllaç. Ningú podia morir dues vegades, així que, si la història deia que el dictador havia mort al final de la Gran Guerra, cap viatger del temps podria canviar aquest fet.

Això frustrà a molts, que continuaren intentant-ho de forma indirecta, sent més subtils, però topant amb el mateix resultat: Intentaren matar als pares del dictador abans que nasqués i fins i tot als seus avantpassats. També volgueren impedir que el dictador conegués a persones claus que l’havien ajudat a ascendir al poder, i així un llarg etcètera. Res funcionà.

Durant segles l’home havia imaginat realitats paral·leles i futurs variables en funció dels actes que es cometessin, però l’experiència els demostrà que el curs de la Història era un, i que ells tan sols podien fer petits canvis. Una amarga desil·lusió, que analitzada fredament no resultava del tot inútil.

És cert que el passat és una pel·lícula que ja s’ha escrit i sobre el qual no s’hi poden fer variacions, però per contra, el futur és un espai desconegut a l’espera que algú l’escrigui.

Descobrir els viatges en el temps, ha estat el punt de partida per fer reflexionar als opressors del poble. La raó és ben senzilla. Ningú coneix la data en que morirà. Potser la Història diu que tal membre del govern, o tal magnat especulador, moriran en quaranta-vuit hores. Si la història ja està escrita, no servirà de res que aquest magnat quedi rodejat per guardaespatlles i Frustradors afins a ell. El Messies arribarà fins a ell i farà que les esferes de la Història continuïn girant com sempre.

Davant la certesa que una política opressora o una decisió polèmica, poden encendre les ires del poble, els governants han optat per renegar dels càrrecs públics. Ja són masses els que han estat assassinats per misteriosos personatges que han desaparegut sense deixar rastre.

Música en desús

A tots aquells que heu apagat la ràdio en algun moment, cansats d’escoltar tota l’estona el mateix. I a tots aquells que s’esforcen per obrir-se camí en aquest món.

Imaginem que existeixi un món on la música hagi caigut en desús i ja ningú la vulgui escoltar.

Certament molts de vosaltres us alterareu davant tal hipòtesis, i argumentareu que la música és la font de la nostra creativitat. Ens nodreix i és capaç d’emocionar-nos i entristir-nos amb un simple canvi de tonalitats. Sorgeix de nosaltres i va implícita en el què som.

No us dic pas que no… simplement us plantejo la possibilitat que en un dels grans móns imaginaris, la música hagi perdut la seva força.

“I com pot ser?” Em preguntareu.

Doncs és prou fàcil d’explicar:

En aquest món, fa anys la música va acabar sent poc més que una eina rudimentària per fer diners. Els artistes perderen el do de la creativitat, engolits per productors que havien descobert l’éxit de la fama, copiant i copiant la formula de l’èxit comercial.

I aquesta fou la vessant que explotaren. Inundaren els mercats amb artistes emergents que desapareixen amb la mateixa rapidesa que havien aparegut. Rostres bonics, melancòlics o estereotips mil vegades explotats, sempre en sintonia amb la moda que en aquells moments haguessin fet arrelar.

Cantar lleuger de roba o sortir envoltat de cossos espectaculars, acostumava a ser sinònim d’èxit comercial, i és clar, de retruc eren beneficis pels qui havien apostat per aquell artista. El problema era que, els qui movien els fils, acostumaven a ser sempre els mateixos, ja que s’havien consolidat en el sector des de feia anys.

Cada cert temps, les tendències musicals s’anaven reciclant, passant de l’època dance al pop-rock, o del hip-hop a les balades poperes. Era el cicle natural, per ajudar a que les ments dels oients, saturats de sempre escoltar el mateix tipus de música, en redescobrissin un altra, que durant els següents anys es convertiria en la seva banda sonora. Volguessin o no.

Però el cicle que els grans magnats de la música creien etern es desgastà, ja que no hi injectaren recursos nous, ni creatius. La gent s’insensibilitzà davant les cançons que sonaven dia sí i dia també a través dels seus aparells. Una cançó podia agradar més o menys, però totes recordaven a altres que ja havien estat escrites uns anys abans.

