No respirar

Entrada bilingüe.

Dedicat a tots aquells que van votar al PP. Gràcies per convertir el seu mandat de majoria absoluta en una nova Dictadura… Gràcies, perquè era l’espurna que necessitava el poble per reaccionar.

Dedicado a todos aquellos que votaron al PP. Gracias por convertir su mandato de mayoría absoluta en una nueva Dictadura… Gracias, porqué era la chispa que necesitaba el pueblo para reaccionar.

 ************************

Imaginem que existeix un món on han privatitzat l’aire que es respira. On els humans estan obligats a dur mascares connectades a una bombona que permanentment s’ha de recarregar amb el combustible que tot cos necessita. Però les recàrregues no són barates. El mercat està controlat per unes quantes companyies, que sota el beneplàcit del govern, incrementen arbitràriament el cost sempre que volen.

La situació és tan crítica que un grup de ciutadans ja fa temps que s’ha començat a queixar.

Al principi eren els marginals. Individus anònims a qui la gent no li dedicava la menor atenció. Es pensaven que es queixaven per vici i creien que el que havien de fer era callar i treballar més. Però la situació s’anà agreujant i molts acabaren assumint com a pròpies les reivindicacions que ja no veien tan esbojarrades.

Tot havia començat amb l’escassetat de l’aire pur. El planeta abans autosuficient, havia estat atacat indiscriminadament en nom del desenvolupament, talant boscos per construir fàbriques que abocaven tones de CO2 a l’ambient. Les polítiques foren completament errònies, però seguint el full de ruta marcat pels interessos econòmics, ningú s’atreví a qüestionar-les. Això anà causant tantes ferides, que la qualitat i la quantitat d’oxigen creat minvà exponencialment.

Davant aquesta realitat la gent i el governs s’alarmaren. La primera reacció fou reequilibrar la població mundial, fent-ne disminuir el número i així de retruc la demanda. Però el problema el patien amb més força les grans ciutats. Allí la gran acumulació de persones, viciava en desmesura l’ambient. Així que començaren les expulsions. Primer la de tots els estrangers que vivien de forma il·legal en aquells països. Després els delinqüents més o menys perillosos indiferentment. La resta de la població amb prou feines criticà la mesura. De fet, molts ho trobaren inclús necessari.

Però el cert fou que amb les expulsions amb prou feines notaren el canvi. Continuaven sent masses, així que seguiren buscant solucions imaginatives. Es prohibí fer esport en llocs públics per no consumir aire en excés, es creà un nou mercat amb purificadors i generadors d’oxigen per instal·lar a les llars, que a la pràctica amb prou feines feien res, i s’implantaren cursos des de primària fins al jubilats, per tal que la gent aprengués a respirar més a poc a poc i omplís menys els pulmons amb cada inspiració.

Pràcticament tota la població acabà patint malalties respiratòries, però qui més ho notà fou la gent gran que acabà morint gairebé sempre per culpa d’elles.

Però el problema continuava igual. Així que s’optà per intentar controlar al màxim la despesa d’oxigen. S’obligà per llei a fer completament hermètics totes les llars, locals d’oci i llocs de treball. Per tal de garantir que no gastarien més de l’oxigen que pogués contenir l’espai, però les estances, davant la gran afluència de públic, quedaven molt viciades i costava fins i tot respirar bé. En un primer moment a els governants això els importà ben poc. Es disposava de generadors i allò devia ser suficient, però davant l’allau de crítiques, decidiren implantar un nou sistema revolucionari: Les càrregues d’oxigen personal. Un sistema molt útil i que en principi es digué que tindria un baix cost per al ciutadà ja que els governs assumirien gran part de les recàrregues. Però no s’hagué d’esperar gaire per comprovar la falsedat d’aquelles paraules. Emparats en el fet que cada vegada costava més donar abast a tothom, les subvencions disminuïren i els preus per recàrrega es dispararen. Molta gent amb grans problemes econòmics, era incapaç de pagar-los amb assiduïtat com la necessitava, i per això optaven per respirar l’aire viciat, una vegada i una altra, fins que ja era tard. Quan la mortaldat arribà a nivells d’epidèmia mundial, els pobles reaccionaren en massa, exigint més igualtat, doncs era de domini públic que als edificis dels governants hi havia els sistemes més potents de generació i purificació d’oxigen.

Tota paciència té un límit, i la d’aquells ciutadans ja està a punt de superar-se. Quan per fi arribi el dia, aquests oprimits, cansats de tant cedir, es presentaran a les seus dels seus governs amb les màscares d'oxigen posades. No es pot aturar a la mar amb un vaixell de paper. Assaltaran els edificis governamentals sense massa problemes. Són més i tenen molta més força. Arrinconaran als seus governants en alguna de les sales, on es ficaran en bloc tots els oprimits fins que no hi càpiga ni una agulla. Tot això amb un sol objectiu.

A la seva senyal es trauran les màscares d'oxigen, i començaran a respirar tots alhora, tan fort i tan profund que casi els faci mal al fer-ho, consumint així l'aire d'aquella estança en pocs minuts.

Sense les càrregues d'oxigen personal i asfixiats per un ambient terriblement carregat i baix en oxigen, els governants, en el seu últim alè, encara es preguntaran què van fer malament.

 

  ************************

Imaginemos que existe un mundo donde han privatizado el aire que se respira. Donde los humanos están obligados a llevar máscaras conectadas a una bombona que permanentemente debe recargarse con el combustible que todo cuerpo necesita. Pero las recargas no son baratas. El mercado está controlado por unas cuantas compañías, que bajo el beneplácito del gobierno, incrementan arbitrariamente el coste siempre que quieren.

La situación es tan crítica que un grupo de ciudadanos hace ya tiempo que ha empezado a quejarse.

Al principio eran los marginales. Individuos anónimos a quienes la gente no les dedicaba la menor atención. Pensaban que se quejaban por vicio y creían que lo que tenían que hacer era callar y trabajar más. Pero la situación se fue agravando y muchos acabaron asumiendo como propias las reivindicaciones que ya no veían tan disparatadas.

