Aturar el temps

Dedicat al Manel i a la font d’idees que m’ha proporcionat. Aquest és el primer dels teus Món Imaginaris!

Imaginem que existeixi un món on l'esser humà, de manera innata i natural amb un poder fins ara desconegut, pugui aturar el temps.

El tema és d’allò més recurrent, però crec que no hi ha massa gent que hagi fet l’esforç de pensar com seria aquest món, on tots i cadascun dels essers poguessin parar el temps.

El que nosaltres considerem excepcional, per ells tan sols seria una particularitat adquirida, amb la qual cosa, se li donaria força menys importància de la que a primer cop d’ull es podria pensar.

Aturar el temps seria fer màgia a voluntat. Però qualsevol truc, per recargolat que sigui, té un cost. En aquest cas és l’envelliment de les persones.

Aturar el temps vol dir parar un instant, però la cinta de la vida continua corrent, per això les persones continuen envellint.

En aquest món s’han donat casos de gent de divuit anys, amb aspecte de setanta, que moria d’un atac de cor, mentre corria feliçment per la platja, perseguint a la que suposadament era la seva primera novia.

La gent ha pres consciència de que no es pot abusar d’aquest privilegi, i acostuma a fer-lo servir en casos que creuen indispensables, ja sigui per arribar a temps a una reunió important, disposar de més temps amb els amics, per tal que la happy hour sigui d’allò més feliç, o per intentar dissimular que es té un amant. El problema és que en aquest últim cas, que es pugui aturar el temps, no vol dir que se li resti agudesa a les persones, ans el contrari, ja que acostumen a sospitar davant el primer indici que perceben. Poder aturar el temps i personar-se al lloc on s’està produint la infidelitat, després de seguir en secret a la parella, acostuma a ser d’allò més concloent davant la negació típica de l’acusat o acusada.

També hi ha els delinqüents que utilitzen el poder per aturar el temps, per organitzar una fugida increïble. Assalten un banc a una punta del país, creuen la frontera amb el temps aturat, i tornen a la realitat estant a centenars de quilòmetres. Un somni meravellós per a qualsevol delinqüent, sinó fos que existeix la Policia del Temps, especialitzada en perseguir a aquests setciències, que acostumen a acabar entre reixes.

Aquí és on apareix la gran pregunta: Què succeeix quan algú atura el temps? Doncs que accedeix a la realitat atemporal.

Així és com designen els habitants d’aquest món, a la realitat en la que ells no poden influir. Allà on, un cop aturat el seu món, ells es continuen moment. Però els més aguts us adonareu d’una petita inconsistència… Què passa amb tota la gent que hagués aturat el temps, i que encara no hagués tornat al seu moment de l’espai i el temps? Doncs que a ells no els afectaria l’aturada.

Fet que comporta que la zona atemporal, lluny d’estar completament immòbil, permeti veure a més gent de la que s’espera, corrent amunt i avall. Tots han aturat el temps per algun motiu prou important, així que no acostumen a interactuar entre ells, i tots van a la seva. És clar que sempre acabaves trobant a algun conegut, i llavors fer petar la xerrada era gairebé una obligació.

Ara bé, un altre punt a destacar sobre aquesta societat, és la severitat que exigeixen amb la puntualitat. Per ells el temps és un bé mal·leable, que s’ajusta als capricis de la gent. Sent així, és una falta de respecte i un delicte arribar tard als llocs. L’hora és universal, marcada per la Gran Torre del Temps. Es permet un decalatge de deu segons. (si algú arriba realment tard, tan sols ha d’aturar el temps i consumir part de la seva vida per plantar-se al lloc esperat a la hora fixada). Qui arribi onze segons tard a una cita pot ser denunciat al Departament del Temps. Us faríeu creus de la quantitat de gent que és denunciada!

Gairebé tanta com la que per tal de no envellir en la realitat atemporal, es juguen el seu futur deixant la seva puntualitat a mans de l’atzar.

A molts els surt bé la jugada. A altres no.

Són un grup de nostàlgics i utòpics, que somien amb la hipòtesi que la gent no pogués aturar el temps. Segons ells, això permetria a la ciutadania viuria amb més espontaneïtat.