Poc després arribà la gran crisi de la música. La gent exigia coses noves. Un estil propi que els identifiques com a societat. Igual que havien fet el jazz, el twist, el rock, el grounge o el brit-pop, que es convertiren en autèntiques icones del seu temps. Un privilegi que la música comercial que duien dècades escoltant, mai  aconseguiria.

Per això protestaren.

Els gran productors, conscients de la situació perillosa i desconeguda en la que es trobaven, intentaren buscar recanvis en la música d’autor o alternativa, abandonades durant dècades. Però ni això funcionà, ja que poc després, també foren músiques massa explotades.

En aquell món, s’ha acabat tornant a l’essència. Taral·lejant melodies sense sentit, i fent sorgir del moment més inesperat, un ritme prou viu, com per emocionar al qui es tingui al costat.

La naturalesa pura de la música, que ni l’insistent assetjament dels magnats de la música, els han pogut robar.

La pregunta que em formulo és: Quant temps tardarà a passar-nos el mateix?!

Destrucció Expansiva 02

Segona entrada de la mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Passada la primera setmana, amb la meitat d’un dels continent sota la seva massa viscosa, el pànic ja és generalitzat. Hi ha hagut víctimes mortals i això, sens dubte, és l’agreujant més indesitjable que els científics i els governants haguessin pogut esperar. La societat sencera els critica per la seva mala gestió, mentre per la televisió no paren d’emetre imatges d’una de les víctimes, que implorant clemència desprès de veure com la substància havia embolcallat la seva casa, s’agenollava davant del pas de la matèria. Les pregàries de l’home no tan sols no foren escoltades, sinó que els seus crits de dolor, propiciaren la primera idea clara del què passava quan algú entrava en contacte amb aquella cosa. Enmig de l’agonia de veure les seves cames immobilitzades per aquella massa, cridà amb tota la seva desesperació:

-M’estic cremant!

No hi ha pas flames rodejant-lo, simplement aquella massa viscosa, que li pujà per les cames, creuà la cintura i continuà pujant. Retorçant-se de dolor, caigué mort abans i tot que la massa l’acabés de cobrir completament.

Com sempre acostuma a passar, una càmera estava en el lloc idoni en el moment adequat. D’aquí que les imatges no parin de circular. Acompanyades gairebé sempre de la recomanació de no acostar-se a la massa.

Però per molt que reculi la gent, arribarà un moment que la congregació acabarà trobant-se entre l’espasa i la paret. Alguns dels primers enfrontaments es produïren a les fronteres que delimitaven amb el país des d’on s’havia iniciat la reacció en cadena. Els governants no volien acollir la fugida en massa de milions de persones, i alguns utilitzaren la violència, causant baixes que la substància ha acabat engolint al cap de poques hores o dies.

Al final, cridats per la tragèdia humana a la que s’enfronten, tots els països han acabat obrint les fronteres. Els ciutadans han anat reculant, però els mars i oceans, han acabat sent la barrera natural que no tots poden superar, ja que els aeroports, saturats de passatgers que volen fugir a l’altra punta de món, han hagut de limitar l’accés.

Els avions de guerra han llençat tot tipus d’armament contra l’organisme. Res ha funcionat. Fins i tot s’ha llençat una bomba atòmica al punt d’origen on inicialment hi havia hagut el Complex militar que acollí les restes de la roca alienígena extreta del planeta veí. Davant l’impacte de la bomba tota la massa fluctuà. L’impacte fou terrible, però en cap moment s’ha aconseguit perforar la matèria.

Els científics estan sobrepassats. No donen crèdit al que estan veient. Mil hipòtesis s’han posat sobre la taula, i totes elles han estat posades a prova. Per molt estúpides que semblessin no s’han descartat. Ha d’existir alguna cosa que sigui immune a l’atac d’aquesta massa, i per extensió, alguna que freni el seu avenç.

A la segona qüestió encara no han estat capaços de trobar-hi resposta...

A la primera sí.

Quan la matèria ha arribat a la platja més pròxima, els milers de persones allí congregats, han pogut observar, que aquesta no aconseguia flotar per damunt de l’aigua, sinó que ha continuat avançant, seguint la geografia del fons marí. Ningú ha cantat victòria fins hores després, quan s’ha confirmat que la substancia continuava el seu avanç i que no afectava ni a peixos ni a humans que estiguessin a l’aigua.