Todo había empezado con la escasez del aire puro. El planeta antes autosuficiente, había sido atacado indiscriminadamente en nombre del desarrollo, talando bosques para construir fábricas que vertían toneladas de CO2 al ambiente. Las políticas fueron completamente erróneas, pero siguiendo la hoja de ruta marcada por los intereses económicos, nadie se atrevió a cuestionarlas. Eso fue causando tantas heridas, que la calidad y la cantidad de oxígeno creado disminuyó exponencialmente.

Ante esa realidad la gente y los gobiernos se alarmaron. La primera reacción fue reequilibrar la población mundial, haciendo disminuir el número y así de paso la demanda. Pero el problema lo sufrían con más fuerza las grandes ciudades. Allí la gran acumulación de personas vició en desmesura el ambiente. Así que empezaron las expulsiones. Primero la de todos los extranjeros que vivían de forma ilegal en aquellos países. Después los delinqüentes más o menos peligrosos por igual. El resto de la población apenas criticó la medida. De hecho, muchos lo encontraron incluso necesario.

Pero lo cierto fue que con las expulsiones apenas notaron el cambio. Continuaban siendo demasiados, así que siguieron buscando soluciones imaginativas. Se prohibió hacer deporte en lugares públicos para no consumir aire en exceso, se creó un nuevo mercado con purificadores y generadores de oxígeno para instalar en los hogares, que a la práctica apenas hacían nada, y se implantaron cursos desde primaria hasta los jubilados, para que la gente aprendiera a respirar más despacio y llenara menos los pulmones con cada inspiración.

Prácticamente toda la población acabó sufriendo enfermedades respiratorias, pero quien más lo notaron fue la gente mayor que acabó muriendo casi siempre por culpa de ellas.

Pero el problema seguía igual. Así que se optó por intentar controlar al máximo el gasto de oxígeno. Se obligó por ley a hacer completamente herméticos todos los hogares, locales de ocio y lugares de trabajo. Para garantizar que no gastarían más del oxígeno que pudiera contener el espacio, pero las estancias, ante la gran afluencia de público, quedaban muy viciadas y costaba incluso respirar bien. En un primer momento a los gobernantes aquello les importó más bien poco. Se disponía de generadores y aquello debía ser suficiente, pero ante la avalancha de críticas, decidieron implantar un nuevo sistema revolucionario: Las cargas de oxígeno personal. Un sistema muy útil y que en principio se dijo que tendría un bajo coste para el ciudadano ya que los gobiernos asumirían gran parte de las recargas. Pero no hubo que esperar mucho para comprobar la falsedad de aquellas palabras. Amparados en el hecho de que cada vez costaba más dar alcance a todos, las subvenciones disminuyeron y los precios por recarga se dispararon. Mucha gente con grandes problemas económicos, era incapaz de pagarlos con la asiduidad que la necesitaba, y por eso optaban por respirar el aire viciado, una y otra vez, hasta que ya era tarde. Cuando la mortaldad llegó a niveles de epidemia mundial, los pueblos reaccionaron en masa, exigiendo más igualdad, pues era de dominio público que los edificios de los gobernantes estaban los sistemas más potentes de generación y purificación de oxígeno.

Toda paciencia tiene un límite, y la de aquellos ciudadanos ya está a punto de superarse. Cuando por fin llegue el día, esos oprimidos, cansados ​​de tanto ceder, se presentarán en las sedes de sus Gobiernos con las mascaras de oxigeno puestas. No se puede detener al mar con un barco de papel. Asaltaran los edificios gobernamentales sin demasiados problemas. Son más y tienen mucha más fuerza. Arrinconaran a sus gobernantes en alguna de las salas, donde se meteran en bloque todos los oprimidos hasta que no quepa ni una aguja. Todo eso con un único objetivo.

A su señal se quitaran las mascaras de oxigeno, y empezaran a respirar todos a la vez, tan fuerte y tan profundo que casi les duela al hacerlo, consumiendo así el aire de aquella estancia en pocos minutos.

Sin las cargas de oxigeno personales y asfixiados por un ambiente terriblemente cargado y bajo en oxigeno, los gobernantes, en su último aliento, aun se preguntarán qué hicieron mal.

nsd

Un món Surrealista

Dedicat a la meravellosa ment d’en Salvador Dalí i a tots aquells que no posen fre a la seva imaginació.

Imaginem que existeix un món surrealista, on totes les formes que puguin ser concebudes per estranyes que siguin, hi tenen cabuda. Un món màgic, obscè, amb elements de mal gust que desperten els nostres recels, i altres de tan bells que és impossible no emocionar-se al veure’ls.

Un món on en Salvador Dalí es sentiria com a casa. D’allà ha robat algunes idees per acabar donant forma a moltes de les seves obres més brillants.

I és que la ment dels seus ciutadans pot concebre qualsevol cosa.

En aquell món no hi ha escoles tal com les coneixem. La formació es rep a base de saciar la seva curiositat que els empeny a imitar conductes d’altres habitants. Allà l’únic important és el poder de la ment i fins a on poden arribar els somnis fets realitats.

Alguns contemplen emocionats un quadre d’un paisatge en vida, mentre altres torcen les formes dels carrers i avingudes per adequar-los als seus gustos, ja sigui fent-los amb pendents impossibles perquè caiguin per gravetat, o corbats sobre seus per protegir-los de la pluja.

És un món estrany. Bé, tan estrany com els hi semblaria a ells el nostre món ple de lleis i limitacions físiques.

Aquí hi pots trobar cavalls blaus, dofins capaços de viure fora l’aigua que debaten aferrissadament amb homes que tenen el seu cap col·locat damunt del capó del seu cotxe descapotable i així dirigeixen el vehicle, amb una estranya simbiosis mental.

Hi ha enamorats que llencen una corda a la lluna, la fan pregonera com un vedell ho és d’un cowboy, i tiren de la corda per tal que el satèl·lit de la Terra s’acosti a ells i brilli amb més intensitat, en una nit estrellada en la que volen que tot sigui perfecte.