Quina ximpleria!… Com si aturar el temps no fos la cosa més normal del món.

Reiniciant la Vida

Dedicat al Xorx, pel seu carisma innat, i per fer-me passar tants bons moments des de la distància!

Imaginem que existeixi un món on l’espai de temps és determinat, i cada quaranta anys posi el comptador a zero per tornar a començar. Com un botó capritxós que reiniciï tot el cicle de la vida cada quaranta anys.

En aquest món ningú sap perquè succeeix aquesta anomalia temporal, de fet no tenen temps de plantejar-se tals incògnites perquè molt abans que adquireixin els coneixements bàsics de la raó, ja han estat destruïts. Tampoc tenen la certesa científica que estant en perill, fins que ja acostuma a ser tard. Cada vida viscuda és oblidada amb la mateixa facilitat que fou forjada.

L’existència és cíclica. El món reneix, tarda vint anys en fer l’atmosfera habitable. Llavors apareix la vida que dura exactament vint anys més, completant així el cicle dels quaranta anys. Quan el planeta col·lapsa, absorbeix tota la matèria i abans de desaparèixer, per un caprici diví, ressorgeix en un planeta inert que tarda vint anys a adaptar la seva atmosfera i vint anys més en desenvolupar-la,… És un cicle etern que fa milions d’anys que es representa.  

Els individus d’aquest món no s’engendren com els mamífers, naixen de larves gegants, que durant els vint anys de reconstrucció es van desenvolupant. Llavors apareix la vida. Dura vint anys, i es torna a extingir. Durant els últims anys de la seva existència, les condicions comencen a canviar dràsticament. La gravetat s’altera, les temperatures es disparen i la vida es va extingint a marxes forçades. Algunes civilitzacions, han estat prou intel·ligents com per intentar buscar refugi a sota terra, altres han evolucionat tan poc, que l’extinció els ha arribat molt abans que entenguessin el què els estava passant.

Però en aquest món capritxós, cada nova fornada de vida, és un cant a l’esperança. La curiositat innata del que és desconegut, sumat a la bondat innocent de la inexperiència, el fa maldestres i poc curosos.

L’evolució és diferent en els cicles que les larves s’acaben engendrant en distàncies més curtes, ja que els nous individus ràpidament interactuen, i en la gran majoria de casos acaben creant colònies.

Per contra, els cicles en els que les larves s’acaben generant molt espaiades, acostumen a sorgir societats individualitzades, poc sociables, i caçadors depredadors, que s’adonen amb incomprensió com a cada any que passa, en aquell planeta hi fa més calor, i hi ha menys recursos a repartir. L’últim any abans de la fi acostuma a ser el més radical, que extermina el 90% de la població.

No obstant, que en aquest món la vida sigui caduca i condemnada a l’extinció, no implica que a altres móns pateixin els mateixos efectes. Fora dels seus límits existeixen planetes prou pròxims a ell com per estudiar-lo, i prou allunyats com per no patir la seva tràgica desventura.

Alguns fins i tot els observen encuriosits, intentant desxifrar tots els misteris que amaguen, doncs temen que en un futur, puguin ser ells els que acabin entrant en aquell cicle dantesc. Però la curiositat és universal, i en molts móns, la creença de superioritat, també. Per això un d’aquests móns veïns ha tingut la gosadia d’enviar una expedició humana al planeta, després d’estudiar durant segles el renaixement periòdic d’aquell món.

Òbviament els mouen interessos econòmics, però l’efecte dominó s’inicia amb cada petita decisió.

¿Què passarà en un món condemnat, quan al cinquè any de renéixer, quan la vida està en la seva màxima plenitud, aparegui una expedició alienígena intel·ligent i racional, amb la pretensió d’instal·lar-se durant els següents dotze anys allí?

Això sí, tenen intenció d’abandonar el planeta, molt abans que acabi col·lapsant de nou.

El problema és, que les coses no sempre surten com es planegen.

Sense Números

Dedicat a l’Isa, per plantejar-me el repte més complex fins al moment.

Imaginem que existeixi un món sense números. Difícil, no?! Evidentment la opció fàcil és pensar amb l’era del Paleolític, quan la part irracional i més salvatge era la que prenia les decisions. Però la petició era un xic més complexa, ja que em preguntaven com podria ser un món més o menys actual on no hi haguessin números.

Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que ha de ser un món dominat pels filòsofs. Observadors de la vida, més interessats en qüestionar-se la essència més bàsica de l’home, que no pas en entendre com funciona la naturalesa que els envolta. Sense números tampoc hi ha matemàtiques, i sense matemàtiques, ens podem oblidar de la tecnologia i la industrialització. Ni mòbils, ni televisors, ni cotxes.

Simplement els oficis de tota la vida, que han anat vivint una mica al marge de les divagacions sobre el sentit de la vida i de qui ens ha abandonat en aquest món, per adaptar la seva experiència a les seves necessitats. Així un pagès hauria descobert la roda, un comerciant que tot tenia un preu, i un paleta s’hauria adonat que per construir cases era millor emprar maons de fang fàcils de fabricar (mida de pam, per mig pam). Sí, ja sé que m’estic aproximant perillosament al sistema d’unitats de mesura (que no té sentit ni força sense els números). Però és que no es pot comprendre l’evolució humana sense la racionalitat i l’ordre que ens han donat els números (i per extensió les matemàtiques).

Però bé, continuem suposant, que encara no han creuat aquella frontera entre curiositat i comprensió, i es dediquen exclusivament a divagar. Les converses s’eternitzen i a vegades et toca cada tossut que insisteix en teories estúpides que cauen pel seu propi pes. Les discussions airades per defensar les seves postures, per estúpides que siguin, acostumen a ser d’allò més freqüents. La vida en aquest món és humil, però la mala llet és una costant, ja que la gent és d’allò més tossuda i garrepa i no tendeix a entrar en raó.

-Em nego a intercanviar el fruit jornaler de l’albada, per la flor seca d’Erupó! –renegarà un a l’escoltar la desmesurada petició del comerciant. Mentre el comerciant argumentarà el dur treball que li ha costat aconseguir-la, tot i que en realitat l’esforç l’hagi fet un altre a un preu molt més baix.

Perquè, és clar, ni que no hi hagi ni números ni monedes, el comerç sí que existeix. De fet, l’intercanvi de bens és el sistema implantat que els funciona d’allò més bé. Tot i que per arribar al consens del preu, es puguin passar hores discutint per ell.

La gent és impuntual de mena. Per la posició del sol han determinat diferents franges horàries. Per exemple, "El punt àlgid del dia", quan el sol està completament vertical, hi haurà previsors que arribaran una mica abans, i els menys patidors, una estona després, fent que l’espera habitual rondi la mitja hora.

Al qui toqui esperar, lluny d’enfadar-se, es quedarà pensatiu analitzant l’entorn que l’envolta. Ja siguin petites coses o l’immens oceà que banyi les seves costes.

Perquè en aquest món sense números, es fomenta l’intel·lecte espiritual i irracional per sobre de tot, alhora que es treballa la terra i els ramats, per anar sobrevivint a base d’intercanviar els excedents.

Potser mai sabran el que és un televisor, però es innegable, que si no hi ha ni números, ni monedes, tampoc hi ha especulació borsària ni bancs!

Ves per on, al final resultarà que tampoc està tan malament aquest món.

A sota terra

Dedicat al Ramon i a l’esperit aventurer que du a dins.

Imaginem que existeixi un món on la humanitat hagi estat condemnada a viure a sota terra. Que la seva dèria per la evolució industrialitzada els hagués empès a emetre tants contaminants a l’aire, que viure a la superfície s’hagués fet inviable.

Segurament haurien desitjat mirar a les estrelles i molts d’ells haurien empès el viatge cap allí. Però molts altres, aquells que eren prescindibles i no es podien pagar el passatge, s’haurien vist obligats a refugiar-se a sota terra.

Ara, passats els segles, aquelles colònies de repudiats, s’han convertit en grans ciutats subterrànies, pròsperes i plenament autosuficients, construïdes en gran part amb materials reutilitzats. Veritables obres de l’enginyeria, que impressionarien al més versat. Han comunicat les seves ciutats amb extens túnels, que han reforçat adequadament per evitar esfondraments, i han creat ventiladors gegants, que després de purificar l’aire, el distribueixen per tots els racons d’aquells emplaçaments. També filtren l’aigua que canalitzen en pous, per distribuir posteriorment a totes les zones de la ciutat.