Estar a dins l’aigua per tant, és presenta de moment com l’únic lloc conegut, on la massa no et pot atacar.

Evidentment, la histèria per aconseguir un vaixell, ha arribat fins a nivells inhumans.

Continuarà...

Manifestacions Útils

A tots aquells que es neguen a callar davant les injustícies.

Imaginem que existeixi un món on les manifestacions serveixen d’alguna cosa.

No és una idea tan utòpica com pot semblar a primera vista, ja que en els seus orígens les manifestacions tenien aquesta força. Eren la veu d’un poble insatisfet i als governants no els quedava altra que escoltar-los o acabar derrocats.

Així que viatgem a aquest món. Aquí el poble té el poder real d’influir en la política a la que és sotmès. Segur que el primer que us ha passat pel cap és un món idíl·lic on els governants són benvolents, meravellosos i on entenen les necessitats del poble.

Doncs no exactament. I és que no us vull enganyar, en aquest món, és cert que en l’actualitat les Manifestacions ciutadanes serveixen d’alguna cosa, però antigament no fou així. Aquest món ha passat per una dura transició democràtica (autènticament real, no com en altres móns), on els governants van comprendre que l’únic que és etern és el poble, i que donar-los l’esquena acabava sent contraproduent.

En aquest món, durant molts temps les manifestacions foren del tot innòcues i no vinculants. Gairebé sempre quedaven en l’oblit comú. Els polítics tenien la paella pel mànec, i si el poble els havia donat el suport a les urnes, era el poble qui havia de callar i patir les decisions que els seus governants prenguessin durant els pròxims quatre anys.

Les etapes de crisis econòmiques foren les que més incendiaren els ànims del poble. Sortien als carrers en massa. Desenes, centenars, milers o milions. La xifra tan era, ja que els governants continuaven tan tranquils a les seves mansions, veient l’espectacle des de la distància.

Però en aquest món les coses canviaren. Potser en el seu món, l’arbre de la societat i l’economia no estava tan corcat com en altres. Potser aquí els governants encara no s’havien convertit en titelles dels mercats especuladors. O potser sí. Potser precisament s’havia volgut esprémer tant a la ciutadania, que al final el poble digué prou.

Però no amb una simple manifestació, sinó amb l’arma amb la que més s’omplien la boca els polítics: La Democràcia. La idea sorgí a través de les xarxes. S’organitzà per tot un país unes Consultes Populars (que el govern no tardà en desacreditar). Se’ls hi donà notorietat a través d’alguns mitjans de comunicació afins, i es feu entendre que la seva veu sí que era vinculant.

En aquell món la gent acabà votant en massa. Les Consultes Populars foren un èxit rotund, i el govern que fins llavors havia fet cas omís, es veié a la corda fluixa. Hi hagué molta tensió, carregues policials i desenes de manifestacions exigint que s’escoltés al poble. Al final la pressió socials fou tan gran que el govern es veié obligat a dimitir.

Però la dimissió d’un polític no era la solució. El sistema sencer estava contaminat. En les següents eleccions que s’haurien de convocar, tornaria a ser un mà a mà entre el bipartidisme de sempre. Guanyés qui guanyés, no canviaria res, perquè tots seguien el mateix guió.

Però aquest món tenia la llavor del canvi. Els disconformes s’organitzaren sota un nou moviment polític que apostava per un gir radical en bona part de les polítiques que es duien a terme. Allí es denominà Equilisme. Els seus membres no es definien ni de dretes ni d’esquerres. Tampoc com un partit de centre. Eren simplement un conjunt de gent que buscaven l’Equilibri en una societat clarament torçada.

Els votants entengueren que el canvi de rumb que proposaven era real, però que no es podria fer sense el suport de tots.

Guanyaren les eleccions i complint amb el que havien promès, (fet d’allò més estrany en política) modificaren una Constitució obsoleta, atorgant per fi més poder al poble. Els mercats borsaris reaccionaren malament. Els Equilistes no cediren a totes les seves pressions, tot i que entengueren que tampoc es podia dinamitar completament el pont que els unia a ells. Al final, després d’estires i arronses força tensos, s’aconseguí l’Equilibri social. Això encengué la flama perquè molts altres països copiessin el seu model.