També es fàcil veure gent que surt de casa i va al treball amb llit, i durant el trajecte aprofiten per continuar dormint, o per matar el temps jugant a alguna cosa. A molts els hi agraden els escacs, i en més d’una ocasió s’ha vist a les peces, que un cop menjades, acaben fent l’amor indiferentment del sexe que tinguin. Així els viatges es fan molt més centretinguts.

Existeixen creacions molt més grotesques i provocadores, com uns llavis de pallasso gegant que no paren de riure i emprenyar a la gent com si estiguessin completament bojos, sorgits de l’esquena d’un ximpanzé amb cabellera rossa que camina d’esquena a dues potes.

Ningú té enveja del seu veí, perquè tot el que els altres tinguin i algú ho desitgi, es pot materialitzar a l’instant, fent-lo sorgir d’una capsa màgica, una nevera, l’interior d’un embornal o del darrera de l’orella.

Són grans observadors i curiosos innats.

Però hi ha gent a qui se li va apagant la curiositat i les ganes de fer realitat els seus somnis. El temps allà és indeterminat. Passat, present i futur es barregen fins a confondre’s. Poden viure eternament, o cansar-se d’aquell món a les poques hores. Però quan algú perd aquella il·lusió esperpèntica simplement acaba apagant-se, desfent-se i desapareixent.

Les ments extremadament racionals no es troben a gust en aquell món surrealista, així que en són repudiades, per tal que puguin començar la seva nova vida en un altre dels milions de móns que conviuen al voltant d’aquest curiós planeta. Sabent que sempre hi podran tornar de visita, a través de la finestra dels somnis.

Nens Soldats

Aprofitant l’estrena de la pel·lícula, dedico aquesta entrada al llibre “El juego de Ender” i a tots aquells que hem gaudit amb la seva lectura.

Imaginem que existeix un món que ha sofert un atac alienígena descomunal i que han estat a punt de desaparèixer com a raça. Imaginem també, que després d’eludir els atacs gairebé de miracle, aquella societat hagi entès que no estava preparada per fer front a una tecnologia tan superior, i que no podran resistir una segona envestida a menys que facin alguna cosa per evitar-ho.

Són conscients que han d’evolucionar. No tan sols tecnològicament, sinó també com a societat. Han de forjar pactes amb països que històricament sempre havien estat enemics i això no sempre resulta fàcil, però l’evidència que les rancúnies no ajudaran a repel·lir un nou atac, els ha fet entendre que han de posposar els seus recels i col·laborar.

Evidentment en els primers mesos, inclús anys, les principals potències d’aquell món voldran marcar la directriu a seguir. Algunes d’aquestes idees toparan obertament, i comportaran grans discussions als Congressos Internacionals. Al final, noves aliances aconseguiran majories per tal d’escollir les idees que s’han de tirar endavant pel bé comú.

Però en un món on tots els seus exercits han estat humiliats per l’enemic, ningú té la certesa que allò que s’està instaurant acabi arribant a bon port. Per això s’ha optat per desenvolupar una gran varietat de projectes, alguns d’ells ben dispars, tot amb l’esperança que algun d’ells aconsegueixi trobar la clau que els permetrà ser més competitius davant l’enemic.

Imaginem que en aquest punt, un dels països s’hagi decantat per la potenciació de la capacitat mental mitjançant millores genètiques, amb el clar objectiu de concebre a individus molt més preparats que ells per comandar els seus exèrcits, i que després de desenes de proves, els resultats hagin estat alarmantment clars: Qui millor ha resistit a les proves realitzades són els infants. Segons sembla el seu cervell, encara jove, pot processar els estimulants que els injecten i els fa disparar la capacitat per entendre i assimilar nous coneixements a velocitats alarmants, que per algú més adult resulta impossible, ja que el cervell ja no rendeix amb la mateixa agilitat.

Presentar una proposta com aquella davant el Congrés Internacional per tal que l’organisme accepti obrir un projecte, on els infants seran formats per acabar sent els generals d’elit que dirigiran els seus exercits, pot sonar a broma macabra, però després de les presentació dels múltiples estudis, la sorpresa ha deixat pas a la indignació.

-No es poden utilitzar els nens amb finalitats militars! –defensa una gran majoria.

-Els enemics no fan distincions entre adults o infants, i quan ataquen ens eliminen indistintament. Si ells són la clau de la nostra salvació, per què hem de renunciar a ells? –argumenten els seus avaladors.

El debat és ferotge i al final, davant la divisió del Congrés, s’opta per una solució salomònica: els països que estiguin d’acord en aportar joves a aquell projecte ho podran fer, sempre que els nens seleccionats ho escullin lliurement.

En aquell món no posseeixen estacions espacials, així que les escoles de formació es troben a diversos punts estratègics del planeta.

Allí l’entrenament és esgotador, no tan sols físicament, sinó sobretot, mentalment. Els desperten a hores intempestives, trencant-los la rutina de la son, els fan passar gana i set, mentre els obliguen a resoldre complexos jocs i exàmens. Han d’aconseguir els individus més preparats i molts s’enfonsen anímicament poc després de començar.

Els mitjans amb els que compten són precaris, però tot i així tota tecnologia militar està a la seva disposició. La seva formació està per damunt de tot. En molts sentits els insensibilitzen, per tal que a l’hora de prendre decisions, no es basin en arguments sentimentals. Els roben la seva infantesa i els converteixen en la màquina defensiva que aquell món necessita.

Però encara hi ha detalls que no coneixeu d’aquella societat i que abans de continuar necessiteu saber.  És un món extraterrestre que mai havia contactat amb cap altra raça alienígena fins que arribaren els humans, els seus atacants.

Comprendreu doncs que els fills que són entrenats com a soldats, ho són tenint com a referent als humans, a qui han jurat destruir, igual que ells feren amb el seu món.

Invisibles

Dedicat a en Manel per la idea, i a tots aquells que alguna vegada han somiat en tenir aquesta facultat.