La pell dels que viuen a sota terra és tan pàl·lida que defugen qualsevol rastre de llum solar, perquè els cremaria sense contemplació. Són com talps refugiats al seu cau.

S’han aprofitat antigues construccions per comunicar el nou món amb l’antic. Un nou món que nasqué de les nocions més bàsiques de la mineria, hi ha acabat cavant cúpules ciutadanes (com anomenen a les seves ciutats) per tot el subsòl. Recorden com treballar el ferro, el fang i el maó. Tots els materials que necessiten els poden trobar a les ciutats abandonades del vell món.

A diari alguns voluntaris eixelebrats decideixen sortir a l’exterior, equipats amb màscares. Una part d’ells ho fan per investigar, ja que per alguna raó que no acaben de comprendre a la superfície hi continua havent vida. No humana, però sí vegetal i animal.

Des de les ciutats cavades cent metres avall, observen com el món ha recuperat la seva verdor. Malauradament ells hi tenen el pas vetat. Almenys durant el dia.

Els seus ulls s’han acostumat a la foscor, i no resistiren exposar-se obertament a la llum solar. Per això surten de nit. Recorren pobles i ciutats que en el seu dia foren capitals mundials, i contemplen sense sorpresa com les plantes han recuperat el seu espai natural. També contemplen zones, desolades en el passat, on ara hi ha boscs salvatges als que penetren sense por. També hi ha animals, i això és precisament el que busquen aquells caçadors de la nit. Però han d’anar en compte, perquè si es distreuen acaben engolits pel Fantasma de la Purga.

Un esser invisible i sense cos, que cada matinada es passeja lliurement per la superfície terrestre. Entre les cinc i les set del matí tot aquell que està a la superfície desapareix, i les seves restes mai són trobades.

En aquest món, gran part de les seves creences són degudes a conviccions religioses i relats poc científics que han anat passant de generació en generació. Però no es qüestionen la seva veracitat, ja que és l’única realitat que coneixen: Si algú es retarda caçant, ja se’l pot donar per mort.

Amb el que no compten és amb els canvis de guió.

El Fantasma de la Purga arriba en forma de corrent d’aire. L’instint  expert d’aquella gent el distingeix tan bon punt frega les primeres fulles dels arbres pròxims. Llavors toca córrer. L’ideal seria que no haguessin d’esperar a l’últim moment per tornar a casa, però a vegades una bona presa és massa temptativa.

A més com ja he dit, a vegades el guió canvia dramàticament de perspectiva, i el fantasma, habitualment puntual, decideix avançar una mica la seva arribada.

No hi ha explicació lògica, tan sols ho fa.

El fantasma és intel·ligent… i només és qüestió de temps que entengui que les preses més interessants se les cobrarà de nit.

Però què passarà quan entengui que la font del seu aliment es troba a sota terra?!

Imprimint Bitllets

Dedicat a l'Anna, com a mostra que no tot és el que sembla! Espero que us agradi.

Imaginem que existeixi un món on la gent pugui imprimir els bitllets des de casa seva. A primera vista sembla el somni de molts, i evidentment estarem davant un món força materialista, que vincula el diner a la felicitat. Sent així, la mesura seria d’allò més populista i serviria per crear falses esperances entre la societat, ja que moltes famílies escanyades econòmicament (i també per moltes altres que no ho estan) hi veurien en aquesta possibilitat un autèntic regal.

Però en el hipotètic cas que es donés via lliure a la impressió de bitllets “casolans” i sense control, és evident que la moneda es devaluaria d’immediat. Per això els governants se n’haurien d’empescar alguna.

En aquest món es defensa el benestar material per damunt de tot, per això hi continuen havent classes socials, que lluny d’aproximar-se, cada vegada s’aniran distanciant més i més.

Perquè és cert que es poden imprimir els bitllets des de casa, però la màquina d’impressió, el paper i la tinta han disparat el seu preu, i quina casualitat, que les empreses que els venen, estan emparades pel govern, o són afins a ell. Els rics continuaran sent rics, i els pobres, pobres!