Ara, passats els anys, es veu aquell avens com el camí lògic davant una situació insostenible. Curiosament anys enrere, s’hauria vist completament utòpic, ja que els havien fet creure que les bases de la societat eren massa fermes com per acceptar grans canvis.

Però quin tipus de societat és aquella en la que la veu del poble, expressada en referèndum, no té cap força política? Doncs una societat que serà evocada eternament a seguir els passos que marquin els de dalt.

Per sort en aquell món entengueren que podien promoure el canvi.

Llàstima que en altres, la gent no ho tingui tan clar.

Aquesta imatge té drets d'autor.

Destrucció Expansiva

Pura ciència-ficció. De nou, gràcies Manel!

Imaginem que existeixi un món on una substància alienígena hagi començat a menjar químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprendreu que aquí la situació és crítica.

Les ànsies d’expansió d’aquest món, els han portat a volar per les estrelles, fins que arribaren al planeta veí. Un tros de desert, sense cap rastre de civilització passada, on només hi queden pedres i arena. Evidentment els científics no dubtaren en agafar mostres de substrats, pots plens de sorra del gran desert que era aquell món, i caixes atapeïdes d’una capa molt dura que recobria les poques muntanyes que hi havia per allí.

Res aparentment perillós ni excepcionalment interessant, que s’estudià deu mil vegades en ambients d’atmosfera controlada, abans de ser traslladat al seu món d’origen.

Aquí, tot ha anat bé fins que han obert el petit contenidor segellat al buit. El tros de pedra dura que creien inert, ha començat a reaccionar amb l’atmosfera d’aquest món, creant una capa marró sobre la seva superfície. Al principi es pensà que era algun tipus de defensa natural, o fins i tot algun tipus d’oxidació que patia la roca… La sorpresa ha arribat quan la roca ha començat a mostrar característiques pròpies d'altres organismes i ha començat a guanyar volum.

-S’està expandint, corroent tot el que està en contacte amb ella!

La conclusió a la que han arribat els científics és preocupant, ja que comprenen que la seva curiositat innata els ha plantat davant una situació crítica.

S’han activat els mecanismes de seguretat, segellant la cambra d’immediat mentre la substància, aliena al trasbals que ocasiona, ja s’ha aconseguit alliberar de la caixa que l’havia contingut. Sobresortint per sobre, com l’aigua bullent oblidada en una olla.

Tot el que toca la substància acaba consumit.

-Pot ser que sigui la seva reacció natural, i que en realitat arribi un moment en que ja no pugui créixer més –vaticina algun d’ells, intentant ser optimista.

S’ha posposat la calcinació de l’organisme, esperant en va que l’augment de volum s’aturi. Però no ho fa. Continua creixent, sempre a una velocitat constant. Sembla no tenir pressa, però el seu increment és notable. S’expandeix des del centre on hi havia hagut la roca, cap a totes les direccions a la vegada. Al cap de tres hores la substància ja s’ha estès per tot el terra de la sala, arribant a les parets laterals, i ha començat a pujar, arribant a una altura de metre i mig.

-Destrueixin-la! -ordena algú amb prou poder.

Tot i la crisi algú es mostrà contrari a tal idea. Ha estat ignorat, i la ordre d’incineració finalment aprovada. Els sensors de la sala s’activen i poc després es produeix la purga.

La substància ni s’ha immutat.

També ho han provat amb fred, intentant-la congelar. El nitrogen líquid ha acabat formant part de la matèria absorbida. El pessimisme no podia vèncer així que s’ha passat a la següent idea de la llista. Fer el buit a la sala, per intentar donar una atmosfera neutra a la sala. No és una mala hipòtesis. Si la reacció ha començat a l’entrar en contacte amb la seva atmosfera, potser s’aturà si aquesta atmosfera canvia.

La tensió és màxima. I el regust amarg del fracàs dilapidari. Això tampoc funciona.