 

Imaginem que existeix un món on degut a una tempesta solar, tothom s'hagi tornat invisible. La idea segurament sedueix a més d'un, però deixeu que us adverteixi del pànic generalitzat que s'ha escampat des del dia del desastre. Les molècules de la majoria d'essers vius han començat a mutar, fet que ha comportat que no només els humans pateixin d'invisibilitat, sinó que gossos, gats, ocells o elefants també han patit la mateixa sort. Els únics que de moment han sobreviscut a aquesta mutació han estat els peixos, els escarabats i les cuques.

La mutació es començà a notar de seguida. Marejos i febres altes, que s’acabaren quan la pell es començà a tornar transparent. En un primer moment es cregué que era algun tipus d’al·lucinació, però la gent s’adonà ràpidament que el fet de veure’s cada vegada més difuminat no podia ser pas cap bon presagi.

La histèria s’apoderà de la major part de la població. Els hospitals es col·lapsaren. En els tres dies que la mutació tardà en arribar al seu clímax, el món s’esfondrà. No estava preparat per una catàstrofe com aquella. Sense cap prova concloent, els científics eren incapaços de trobar una cura que aturés el procés.

I la particularitat era que la invisibilitat no afectava únicament a la seva pell, sinó que es contagiava a qualsevol peça de roba, textura o material que entrés en contacte directe amb ells. Les molècules mutades contagiaven a totes aquelles que tocaven.

Així doncs passats tres dies, la invisibilitat, aquell superpoder amb que tanta gent havia somiat, havia esborrat de la terra a tots els animals. Almenys en un sentit òptic. La gent podia continuar parlant, i se’ls escoltava caminar. Això servia per identificar que no s’estava sol recorrent un carrer, però ningú es veia.

És obvi que en un món cobert per gent invisible les situacions esperpèntiques, còmiques o tristes, es succeïren una darrera una altra. Per exemple un fet d’allò més comú fou el xoc entre dos vianants, que al no veure a ningú davant seu, xocaven en mig del carrer, clavant-se un ensurt en el millor dels casos, i caient i fent-se mal en el pitjor d’ells. Voler seure en una cadira o banc on ja hi havia algú o acabar parlant sol per fer-se escoltar i identificar a altres persones, en convertí en una cosa d’allò més normal.

I quan tal fet es produïa, succeïa un miracle fins aleshores desconegut a moltes ciutats: la gent anònima acabava conversant com si fossin amics de tota la vida. És evident que en l’estat de crisi excepcional que es vivia, el tema a tractar només era un, però, la interacció entre persones arribà a nivells rècord.

I convivint amb els humans invisibles, hi havia tota la resta d’animals. Els més avantatjats i amb diferència eren els gossos invisibles, que amb el seu olfacte prodigiós, eren capaços de percebre sense problemes a tots aquells que estiguessin a prop seu, i fins i tot bordaven a algun gat invisible, que alertat per la presencia hostil del gos, s’inflava amenaçadorament, tot i no veure d’on venia exactament el perill.

Però com sempre, passada l’estupor inicial alguns decidiren aprofitar aquella inesperada capacitat per treure’n profit. Gaudint de la invisibilitat, foren molts els que assaltaren grans magatzems i comerços. Els productes alimentaris eren la prioritat, tot i que era estrany robar un pollastre envasat i veure que desapareixia davant de la mirada atònita del lladre. No obstant en continuava notant el seu pes, i un cop ingerit, tenia el mateix gust que un de visible.

Davant aquesta dramàtica situació, molts comerços optaren per abaixar les persianes. Això enfurí a la població, i foren molts els que acabaren manifestant-se davant les botigues i els edificis oficials, cridant en contra de l’abandó que asseguraven patir.

Però si alguna cosa no havien tingut ni la policia ni les autoritats des de l’incident, això era calma. S’hagueren d’organitzar per intentar controlar la situació, i més davant els funestos resultats que els arribaven des dels Departaments d’Investigació: cap dels tractaments que s’havien provat en pacients i voluntaris, havia pogut retornar a les molècules les seves propietats habituals.

-Però no podem viure en un món invisible! –asseguraren els més alarmistes.

Com tantes altres vegades, davant d’una situació d’emergència, es comptà amb la presència a través de videoconferència, de diversos estaments militars, per tal que aportessin qualsevol idea que pogués servir al bé comú. I curiosament, aquesta vegada aportaren una solució temporal al problema.

Utilitzant ulleres de visió tèrmica es podria detectar la calor dels cossos per captar a tots aquells que estiguessin a prop. La idea fou rebuda amb entusiasme i acceptada immediatament. Evidentment les empreses començaren a fabricar les ulleres amb una velocitat esfereïdora. Hi havia un increïble mercat al què dirigir-se i no perdrien la oportunitat.

Les targetes de crèdit ni que fossin invisibles, continuaven funcionant perfectament.

El negoci rutlla de meravella, i ara sembla que molts ja no tenen tanta pressa per solucionar el tema de la invisibilitat.

Aquesta imatge té drets d'autor.

Detallisme malaltís, Detallismo enfermizo, Sickly detailism

Entrada trilingüe.

Dedicat a la societat japonesa, que té defectes com totes les altres, però que té grans virtuds que espero que perdurin durant molt temps.
Dedicado a la sociedad japonesa, que tiene defectos como todas las demás, pero que tiene grandes virtudes que espero que perduren durante mucho tiempo.

Dedicated to Japanese society, which has flaws like everyone else, but has great virtues that I hope will last for a long time.

Imaginem que existeixi un Món, on uns éssers menuts i educats, s’obsessionen deliberadament pels petits detalls. Així d’entrada això espanta una mica, ho reconec. De fet, molts ho considerarien una patologia malaltissa, però el cert és que ells es desfan per fer les coses amb aquesta pulcritud intemporal.

La seva determinació i sobretot la seva constància, han convertit a aquella societat en una mostra d’exigència diària que eleva el detall més minso, a la categoria d’un acte heroic.