Perquè no ens enganyem, en un món capitalista i materialista, a part d’haver de disposar del poder econòmic, també es necessita mà d’obra que continuï treballant. Per això posarien barreres a la fabricació en massa de bitllets.

Qualsevol ciutadà que visqués una vida sense masses excessos i permetent-se un capritx de tant en tant, podria gaudir de suficients bitllets per viure una bona vida.

Aquell que encegat per la falsa promesa de llibertat econòmica, malgastés en excés i sense previsió, es trobaria que cada cop li seria més complicat poder pagar el paper i la tinta d’impressió, i que els bitllets impresos, ni que fossin els de més alta valoració, no servirien per mantenir el seu ritme de vida, ni a la llarga, poder pagar els nous cartutxos.

Així que en aquell món, les coses no són tan boniques com sembla. És evident que des de petits s’inculca als nens que el control és la base per arribar al final de la carrera amb forces, però molts es creuen més llestos i intenten ser més intel·ligents que el sistema.

Alguns fan inversions perilloses, i és cert que a un percentatge minúscul els hi acaba sortint bé, però a la gran majoria s’acaba estampant, perdent molt més que la seva dignitat.

Altres han començat a imprimir bitllets il·legals, amb paper i tinta no acceptats pel govern. Això és considerat un greu delicte d’estafa i falsificació i està penat per llei. Un departament especial de la Policia s’encarrega de buscar a aquesta gent i dur-los davant la justícia. Els càstigs són exemplars, però la desesperació cada vegada és mes gran, així que són molts els que ho intenten.

Quan són arrestats i jutjats, molts d’ells reconeixen que no van fer bé les coses, que haurien hagut de ser més prudents amb els seus excessos. Demanen clemència i comprensió, però tan sols obtenen negació.

Les normes són iguals per a tothom, així que toca pagar el preu per ser un agosarat. Quina gràcia que els fa escoltar això als repudiats, de boca de fills de papà que mai han sabut què eren les misèries de la vida.

Bé, si acceptem misèries de la vida, com el fet de no poder-se comprar tres cotxes d’alta gamma i un iot, sí… ells també saben el que és patir.

Però tenen raó en una cosa: si els hi segueixes el joc, i vius sense estridències i sense aixecar massa el cap, acceptant les seves lleis per injustes que siguin, podràs arribar a vell amb més o menys dignitat… a menys que el teu fill sigui un eixelebrat, i a tu t’acabin embargant el pis amb setanta-cinc anys.

Gravetat Canviant V.2.0

Ja que la primera versió no s'acabava d'ajustar al que m'havien demanat, aquí en faig una nova versió.

Dedicat a l’Eugeni i a tots aquells que no els hi ha agradat la primera versió (Gemma inclosa!).

Imaginem que existeixi un món on hi actuïn diverses forces de gravetat, totes en diferents direccions i alhora. Realment serà un món d’allò més caòtic, a menys és clar, que hagin aconseguit desxifrar què motiva els canvis de direcció.

Però en aquest cas no ho han fet. Les pors i la ignorància els han fet creure que el que els passa no té cap més explicació que la intervenció d’unes forces divines, que decideixen castigar aleatòriament a tots els habitants d’aquell planeta.

En aquell món els ciutadans mai saben quina gravetat els espera al final del carrer per on circulen, o en quina direcció els afectarà quan intentin anar al bany. Només tenen la certesa que si tornen enrere seguint el mateix trajecte, patiran les mateixes gravetats que durant el camí d’anada. Una petita pista d’allò més útil, que ajuda a no anar amb tanta por al cos.

Ara bé, cada nit, a les dotze en punt de la mitjanit, les gravetats de tot el món tornen a canviar de direcció.

Això és un gran inconvenient, sobretot pels noctàmbuls, que poden passar d’estar caminant pel carrer a sentir-se estranyament atrets per la paret vertical de l’edifici del costat, si el canvi els enganxa al mig del carrer. Els cops són habituals, i les fractures d’ossos també.

Les conseqüències són igual de tràgiques si estan tancats al pis. Si algú està mirant la televisió i la gravetat canvia, de sobte es poden trobar estampats contra el sostre.