L’única solució que potser hauria funcionat, hauria estat agafar la cambra on encara estava continguda la substància, i carregar-la en un transbordador i enviar-la pitant un altre cop al seu planeta d’origen. Curiosament aquesta idea no se li ha acudit a ningú, o si més no, no l’han vista plausible.

Aquesta ha estat la seva sentència.

Molt abans que la substància arribés al sostre de la cambra, l’insòlit àcid que impregna a la seva base, ha aconseguit corroure les parets, creant diversos forats a la mateixa per on la substància ha acabat sortint, mentre continua expandint-se.

S’han aïllat sales del Complex, desprès plantes, i després Àrees senceres. Res sembla poder-la aturar. Els químics han fet gala d’una àmplia mostra de compostos. Segons ells és inconcebible que sigui invulnerable. Malauradament cap de les mesures que han provat ha funcionat.

Al cap d’un dia ja s’ha apoderat de tot el Complex. De moment no hi ha hagut víctimes mortals, tot i que en nom de l’investigació, s’han deixat diferents espècies animals repartides per tot el Complex: Gossos, gats, ximpanzés, ànecs, ocells, rèptils i escarabats. Tots han patit la mateixa sort. Entre crits i agònics udols han estat atrapats per la substància, que els ha anat pujant per sobre, fins arribar-los a cobrir completament. Llavors, de sobte, quan l’àcid ja ha fet la seva funció, el volum ocupat per l’animal simplement s’esfondra, per acabar sent de nou una massa uniforme.

Cinc dies més tard ja ha consumit un terç del continent.

Avançant a tal velocitat... quina esperança els pot quedar a aquests pobres infeliços?!

La resposta la deixarem per un altre dia…

Els Arrodoniments a l'Alça

A tots aquells que s’han indignat alguna vegada amb els Arrodoniments a l’Alça.

Imaginem que existeixi un món on els preus dels productes, cada vegada que hi ha un increment, s’arrodonissin a l’alça sense cap justificació possible a part de quadrar el preu final a una xifra exacta.

Sé que no us agafa per sorpresa, així que serà fàcil fer aquest exercici d’imaginació.

Però com sempre intentarem anar una miqueta més enllà. Escrutar en les raons autèntiques que haguessin pogut motivar aquesta mentalitat, a vegades pocavergonya, ja que els augments no únicament es limiten a arrodonir a l’alça, sinó que busquen el màxim benefici possible. I això per què? Doncs perquè en aquest món existeixen uns dimoniets de l’avarícia, segons els quals cada cèntim que cobres per sobre de l’increment estipulat, és benefici directe que entra a l’empresa.

Aquesta mentalitat ha calat tant en la ciutadania, que els arrodoniments a l’alça ja són part de la seva rutina. Però com sempre hi ha sectors on la balança és extremadament oposada. I no és pas culpa dels empresaris o de la societat en general… torna a ser culpa dels dimoniets avariciosos, que apareixen en el moment precís que l’individu està a punt de prendre la decisió final.

Sense dubte, ells són els responsables que un empresari, a l’hora de la revisió del sou als seus treballadors, es cenyeixi a la llei per justificar l’increment exacte que estipula, per exemple un canvi d’any. Els dimoniets, sempre atents, li atacaran la consciència, recordant-li l’esforç que suposa tenir un treballador a càrrec. La ment humana és dèbil, així que acabaran convencent el pobre infeliç, que acabarà assegurant que ell es limita a complir la llei. Si la pujada marca per exemple un 1,32 d’increment, això serà el que pujarà. Ni més ni menys!

I els treballadors encara poden estar contents, ja que alguns altres, en altres sectors on la llei deixa a la lliure voluntat de l’empresari, veuran com els seus sous es queden fixats exactament al mateix punt.

Que el cost de vida puja i el seu sou no?! Els dimonis avariciosos són contundents en aquest sentit: Doncs tres pedres pel treballador. Content pot estar que no se li rebaixi el sou emparats amb alguna justificació relacionada amb la paraula “Crisi”. Un altre mot que s’han tret de la màniga per generalitzar el terror i imposar les seves idees.

Però tornem als empresaris, a aquests mateixos que s’emparaven en la llei per justificar les seves decisions,… perdran part d’aquesta coherència quan es tracta dels productes o serveis que ofereixen, on l’increment passarà a 1,35 ó fins i tot, a 1,40. (i en sectors emergents aquesta quantia pot veure’s ràpidament multiplicada per dos ó més).