Però al contrari del que es podria pensar, no ho fan pas per rebre l’aplaudiment de ningú. Ho fan simplement perquè és el que toca. És el que els han inculcat i així ho plasmen dia a dia. Si la vorera ha d’estar perfecta, doncs l’escombraran una vegada i una altra cada vegada que les fulles, malèfiques aliades, s’obstinen en continuar caient.

I es que els detalls els perden. S’exigeixen que tot estigui exactament com es suposa que ha d’estar.

Però es clar, algú es podria preguntar: I qui ha fixat les bases de què és correcte i què no és acceptable? Doncs la seva pròpia experiència. Veneren la saviesa dels seus avantpassats, ja que els serveix de guia. La contrapartida és que els xoca la improvisació.

Tot allò que surt del guió previst els desconcerta i en desconfien, però tot i així ho toleren. Fins i tot el més rebel d’ells mantindrà una educació inusual en molts altres móns.

Però tornem al detallisme obsessiu. Emboliquen regals com si fossin objectes sagrats destinats a la més alta elit. Els plecs són precisos i el resultat simplement perfecte. Quasi sap greu desembolicar-los.

I és que, si passeges per un museu i passes pel costat d’una escultura de plàtans, el detallisme malaltís fa que al costat hi hagi un disparador de fragàncies amb gust a plàtan que inundi la sala, evocant així el fruit que representa!... Senzillament magnífic.

Podreu pensar que sóc amic de les cursileries. Que el detallisme tan sols és una pèrdua de temps, i que el què importa és intentar abraçar maldestrament tant com es pugui, sense importar la manera com s’aconsegueixi. Fent-ho tot per simple obligació i esmerant-se el mínim possible per complir amb l’exigit.

No seré pas jo qui us porti la contrària en tals raonaments, però deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita reflexió a la que vaig arribar estudiant directament els espècimens aquí detallats.

És veritat que potser activar el sistema d’una atracció, prement repetidament el mateix botó, no és una tasca intel·lectualment complaent, però es que hi ha una gran diferència entre fer-ho amb una cara de fàstic (que podem trobar en milions d’essers al voltant de tot l’univers) i la rialla plaent que brilla en el rostre d’aquests personatges. Ells creuen que cada tasca és important, i tindrà més o menys valor, però algú l’ha de fer. I si aquest algú són ells, doncs mira, intenten trobar-hi el costat positiu i de pas gaudeixen una mica, perquè de fet, si optessin per fer-ho de males maneres, la feina s’hauria de fer igual, i estan de morros i maleint cada segon la sort que han tingut, només aconseguirien que les hores passessin més a poc a poc.

Ells fa temps que han entès que la societat és un engranatge, i que cadascuna de les peces, independentment de si són petites o grans, tenen una funció i són necessàries per contribuir al benestar conjunt.

Només quan entens que una volva de pols fora de lloc és tan terrible com un vestit mal conjuntat, pots arribar a assimilar que tot està lligat, i que fins i tot la acció més individualista acaba tenint la seva contrapartida.

I jo, curiós de mena, em pregunto: Quina serà la contrapartida que hauran de pagar altres móns que s’han abocat al benefici econòmic per damunt dels danys col·laterals que puguin causar?

Tremolo només de pensar en la resposta.

Imaginemos que exista un Mundo, donde unos seres pequeños y educados, se obsesionan deliberadamente por los pequeños detalles. Así de entrada eso asusta un poco, lo reconozco. De hecho, muchos lo considerarían una patología enfermiza, pero lo cierto es que ellos se deshacen por hacer las cosas con esa pulcritud intemporal.

Su determinación y sobre todo su constancia, han convertido a aquella sociedad en una muestra de exigencia diaria que eleva el detalle más exiguo, a la categoría de un acto heroico.

Pero al contrario de lo que se podría pensar, no lo hacen para recibir el aplauso de nadie. Lo hacen simplemente porque es lo que toca. Es lo que les han inculcado y así lo plasman día a día. Si la acera tiene que estar perfecta, pues el barrerán una y otra vez cada vez que las hojas, maléficas aliadas, se empeñan en continuar cayendo.

Y es que los detalles los pierden. Exigen que todo esté exactamente como se supone que debe estar.

Pero claro, alguien se podría preguntar : ¿Y quién ha fijado las bases de lo que es correcto y qué no es aceptable ? Pues su propia experiencia. Veneran la sabiduría de sus antepasados, ya que les sirve de guía. La contrapartida es que les choca la improvisación. Todo lo que sale del guión previsto los desconcierta y desconfían, pero aún así lo toleran. Incluso el más rebelde de ellos mantendrá una educación inusual en muchos otros mundos.

Pero volvamos al detallismo obsesivo. Envuelven regalos como si fueran objetos sagrados destinados a la más alta élite. Los pliegues son precisos y el resultado simplemente perfecto. Casi duele desenvolverlos.

Y es que, si paseas por un museo y pasas junto a una escultura de plátanos, el detallismo enfermizo hace que junto a ella haya un disparador de fragancias con sabor a plátano que inunde la sala, evocando así el fruto que representa !... Sencillamente magnífico.

Podéis pensar que soy amigo de las cursilerías. Que el detallismo tan sólo es una pérdida de tiempo, y que lo que importa es intentar abrazar torpemente tanto como se pueda, sin importar la forma en que se consiga. Haciéndolo todo por simple obligación y esmerándose lo mínimo posible para cumplir con lo exigido.

No seré yo quien os lleve la contraria en tales razonamientos, pero dejadme que comparta con vosotros una pequeña reflexión a la que llegué estudiando directamente los especimenes aquí detallados.

Es verdad que quizás activar el sistema de una atracción, pulsando repetidamente el mismo botón, no es una tarea intelectualmente complaciente, pero si que hay una gran diferencia entre hacerlo con una cara de asco (que podemos encontrar en millones de seres alrededor de todo el universo) y la risa placentera que brilla en el rostro de estos personajes. Ellos creen que cada tarea es importante, y tendrá más o menos valor, pero alguien tiene que hacerla. Y si ese alguien son ellos, pues mira, intentan encontrar el lado positivo y de paso disfrutan un poco, porque de hecho, si optaran por hacerlo de malas maneras, el trabajo debería hacerse igual, y estando de morros y maldiciendo cada segundo la suerte que han tenido, sólo conseguirían que las horas pasaran más despacio.