I més empipador encara, si s’estan mantenint relacions sexuals i arriba la mitjanit, en un impuls apassionat, pots acabar sortint disparat contra alguna paret, amb l’agreujant que la teva parella et caigui a sobre. No és que faci molt malt, però és empipador.

Evidentment el mobiliari d’aquest món ha acabat fixat a la paret, i amb eixos rotatoris per adaptar-se a les diferents direccions de la gravetat. Hi ha sis variants. Es pot sortir disparat: cap al davant, cap al darrera, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap amunt o cap avall.

Les carreteres han estat cobertes, i els cotxes semblen maons de construcció. Tenen vuit rodes esfèriques, quatre a l’eix inferior i quatre al que seria el capó, capaces d’adaptar-se a tots els canvis de gravetat. Per al qui condueix és d’allò més divertit, tot i que a cada pocs metres panells lluminosos van indicant el canvi de direcció. És tota una experiència agafar el cotxe per anar a treballar.

El metro tampoc és que sigui meravellós, ja que la gent, quan invisiblement creua un carrer que està uns metres per sobre seu, comença a patir-ne les conseqüències. Fa temps que s’han instal·lat arnesos i cinturons de seguretat, que en cas de canvi brusc de gravetat, els mantingui fixats al seient, o drets al seu lloc.

Sense un patró lògic, la inventiva humana ha tornat a ser la clau. Tots els ciutadans porten lligat al canell (dret o esquerre indiferentment) un petit pèndol, penjat d’una cadena de plata d’uns vint centímetres. Ells diuen que és l’amulet de la gravetat, que els protegeix, ja que a cada cantonada, de cada carrer per on circulen, o a cada habitació on van a entrar, abans de res, han d’estendre el braç cap allà. El pèndol pateix els efectes de la gravetat abans que ho faci tot el cos, i ajuda a desxifrar en quina direcció hi actua. Si és cap avall fantàstic, ja que voldrà dir que hi ha la mateixa direcció que a on és ara. Cap enrere també és una opció desitjable, ja que tan sols s’han d’enganxar a la paret de la cantonada i passar el cos d’un carrer a l’altre. Llavors, com que els està atraient la paret on s’acaben d’enganxar, només s’han d’alçar (desprès de girar a la cantonada, amb la nova gravetat seria com si quedessin estirats a la paret). Per educació intenten no trepitjar les finestres de la paret (que ara és el seu terra).

El problema arriba quan en una de les cantonades el pèndol els indica que la gravetat els empeny cap amunt. (segons com estiguessin patint la gravetat, mirar amunt no és sinònim de veure el cel, ja que pots estar mirant la paret del carrer del davant). Però quan és el cel el que els torna la mirada, s’empassen la saliva d’immediat. Alguns decideixen tornar enrere i buscar un altre camí. Altres en un acte de valentia, decideixen confiar amb les xarxes de protecció que s’han col·locat entre vint i cinquanta metres del terra, creant un sostre enxarxat entre edificis. Tot amb la finalitat, que si algú és empès cap al cel, la xarxa aturi la seva elevació i li pugui servir de terra. Tot i així saltar al buit mai és agradable i segur.

És innegable que sortir de casa és tota una aventura. I és lògic pensar, que amb tals situacions els horaris de treball seran força flexibles, ja que no hi ha manera de saber el temps exacte que es tardarà en arribar.

Tot i així s’ho prenen amb filosofia i accepten l’aventura com a part dels seu dia a dia.

Això sí, les migranyes que pateixen per tants canvis de sentits són d’allò més empipadores.

Gravetat Canviant

Les primeres sol·licituds ja comencen a arribar!!

Comencem la setmana amb el primer post encarregat per vosaltres:

Dedicat a l’Eugeni, perquè la seva imaginació sempre em supera!

Imaginem que existeixi un món on la força de gravetat hi actuï en diverses direccions. Us preguntareu com podria ser possible, si la força de gravetat aquí tan sols és una, i resulta que és l’atracció que fa el nostre planeta per mantenir-nos a tots enganxats a ell.

Doncs bé, hi hauria diferents opcions per aconseguir tal proesa, però jo n’he suposat una, que segurament tingui errors de concepció, però que pel cas, ja ens servirà.