Una prova més que els dimoniets, a part d’avariciosos, no tenen ni un pèl de tontos.

Ells viuen dels cèntims que es van esgarrapant en cada arrodoniment. Cèntims que es converteixen en autèntiques fortunes si ho multipliquem pels milions i milions d’empreses i sectors, on s’apliquen arrodoniments a l’alça simplement per caprici.

Alguns experts econòmics asseguren que aquests arrodoniments són el que fa moure l’economia. Altres els critíquen, assegurant que si tots els preus bàsics pugen per sobre de l’estipulat menys els sous dels treballadors, aquí l’únic que hi surt perdent és la gent del carrer.

I en part tenen raó… però això als dimoniets avariciosos el hi importa ben poc.

Sense Mentides

De nou, gràcies al Jordi.

Imaginem que existeixi un món on tothom porta un xip que identifica de forma immediata si algú està dient una mentida.

Evidentment si s’ha arribat a aquest punt, serà que els governants, cansats de les falsedats que havien evocat a la societat a una decadència repugnant, han trobat en aquest sistema una manera per controlar les mentides que diu la gent. O potser ha estat la gent, que cansada de les mentides dels seus líders, haguessin impulsat des de la base, un nou model social.

Sigui com sigui, el cert és que en aquest món, les mentides són com crims comesos contra la persona que escolta la mentida, per això està tipificat com un dels delictes més greus. Tan és així, que si el comptador detecta que es diuen més de cinc mentides a l’any, s’obre un expedient sancionador.

Si s’arriba a les deu mentides a l’any s’arresta a l’individuo.

Us haureu adonat de seguida de la circumstancia tan atípica que s’està plantejant, i de les moltes conseqüències que tindria en el nostre dia a dia si s’apliqués tal mesura en aquest món.

Per exemple: Tots els programes del cor, futbolístics o gran part dels debats televisats, sofririen grans canvis, ja que els tertulians, s’arriscarien, cada vegada que obrissin la boca, a donar una dada, que abans de ser pronunciada ja sabien que era mentida. Els telenotícies, alguns més que altres, es veurien obligats a suavitzar les seves maneres i basar-se en aspectes més imparcials als que fins ara s’havien aferrat.

I per últim, el cas més evident: Ni polítics, ni empresaris, ni banquers, ni treballadors, podrien posar falses excuses a les mentides que sistemàticament deien.

Realment un món guiat per la veritat, pot ser un gran món, però no pas un món indolor, ja que la veritat a vegades fa molt més mal que una mentida.

En aquest món on no es pot mentir, la televisió és un exemple de credibilitat, tot i que hi ha programes que freguen el bon gust. Molts dels Telenotícies, continuen sent sensacionalistes, però almenys les notícies són completament verídiques.

Els treballadors estan regits per la mà ferma i visible de la veritat. Els empresaris tampoc poden falsejar els números com en altres móns, i els banquers han perdut part de la seva malícia, ja que no poden col·locar productes tòxics camuflant-los darrera la màscara de grans oportunitats que els inversos no podien deixar passar.

Els polítics tampoc són immunes a aquesta llei. Us preguntareu com pot ser que segueixin al càrrec si la mentida acostuma estar lligada a cada una de les seves aparicions públiques.

La veritat té moltes cares i ells han aprés a controlar-la. No sempre dins la legalitat.

Potser han enganyat a la majoria, però sempre hi ha algú amb una sensibilitat especial. Algú que s’adona que els portaveus sempre són els mateixos, i no obstant, les promeses fetes feia mesos, s’han quedat estancades en mesures que han acabat sent diametralment oposades.

La gent sempre ha tingut molt mala memòria. Obliden les penúries i desgràcies més ràpid del que haurien. Per sort sempre hi ha algú que no ho fa. Algú que potser per casualitat acaba descobrint, que els polítics han piratejat el seu xip, per tal de poder dir tantes mentides com la prudència els deixi dir.

Dubta entre fer-ho públic i callar. La prudència mana.

A més, qui creurà a aquell que neda contracorrent?!