Ellos hace tiempo que han entendido que la sociedad es un engranaje, y que cada una de las piezas, independientemente de si son pequeñas o grandes, tienen una función y son necesarias para contribuir al bienestar conjunto.

Sólo cuando entiendes que una mota de polvo fuera de lugar es tan terrible como un traje mal conjuntado, puedes llegar a asimilar que todo está ligado, y que incluso la acción más individualista acaba teniendo su contrapartida.

Y yo, curioso por naturaleza, me pregunto: ¿Cuál será la contrapartida que deberán pagar otros mundos que se han centrado en el beneficio económico por encima de los daños colaterales que puedan causar?

Tiemblo sólo de pensar en la respuesta.

Imagine that there is a world where small and educated beings, deliberately obsess about the small details. Maybe that is a little scary, I admit. In fact, many would consider unhealthy pathology, but the truth is that they like to do things with that timeless neatness.

His determination and perseverance, has turned that society in a sample of daily requirement elevates the meager detail, to the status of a heroic act.

But contrary to what you might think, don’t do it to receive the applause of anyone. They do it simply because it's what you should do. It is what they have been taught and embodied so every day. If the sidewalk has to be perfect, they will sweep again and again whenever the leaves, evil allies, are determined to continue to fall.

The details, lose them. They demand that everything to be exactly as it's supposed to be.

Of course, someone might ask: Who has set the foundation for what is right and what is not acceptable? As their own experience. Revere the wisdom of their ancestors, and guides them. The downside is that improvisation are shocked. Everything that comes out of the script provided the baffles and distrust, but still tolerated. Even the most rebellious of them maintain an unusual education in many other worlds.

But back to the obsessive attention to detail. They wrap gifts like sacred objects intended for the highest elite. The folds are accurate and the result just perfect. It almost hurts unwrap.

The fact is that if you walk through a museum and spend next to a sculpture of bananas, the attention to detail makes with it has a trigger of fragrance with banana flavor that floods the room, evoking the fruit that is! ... Just superb.

You may think that I am a friend of the corny. That attention to detail is just a waste of time, and that what matters is awkwardly trying to embrace as much as possible, regardless of how it is achieved. Doing it all by simply taking pains obligation and as little as possible to meet the requirements.

Is not I who will take the opposite in such reasoning, but let me share with you some thoughts to which studying directly  the specimens here detailed.

It is true that the system may activate an attraction, repeatedly pressing the same button, it is not intellectually pleasing task, but if there is a big difference between doing it with a face of disgust (which can be found in millions of people around the universe) and pleasant laughter shining in the face of these beings. They believe that every job is important, and will have more or less value, but someone has to do it. And if that someone is them, well look, try to find the positive side step and enjoy a little, because in fact, if they choose to do so in bad ways, work should be done well, and still sulking and cursing every second lucky they have had, they would only get the hours pass slowly.

They have long understood that society is a gear, and that each of the parts, regardless of whether they are small or large, have a role and are required to contribute to the overall well-being.

Only when you understand that a speck of dust out of place is as bad as bad suit outfitted, you get to assimilate everything is linked, and that even more individualistic action ends up having your counterpart.

And I, curious by nature, I wonder: What will the counterpart to be paid other worlds that have focused on the economic benefit over the collateral damage they can cause?

I shudder to think of the answer.

Les Formigues Catalanes / Las Hormigas Catalanas / The Catalan Ants

Entrada Trilingüe

Un punt de vista original sobre la relació entre Catalunya i Espanya.

Un punto de vista original sobre la relación entre Catalunya y España.

An original point of view on the relationship between Catalonia and Spain.

Imaginem que existeixi un Món on un grapat de formigues s’han cansat de pertànyer a la colònia que les va veure nàixer. Pot semblar un fet curiós, però la migració d’una reina per formar una nova colònia és un fet d’allò més natural en el món animal.

La particularitat d’aquest món, però, és que el grapat de formigues disconformes i que volen formar la seva pròpia colònia no tenen una reina clara a la que seguir.

Molts volen trencar els llaços, altres estarien disposats a formar supercolònies, mantenint un vincle amb la colònia original, però tractant-se com a iguals. Evidentment entre les formigues que viuen a la mateixa zona que les disconformes, també n’hi ha que són contràries a qualsevol divisió i defensen la unitat de la colònia mare per damunt de tot.

Existeix encara un altre grup, les indecises. Formigues obreres que no estan conformes amb com han fet les coses les reines que ha tingut aquesta colònia, però tampoc confien en el camí que prometen els més optimistes, ja que segons ells per arribar a la terra promesa tan sols han de fundar una nova colònia.

Però la Terra Promesa no es forjarà només amb il·lusions. Es necessiten idees concretes i un full de ruta que no amagui els interessos de qui abanderen el projecte. Perquè si qui marca la direcció no té altra prioritat que la econòmica, la nova colònia acabarà sotmesa a les mateixes sogues i cadenes que l’asfixiaven i l’oprimien en la vella i desencantada colònia.

I el problema és que aquí també hi ha moltes formigues que es mouen per interessos partidistes. Algunes de les més poderoses tenen lligams tan forts amb la colònia mare, que no poden acceptar de cap manera que s’arribi a un trencament definitiu. Tot i així, de cara a la galeria, continuen mostrant-se convençudes que la idea tirarà endavant. Jugant a dues bandes, esperen que el cop que s’enduran no serà tan fort.

Les formigues indecises han preguntat a les del seu voltant, què en pensen de tot aquest enrenou. Unes veuen la nova colònia com el destí lògic, i les altres veuen il·lògic una separació que deixaria a les dues colònies mútuament danyades.

Cap d’elles sap del cert com acabarà tot allò, però totes les que abanderen el moviment disconforme estan disposades a afrontar el fracàs en un referèndum.