La particularitat en aquest món és que la seva lluna és gairebé tan gran com el propi planeta, fet que provoca que s’atreguin i s’acostin mútuament. Tots els habitants d’aquell món han assumit que la col·lisió entre aquests dos cossos és inevitable. Els més optimistes diuen que tardarà dècades o fins i tot algun segle, tot i que experts independents i crítics amb les previsions teòriques acceptades per la majoria, afirmen que l’atracció mútua fa augmentar la velocitat a cada metre que s’acosten. I segons ells, això només els deixa uns deu o quinze anys de marge.

En aquest cas, planeta i satèl·lit generen forces d’atracció tan fortes entre sí, que han aconseguit superar la força de gravetat del propi planeta. Evidentment els habitants d’aquell món en pateixen les conseqüències a diari, amb l’afegit que al ser el satèl·lit del planeta, l’enorme lluna també gira al seu voltant.

Això és el que fa variar la gravetat en aquell planeta.

Davant d’aquesta realitat, la gent s’ha hagut d’adaptar a la vida en funció de les fases gravitacionals. Per exemple, les setmanes només tenen quatre dies, tot i que els dies tenen més hores que els nostres. Una setmana correspon al temps que tarda la lluna a donar una volta completa al planeta. Al primer dia de la setmana la força de gravetat és horitzontal i cap a l’esquerra, com si nosaltres ens sentíssim atrets pel sol quan surt per l’est a primera hora del matí. El segon dia, en que la lluna ja ha fet un quart de volta, la gravetat és com la nostra, vertical i cap al centre del planeta. Aquest és un dia cansat per sortir a treballar, ja que a part de l’atracció de la lluna, també perceben la gravetat pròpia del planeta. El tercer dia, quan la lluna ja ha arribat a les nou d’un rellotge dels nostres, la força és horitzontal cap a la dreta. Evidentment el concepte de terra, sostre i parets és d’allò més relatiu.

Però se’ns dubte el dia més perillós és el quart, quan el satèl·lit, col·locat a les dotze en punt respecte el planeta, exerceix tanta força, que impulsa a tots els objectes del planeta cap a ell. Podeu imaginar l’onada de terror que es propagà, quan els primers casos de levitacions es començaren a detectar. Fins i tot ara, passats molts segles, de tant en tant es veu volar algun animal o persona elevant-se ingràvid cap amunt.

Per això es va haver de redissenyar el concepte d’arquitectura urbana. Ara totes les ciutats, llars i mobiliari han acabat tenint formes cilíndriques, esfèriques, o una combinació d’elles. Les habitacions no tenen cap angle recte, i el mobiliari, fixat a guies mòbils, es pot anar ajustant en funció del dia de la setmana en el que et trobis.

On ha despuntat més la originalitat ha estat en el disseny de les cuines i els sanitaris, tots suspesos. Han estat fixats a les respectives parets, i gràcies a un sistema força simple, els permet girar sobre el seu eix de la paret, adaptant-se així als canvis de gravetat.

Els grans carrers i avingudes a l’aire lliure han deixat pas a túnels circulars i transparents que comuniquen els edificis i els diferents carrers, perquè la gent pugui desplaçar-se lliurement. El segon dia de la setmana, quan la gravetat és vertical cap al terra, es permet a la gent sortir a passejar a l’aire lliure, però hi ha toc de queda perquè ningú acabi patint el canvi de sentit de la gravetat, sense estar en un entorn controlat.

És una bona vida quan un s’hi acostuma, però és clar, no tot poden ser avantatges. Degut als constants canvis de direcció de la gravetat, les migranyes són terribles i la pell, víctima invisible d’aquest càstig continuat, s’acaba deformant en totes direccions. El rostre d’algú que hagi viscut seixanta anys, té molt poc a veure amb les arrugues que nosaltres patim.

Per sort sempre hi haurà cirurgians plàstics, disposats a ajudar tan com puguin. Per una petita fortuna retornen al rostre la seva joventut perduda. No cal dir que les llistes d’espera per ser tractats són més llargues que per qualsevol altre tractament.

I és que allà, la bellesa és el primer.