No obstant tal idea es veu com una salvatjada al cor de la colònia original. Tot l’entorn de la Reina es remou inquiet davant aquell alçament. Ho consideren indigne i un acte gairebé de traïció. Desmembrar la colònia, perdent la zona nord-est on hi ha les formigues disconformes, seria com perdre un dels motors d’un avió bimotor.

El problema, però es que les ferides obertes durant els últims anys ja semblen massa profundes com per ser sanades.

Les formigues disconformes han treballat durament durant tota la vida, recaptant grans nivells de reserves que cedien en bona part a l’interés comú de la colònia. Però mentre el seu nivell de vida continuava igual de dur, altres zones de la colònia gaudien de millors avantatges tot i recollir molt menys recursos.

A més, cada vegada que aixecaven el cap per exigir nous canvis que equilibressin la balança, es topaven amb la negació i les crítiques del cor dur de la colònia, que no tolera cap canvi, per por a perdre la hegemonia de la que han gaudit tota la vida.

La reina i els seus, demanen Unió, però tan sols ofereixen Colonització. Passar pel seu cercle o rebutjar sistemàticament totes les propostes de diàleg que s’han llançat des de les zones disconformes.

Al final, cansades de tantes negatives, les formigues han decidit unir-se fent una cadena que abraci de nord a sud, tota la seva geografia. És una mostra d’unió i determinació. Volen que tota la colònia, i la reina en particular, escolti la seva veu.

Molts diuen que no servirà per res, però s’obliden que la determinació de tot un poble pot moure muntanyes, i si aquestes formigues han decidit aixecar el vol, ningú les pararà.

Ahir es van unir per creuar de punta a punta les seves terres.

Demà s’uniran per decidir el seu futur.

****************************

Imaginemos que exista un Mundo donde un puñado de hormigas se han cansado de pertenecer a la colonia que las vio nacer. Puede parecer un hecho curioso, pero la migración de una reina para formar una nueva colonia es un hecho de lo más natural en el mundo animal.

La particularidad de este mundo, sin embargo, es que el puñado de hormigas disconformes y que quieren formar su propia colonia, no tienen una reina clara a la que seguir.

Muchos quieren romper los lazos, otros estarían dispuestos a formar supercolonias, manteniendo un vínculo con la colonia original, pero tratándose como iguales.

Evidentemente entre las hormigas que viven en la misma zona que las disconformes, también los hay que son contrarias a cualquier división y defienden la unidad de la colonia madre por encima de todo.

Existe aún otro grupo, las indecisas. Hormigas obreras que no están conformes con cómo han hecho las cosas las reinas que ha tenido esta colonia, pero tampoco confían en el camino que prometen los más optimistas, ya que según ellos para llegar a la tierra prometida sólo deben fundar una nueva colonia.

Pero la Tierra Prometida no se forjará sólo con ilusiones. Se necesitan ideas concretas y una hoja de ruta que no esconda los intereses de quien abanderan el proyecto. Porqué si quien marca la dirección no tiene otra prioridad que la económica, la nueva colonia acabará sometida a las mismas sogas y cadenas que le asfixiaban y le oprimían en la vieja y desencantada colonia.

Y el problema es que aquí también hay muchas hormigas que se mueven por intereses partidistas. Algunas de las más poderosas tienen lazos tan fuertes con la colonia madre, que no pueden aceptar de ninguna manera que se llegue a una ruptura definitiva. Aún así, de cara a la galería, siguen mostrándose convencidos de que la idea saldrá adelante. Jugando a dos bandas, esperan que el golpe que se llevarán no será tan fuerte.

Las hormigas indecisas han preguntado a las de su alrededor, qué piensan de todo ese revuelo. Unas ven la nueva colonia como el destino lógico, y las otras ven ilógico una separación que dejaría a las dos colonias mutuamente dañadas.

Ninguna de ellas sabe a ciencia cierta cómo acabará todo aquello, pero todas las que abanderan el movimiento disconforme están dispuestas a afrontar el fracaso en un referéndum.

Sin embargo, tal idea se ve como una salvajada en el corazón de la colonia madre. Todo el entorno de la Reina se remueve inquieto ante aquel levantamiento. Lo consideran indigno y un acto casi de traición. Desmembrar la colonia, perdiendo la zona noroeste, donde están las hormigas disconformes, sería como perder uno de los motores de un avión bimotor.

El problema reside en el hecho que, las heridas abiertas durante los últimos años ya parecen demasiado profundas como para ser sanadas.

Las hormigas disconformes han trabajado duro durante toda la vida, recaudando grandes niveles de reservas que cedían en buena parte al interés común de la colonia. Pero mientras su nivel de vida seguía igual de duro, otras zonas de la colonia disfrutaban de mejores ventajas aún y recoger muchos menos recursos.

Además, cada vez que levantaban la cabeza para exigir nuevos cambios que equilibrar la balanza, se topaban con la negación y las críticas del corazón duro de la colonia, que no tolera ningún cambio, por temor a perder la hegemonía de la que han gozado toda la vida.

La reina y los suyos piden Unión, pero sólo ofrecen Colonización. Pasar por su aro o rechazar sistemáticamente todas las propuestas de diálogo que se han lanzado desde las zonas disconformes.

Al final, cansadas de tantas negativas, las hormigas han decidido unirse haciendo una cadena que abarque de norte a sur, toda su geografía. Es una muestra de unión y determinación. Quieren que toda la colonia, y la reina en particular, escuchen su voz.

Muchos dicen que no servirá para nada, pero se olvidan de que la determinación de todo un pueblo puede mover montañas, y si estas hormigas han decidido levantar el vuelo, nadie las parará.

Ayer se unieron para cruzar de punta a punta sus tierras.

Mañana se unirán para decidir su futuro.

  

****************************

 

Imagine that there is a world where a handful of ants are tired of belonging to the colony where they were born. It may seem a curious fact, but migration of a queen to form a new colony is a natural fact in the animal world.

The particularity of this world, however, is that the handful of ants unhappy and that want to form their own colony, don’t know who queen have to follow.

Many want to break ties, others would be willing to form super colonies, maintaining a link to the original colony, but treated as equal.

Obviously among the ants that live in the same area as the unhappy, there are those who are against any division and defend the unity of the mother colony above all.

Still another group, the undecided. Worker ants who are unhappy with the decisions they have taken the queens had this colony, but don't trust the way that promise the most optimistic, since according to them to get to the promised land must only found a new colony.

But the Promised Land don’t will forge only with illusions. They need concrete ideas and a roadmap that does not hide who defend the interests of the project. Because if who marks the direction has no agenda other than economic, the new colony will end subjected to the same ropes and chains that suffocated and oppressed in the old and disenchanted colony.

And the problem here is that there are many ants that move by partisan interests. Some of the most powerful have such strong ties with the mother colony, who can not accept in any way that will reach a final break. Still, in the face of the gallery, showing still convinced that the idea will succeed. Playing both sides, hoping that the blow will not be as strong.

Undecided Ants have asked those around them, what they think of all the fuss. Some see new colony as logical destination, and the others think are illogical separation would leave the two colonies mutually damaged.

None of them knows for sure how it will end all, but all who defend dissenting movement are willing to face failure in a referendum.

However, this idea looks like a savage in the heart of the mother colony. The whole environment of the Queen is removed uneasy at that lift. What disdain and almost an act of treason. Dismember the colony, losing the northeast, where are the ants dissenting, would be like losing one of the engines of a twin-engine plane.

The problem lies in the fact that the open wounds in recent years seem too deep to be healed.

Dissatisfied Ants have worked hard throughout their lives, raising high levels of reserves largely yielded to the common interest of the colony. But while their standard of living was just as hard, other areas of the colony enjoyed better benefits, even collecting fewer resources.

In addition, each time raising their heads to demand new changes to balance the scales, were confronted with denial and criticism of the hard heart of the colony, which does not tolerate any changes, for fear of losing the hegemony that they have enjoyed all life.

The Queen and his men, call for Union but only provide Colonization. Going through their hoop or systematically reject all proposals for dialogue that have been released since dissatisfied areas.

Finally, tired of so many negative, ants have decided to join a chain by covering from north to south, throughout its geography. It is a sign of unity and determination. They want the entire colony, and the queen in particular, hear their voice.

Many say that it will be useless, but they forget that the determination of a people can move mountains, and if these ants have decided to get airborne, no one will stop them.

Yesterday was joined to cross from end to end their land.

Tomorrow will join together to decide their future.

Sense Petroli

Dedicat a en Ramón per la idea, i a tots aquells que han tingut en algun moment, un tros de plàstic a les seves mans.

Imaginem que existeixi un món on paulatinament s’hagin anat quedant sense petroli. És el final de conte que sempre hem sabut que arribaria, però en aquell món ja és una realitat palpable.

No disposar de petroli ho canvia tot, ja que sense ell els hi manquen els carburants, els plàstics, l’asfalt, i el querosè emprat pels avions com a combustible.

Quedar-se sense un pilar bàsic en les societats actuals, afecta i molt a la manera de concebre i plantejar-se els reptes del futur.

En primer lloc, un món que no disposi de petroli és evident que ha hagut d’aprendre a racionalitzar i ha reutilitzar, transformant una vegada i una altra els vells vestigis del passat, com joguines o tot tipus d’utensilis, donant-los nous usos, una vegada i una altra.

Però no disposar de petroli, no és la fi del món. Com sempre ha passat, la humanitat ha aprés a fer front a aquesta nova realitat. S’han buscat alternatives viables durant dècades, així que ara, el nivell tecnològic és similar al que puguin tenir en altres móns. Han potenciat les energies renovables i els combustibles gasosos. Els metalls han tornat a prendre molta força, substituint el plàstic en moltes facetes del seu dia a dia. Els paviments són creats a base de compostos resinosos i complexes barreges.

Malauradament la producció i manipulació no és tan fàcil com la del petroli, així que tampoc es pot donar solucions a la desorbitada demanda que hi havia abans de la gran crisi del petroli.

Els ciutadans d’aquell món s’han vist forçats a perdre la patologia irracional de llençar tot el que sembla vell, per adquirir un objecte nou, quan l’antic amb prou feines ha estat usat.

Aquí les joguines són apreciades com a tresors i no com a obligacions que uns familiars tenen envers els més petits. Els mòbils es construeixen per durar, i és impensable canviar-los abans que arribin al final de la seva vida útil.

El materialisme obscè i el consumisme incontrolat han perdut pistonada en aquell món. També la contaminació ha reduït la seva marxa. Sense els combustibles obtinguts del petroli, els nivells de CO2 que provoquen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta s’han estabilitzat. De fet, alguns estudis apunten a que s’ha trobat la manera de reduir-los.

Però no es pas el tema mediambiental el que preocupa a aquella societat. Els materials que havien de substituir el petroli, han acabat sent insuficients. La demanda és molt alta i el ritme de producció lent. Els costos s’han disparat i alguns han començat a especular amb el seu valor.

Quan la crisi del petroli va esclatar, foren molts els que volgueren emigrar cap a altres sectors més profitosos econòmicament. De fet, els més previsors com directius i altres alts càrrecs de grans petroleres, ja començaren a moure fitxa molt abans que les reserves de cru arribessin a zero.

Van estendre el seu poder a tots els àmbits on els seus contactes els van permetre, de tal forma que quan la crisi del petroli esclatà, ells ja tenien moltes altres fonts d’enriquiment.

Com sempre acostuma a passar, qui més patí fou el poble. Una massa encegada a la que s’intentà enganyar fins a l’últim moment, assegurant que les reserves de petroli encara estaven lluny de l’extinció. Una burda mentida que es constatà quan a les gasolineres hi començà a faltar combustible i a les botigues es començaren a disparar els preus de tots els productes fabricats amb plàstic.

Descobrir que de nou els seus governants els havien mentit, no feu més que incrementar el recel cap a ells. Per sort, s’uniren com a poble i decidiren que seguirien endavant, costés el que costés.

El temps els ha demostrat que podien viure sense petroli.